Dones amortidores: El desigual impacte de la crisi

Gràcies a Susana Alcalde Gonzalo, treballadora social que participa al grup d'Agents d'Igualtat d'Oportunitats del Linkedin, avui faig difusió del dossier "El desigual impacto de la crisis sobre las mujeres", publicat per  FUHEM Ecosocial.

La crisi econòmica i la resposta que s'està donant en forma de retallades, estan provocant durs efectes socials, reflectits en les xifres d'atur, desnonaments i augment de la pobresa, que impacten en tota la seva cruesa en una bona part de les nostres llars. Però no afecten de la mateixa manera a tots els membres de la família: es mostren més durs amb els i les menors, que presenten més risc de vulnerabilitat, i amb les dones, que assumeixen el treball derivat de la retallada de serveis públics i, en molts casos, les dificultats imposades per una minva dels ingressos.

El dóssier  "El desigual impacte de la crisi envers les dones",  elaborat per FUHEM, aborda aquestes qüestions a través de diferents anàlisis: Lucía Vicent, sobre l'impacte de la crisi a les llars; Carmen Castro, que tracta dels efectes de les retallades en les dones; Astrid Agenjo, sobre l'organització social de les cures i, finalment, Iaio Herrero, que aporta pautes des de l'ecofeminisme per avançar cap a una economia al servei de les persones. El dossier, que recull les anàlisis publicats en el butlletí ECOS n º 22 (març-maig 2013), es completa amb una selecció de recursos sobre dona i crisi econòmica elaborada per Susana Fernández Herrero.



Tot i que tot el dossier és força interessant, la reflexió d'avui que vull plantejar és sobre la família amortidor o amortidores???? Qüestió que planteja la Lucia Vicent.
  

Il.lustració Elaine Despins

Els últims quatre anys han estat marcats per la crisi econòmica i les greus conseqüències socials que ha provocat, la qual cosa ha evidenciat les debilitats i fortaleses de les societats actuals per respondre davant situacions adverses.

Així mateix, les mesures desplegades per a la gestió de la conjuntura actual han intensificat els impactes, que recauen sobre la majoria social i han portat al límit les formes de vida de gran part de la població en els països anomenats desenvolupats.

La virulència que aquest panorama presenta ha fet ressorgir un seguit d'amortidors socials amb un impuls tan gran que han estat capaços de minorar les dramàtiques conseqüències que s'haurien manifestat si no haguessin estat activats.

En primer lloc, cal caracteritzar aquest concepte, l'amortiment, amb el fi de donar-li un sentit dins de l'anàlisi socioeconòmic de la crisi. Mitjançant l'absorció, la recepció i la mitigació, el sentit de l'amortiment és el de minorar la força inicial d'un impacte rebut, sent el seu potencial més gran en la mesura que rebaixi al màxim la virulència de l'impacte que arriba al punt final. En parlar d'amortidor social ens estem referint a les dinàmiques i estratègies que s'estan desenvolupant en el nucli de les nostres societats i que, davant la incapacitat demostrada per les institucions de major influx (Estat i mercat), aconsegueixen rebaixar els efectes provocats per la recessió i retarden la conflictivitat social que es podria esperar en aquesta situació. Utilitzem el condicional perquè, si no comptéssim amb l'existència d'aquests amortidors, les reculades socials irreversibles i l'exclusió social haurien estat fenòmens inherents al desenllaç de la crisi i, possiblement, amb una dilació molt menor entre ambdós processos.


Aturem primer en el paper que estan jugant les institucions i els canvis que s'estan produint en els mercats-nos en un nou context que reverteix directament en la ciutadania -per així comprendre els nous reptes al voltant dels quals s'articulen les respostes, on el paper de les famílies semblaria ser crucial en el procés d'amortiment, com també ho ha estat en el passat. No hem d'oblidar que, d'una banda, les conseqüències afecten de manera desigual als diferents grups socials i, per altra, que les responsabilitats adquirides o dipositades per tal de pal·liar o retardar els efectes negatius varien atenent criteris de discriminació, entre ells les qüestions de gènere semblarien prevaldre.



Les anteriors experiències de crisi al nostre país van evidenciar en el seu dia que la cooperació familiar va ser un dels majors amortidors socials que va evitar, a bona part de la població afectada per la conjuntura, sobrepassar els límits de la marginalitat en la nostra societat. La família representa la institució amb més participació ciutadana, el 97% de la població està inserit en un nucli familiar, i és més, prop de tres quartes parts de la població recorreria als membres que la integren davant situacions adverses. Els principis de solidaritat i de suport mutu, així com altres patrons tradicionals que imperen en les relacions que succeeixen dins la llar, han tornat a regir i orientar les respostes que amb urgència es demanaven també en aquesta crisi. Nous reptes que han fet perillar en aquests quatre anys la seguretat econòmica de moltes famílies arran de la fallida dels seus patrimonis doméstics.

Els efectes derivats dels canvis produïts en el mercat i de les polítiques d'ajust poden sintetitzar-se en tres principals repercussions a les que han hagut de respondre les llars. D'una banda, una important disminució de l'ingrés entrant. Els alts nivells d'atur i la precarietat creixent des de fa més de tres dècades han propiciat que prop d'un 20% de les famílies a Espanya es trobin per sota del llindar de pobresa. Això ha provocat una pèrdua important del poder adquisitiu de les famílies a les que se'ls impedeix mantenir els nivells de benestar material anterior. D'altra banda, els increments que s'han produït en el preu d'alguns serveis socials, i la reprivatització en altres, han incrementat la pressió sobre els ingressos, ja rebaixats, dels quals disposen. 

Un pressupost alarmantment baix que s'ha redistribuït cap a les partides considerades imprescindibles (habitatge, aigua o electricitat), arribant a retallar despeses en les necessitats bàsiques (com l'alimentació). I finalment, una major responsabilitat i solidaritat requerida pels membres de la família. 

Els efectes anteriorment assenyalats han provocat un augment en les tasques de la cura i la substitució de productes que no es poden pagar(vestit, aliments amb major grau d'elaboració, etc.). Aspectes que han assumit les llars, concretament les dones, en detriment de la seva participació en el mercat laboral o intentat de compaginar-ho. En conseqüència, hem pogut presenciar noves formes d'organització que han aconseguit contenir una més que previsible agitació social causada per la manca compromís i de resposta dels poders públics. Tal és el cas del reagrupament familiar davant la necessitat del retorn a la llar de joves emancipats o de les persones grans que es trobaven en residències; l'assumpció col · lectiva de deutes que mantenen individualment els integrants de la família, el traspàs de funcions de la cura dels infants de pares i mares a avis i àvies, etc. 

Es tracta de respostes davant nous reptes, que poden retroalimentar la discriminació de gènere que pateixen les dones dins de les famílies en no repartir ni els temps, ni els treballs, ni les responsabilitats de la mateixa manera entre els seus integrants. La qual cosa pot causar també la disminució en la seva capacitat de negociació dins la llar,  agreujant les asimetries que ja existien i deteriorant la família, els patrons establerts seran transmesos intergenaracionalment, i canviar no serà una tasca fàcil.

Per això, és necessari no obviar cóm s'articulen aquestes respostes i considerar el paper que exerceix cadascun dels actors per proposar línies sobre les que treballar i plantejar polítiques que facin front realment a les asimetries de gènere que es produeixen dins i fora de la llar. D'altra banda, abans o després serà necessària una redefinició de les responsabilitats que han d'assumir la resta d'institucions quan l'amortidor social, que suposen les famílies, esgoti totes les seves possibilitats.