Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Visibilització de la dona

Il.lustració de l'hivern  per Kris Kning

He escoltat a gent dir, que no cal treballar tant per la igualtat i la visibilització de les dones. Però jo continúo pensant que allò que no es nomena no exisiteix, que allò que no és visibilitza queda a l'oblit, i per això vull que reflexionem ón som, i perquè ningú parla.

Si que és cert que hi ha dies que som notícia: una altre dona morta  per violència de gènere, avui es celebra el dia de la dona ( i ens en recordem un cop l'any), som objectes de desig sexual quan ens utilitzen com a presa per vendre un cotxe o una marca de colònia, o per celebrar el dia de la mare, o ens intenten vendre una altre planxa, aspiradora o qualsevol estri que ens convidi a continuar amb les nostres tasques domèstiques. Però, quins partits de fútbol fan en obert a una hora de màxima audiència en que les jugadores siguin dones. Perquè no hi ha caps de llista que siguin dones en cap partit polític, sindicat o patronal?  Cóm és que a les reunions de pares i mares continua havent-hi un major nombre de mares que de pares? Per què les ocupacions masculinitzades continuen tenin un cert prestigi, i on som les dones, no?  Cal que continuem fent feina i no ens oblidem ón som, i que si ben es cert que hem recorregut un camí, encara ens queda un altre per fer.










Ja fa uns anys va caure a les meves mans aquest escrit que l'Elsa López va fer per un dia de la dona, i avui que vull parlar-vos d'ón som, tot i ser l'any 2012, crec que val la pena compartir-lo amb totes i tots vosaltres.


Il.lustració Nadezhda Illarionova

Ho són. Unes vegades més i altres, menys. Però ho són: invisibles, transparents. Estan en escena i no se les veu. Presidència institucions, congressos, departaments socials, i no se les veu. Pinten, escriuen, componen, dirigeixen orquestres, creen art, i no se les veu. Es silencien els seus noms o les hi s'aparta del cànon que és el mateix que no ser.

Perquè si no se les nom, no són res. Ningú dubta que hi va haver escriptores esplèndides en totes les èpoques dignes d'ocupar un lloc destacat en les millors enciclopèdies o artistes dignes de tenir penjades les seves obres en els millors museus. I si ningú ho dubta, per què no estan? Qui ha esborrat els seus noms d'aquestes pàgines? Qui o quines persones han oblidat col.locar en el lloc que els correspon?

Cal pronunciar aquests noms perquè existeixin. Hem de escriure els seus noms per les parets del món per reivindicar, per fer-les visibles. Per donar-los la vida que no van tenir.
 Hi ha coses que és millor anomenar per no fer-les evidents. Aquesta és la clau per entendre el silenci creat al voltant de les dones. La visibilitat d'una dona està permesa sempre que respongui als cànons que els homes han creat. Cap dona que tingui veu pròpia, que a bel·ligerant  o emprenedora, és acceptada per la majoria de les societats patriarcals. I si una dona així existeix, es procura minimitzar-la, ridiculitzar-la, treure-del mig.


Cap mascle a l'ús consent a ser dirigit, informat o lloc al seu lloc per una dona. No es qüestiona l'autoritat quan és un home qui mana. Es qüestiona quan és una dona. Una situació semblant crea en ells aquests conflictes de personalitat, com esquizofrènies que, així que bades, et salten a la jugular. Van a mata-degolla.

En el moment que les dones apareixen en escena i actuen lliurement, ells comencen a posar-se nerviosos i a desembeinar les espases. I roden caps. Les d'elles, clar. No hi ha altra explicació per a tanta massacre. La creixent violència contra les dones és una prova que certifica el que dic.

Quan algú opina que abans no passaven aquestes coses sempre contesto el mateix: si, si ocorrien, però, o no es coneixien, excepte que alguna s'atrevís a mostrar-les, en aquest cas només es podia esperar el menyspreu i la marginació, o eren tan submises que "no donaven motius" per a solucions tan cruentes.

Perquè ells no suporten la veu, la discrepància o l'agressivitat dels qui tradicionalment van estar en silenci suportant humiliacions, pallisses, o una amorosa indiferència.

Avui, en un dia tan especial per a nosaltres, jo faria un prec a tants homes que creuen en una societat justa: que ens mirin amb els ulls de l'admiració i la sorpresa, que ens nomenin, que ens designin pel nostre nom i per que ell significa. Que ens ajudin a construir una societat madura on l'anunciar la nostra presència, homes i dones, per igual, s'aixequin dels seus seients amb devoció i respecte. No puc demanar més. Ni menys.

          La invisibilidad de las mujeres. Elsa López






La música un recurs per treballar amb joves

Als joves cal engrescar-los per poder aconseguir motivar-los si volem realment que s'impliquin en el treball de determinats temes. Un recurs que he utilitzat, i ha donat bons resultats, ha estat l'anàlisi de cançons actuals per un taller de sensibilització contra la violència de gènere.




MusicPlaylist
Music Playlist at MixPod.com

Us adjunto una relació d'algunes d'elles, tot i que al llarg de les properes setmanes, anirem recopilant d'altres i estaran al vostre abast a la pàgina de recursos d'aquest bloc.


Moltes d'elles, es van publicar al Pvbli Festival i al Disc contra violència de gènere de 2006 ( on cada grup va cedir un tema per aquest disc, amb cançons sobre el maltractament a les dones i  es destinarà un euro de cada exemplar venut a l'associació).





Desigualtat salarial entre dones i homes



La passada setmana es va celebrar el  Dia per la Igualtat salarial entre dones i homes, ( 22 de febrer)  i  Emakunde (Institut Basc de la Dona), va recordar que la discriminació salarial és un dels factors que reprodueix i perpetúa la desigualtat de dones i homes a la nostra societat.   La diferència salarial entre els dos sexes a Euskadi és de més de 7.000 euros anuals, així com que més del 85% del treball a temps parcial és desenvolupat per les dones.En aquest sentit, l'Institut ha indicat que, segons es desprèn de les dades de l'Enquesta d'Estructura Salarial de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la diferència salarial entre homes i dones al País Basc és de 7.139,50 euros. El salari anual mitjà de les dones és de 19.771,80 euros, mentre que el dels homes és de 26.911,40 euros. Per àmbits, les majors diferències es registren en el sector serveis, el que major nombre de dones contracte. Així mateix, mentre que la bretxa salarial entre homes i dones a Espanya és d'un 25,6%, es calcula que la mitjana dels països de la Unió Europea és d'un 17,4%.

Emakunde ha indicat que es tracta de xifres "contundents" que posen de manifest un problema els factors són "de difícil identificació per a l'opinió pública". Segons ha explicat l'Institut de la Dona, aquesta dificultat fa que la consciència social no sigui paral · lela a la magnitud i la importància del problema.




En aquesta mateixa línea trobem les xifres de l'informe que va fer l'INE  "mujeres y hombres en España 2010".   El 77,6 % de persones ocupades a temps parcial l'últim quatrimestre del 2009 eren dones.

Del total de dones ocupades, un 23,4%  tenen jornades a temps parcial. En el quart trimestre del 2009, un 13,2% del total d'ocupats correspon a persones ocupades a temps parcial, del qual un 77,6% són dones.
Considerant el total de dones ocupades, un 23,4% jornada parcial, mentre que en el cas dels homes aquest percentatge és del 5,3%.

Respecte als diferents motius de la jornada parcial en homes i dones i segons la informació que proporciona l'Enquesta de Població Activa del quart trimestre de l'any 2009, la causa principal d'aquest tipus de jornada és no haver pogut trobar feina de jornada completa (un 49,6% en homes i un 44,7% en dones).
En els homes la segona raó és per altres motius (18,7%) i en les dones (16,8%) és la cura de menors o de persones adultes malaltes, incapacitades o majors.

El 79,7% de les persones ocupades a temps parcial per tenir cura de persones dependents són dones. En moltes ocasions, les dones "han d'acceptar" ocupacions de major flexibilitat laboral per equilibrar les necessitats de la feina i la família, el que contribueix a l'esmentada segregació laboral. "En conseqüència, existeix en tot el món una representació excessiva de les dones en treballs de temps parcial".

 






















Il.lustració Margarita Sikorskaia
La presència o no de fills i filles condiciona el repartiment dels diferents tipus de jornada entre la parella.   La "segregació ocupacional" és un dels factors que originen aquest tipus de 
discriminació. La segregació horitzontal i vertical  porta a les dones a determinats tipus de treball o les impedeix ocupar posicions de lideratge, i  fruit d'aquesta segregació, existeixen les ocupacions considerats "femenines i pitjors retribuides".
 
 
En un 63,4% de parelles sense fills tots dos treballen a temps complet, però descendeix al 38,0% si hi ha fills menors de 6 anys. Si es consideren les llars que corresponen a parelles amb edats compreses entre 25 i
49 anys.Sense la presència de fills, en un 63,4% d'aquests llars tots dos treballen a temps complet.
Aquest percentatge baixa considerablement al 38,0% si hi ha un fill petit menor de sis anys i és del 41,6% si el fill petit és més gran de sis anys, segons la informació que proporciona l'Enquesta de Població Activa per al any 2008.











El nombre de fills disminueix la taxa d'ocupació de les dones, al contrari del que passa als homes.
 
En analitzar la taxa d'ocupació d'homes i dones (de 25 a 49 anys) en funció del nombre de fills, s'observa que en les dones aquesta taxa disminueix amb el nombre de fills, mentre que en el cas dels homes la taxa s'eleva amb la presència d'un i dos fills.





La principal raó de la incativitat en dones és la realització de les tasques domèstiques ( 43,2% davant un 5,7% dels homes).

 Així mateix, Emakunde ha subratllat que "no es pot oblidar" que un elevat percentatge de les persones ocupades en el sector informal són dones. Les tasques de cura dels familiars i de la llar, "que segueix recaient en un alt percentatge sobre les dones", els impedeix, en molts casos, la promoció en igualtat amb els homes en el mercat laboral. La discriminació s'intensifica per l'existència de "nombrosos" àmbits d'activitat amb major presència d'homes que es beneficien de retribucions suplementàries, el que amplia les divergències salarials entre els sectors fora dels tipus bàsics.



De viatge amb els contes de la Caputxeta

Il.lustració Aliette




Estem a prop d’unes dates significatives: el 8 de març, i el 23 d’abril, per això avui us proposo fer un viatge per una història que al llarg dels anys ha fet de model de socialització, sobretot, a les nenes, qui escoltaven atentament els ensenyaments de la cultura del contes. I que per mí, aquelles persones que em coneixeu, sabeu que té un significat molt especial.



Segur que el sol fet de sentir el nom dels personatges, no us farà tenir cap dubte de la història a la que em refereixo: una nena, una àvia, i un llop. Efectivament, es tracta del conte de la Caputxeta Vermella.


Aquest conte conegut per tothom ha viatjat fins a nosaltres sense gaires canvis, després de més de tres segles de la seva existència. Tot i que s’han anat fent diferents versions del conte original,  si anessim a qualsevol llibreria a comprar-lo, majoritariament trobariem les versions de Perrault o Grimm, i si demanessim a la canalla que ens l'expliquès, segurament també coincidirien amb aquestes dues versions.

Però, la pregunta que us vull formular és si cal mantenir en el nostre calaix de contes vius,  un que contingui uns dogmes sexistes, o hauriem d’adaptar-los a una societat més actual i en la que es destaquin altres valors? i per què no, més coeducatiu.



Per iniciar aquesta reflexió us explicaré la història del conte i les seves versions, i finalment cadascú i cadascuna podrà reflexionar i contestar a la pregunta inicial.


Tot i que  podem trobar diferents assaigs crítics sobre els contes populars i, en particular, sobre  el de la "Caputxeta Vermella", un dels més interessants que podem llegir és  "Com es llegeix un conte popular", de Valentina Pisanty. D'aquesta obra s'alimenta la informació que us facilitaré.


Aquest conte que ens ha arribat fins els nostres dies, forma part de tradició oral dels camperols francesos. Segons Robert Darnton, el final catastrófic de la protagonista inicialment no volia donar cap tipus d'ensenyament  moral, com fan les faules. La Caputxeta no va fer res per ser devorada pel llop, no va desobeir a la mare, sinò que va anar directament a la boca del llop, o sigui a la mort. 



 Versió inicial de la tradició oral  de la Caputxeta Vermella  

Hi havia una vegada una nena a la qual la seva mare li va dir que portés pa i llet a la seva àvia. Mentre la nena caminava pel bosc, un llop se li va acostar i li va preguntar on es dirigia.
- A la casa de la meva àvia, li va contestar.
- Quin camí vas a prendre, el camí de les punxes o el de les agulles?
- El camí de les agulles.
El llop va prendre el camí de les punxes i va arribar primer a la casa. Va matar a l'àvia, va posar la seva sang en una ampolla i va partir la seva carn en llesques sobre un plat. Després es va vestir amb la camisa de dormir de l'àvia i va esperar estirat al llit. La nena va tocar a la porta.
- Entra, filleta.
- Com estàs, àvia? Et portat pa i llet.
- Menja tu també, filleta. Hi ha carn i vi al rebost.
La petita nena va menjar així el que se li oferia, mentre ho feia, un gatet va dir:
- Porca! Has menjat la carn i has begut la sang de la teva àvia!
Després el llop li va dir:
- Treute la roba i fica't al llit amb mi.
- On poso el meu davantal?
- Llença'l al foc, mai més ho necessitaràs.
Cada vegada que es treia una peça (el cosset, la faldilla, els enagos i les mitges), la nena feia la mateixa pregunta, i cada vegada el llop li contestava:
- Tira'l al foc, mai més la necessitaràs.
Quan la nena es va ficar al llit, va preguntar:
- Àvia, per què estàs tan peluda?
- Per escalfar millor, filleta.
- Àvia, per què tens aquests espatlles tan grans?
- Per poder carregar millor la llenya, filleta.
- Àvia, per què tens aquestes ungles tan grans?
- Per gratar-me millor, filleta.
- Àvia, per què tens aquestes dents tan grans?
- Per menjar-te millor, filleta. I el llop se la va menjar. "
© Robert Darnton. "La gran matança de gats i altres episodis de la història de la cultura francesa". Ed Fons de Cultura Econòmica, Mèxic, 1987.Traduit per Cristina Pérez



Escolta la narració de la versió anònima


La primera versió escrita de la que tenim constància és la de Perrault a l'any 1695, amb el títol “Les Histoires et contes du temps passé avec des moralités, ou Contes de ma Mère l’Oy”, on es troba aquest primer relat de  "Le petit Chaperon Rouge".
 En aquesta versió s'ha suprimit alguna de les escenes de la història original, per no resultar adeqüada a l'época, com quan el llop convida a la nena a menjar, sense que ella sapiguès que es tractava de les restes de la seva àvia. Desapareix la ferocitat de la història.
Aquest conte va tenir tant d'èxit que va traspassar les fronteres de França, formant part de la recopilació de contes que es llegia oralment i formava part de la Biblioteca blava. D'aquesta manera va arribar a altres indrets, on es va traduir, i es van afegir petites modificacions de la narració original. Robert Samber (1729) la va traduir a l'anglès, i va ser quan anomena a la nena  amb el nom de Biddy i vesteix al llop amb el camisó de l'àvia i treu la frase final de lliçó moral. Més tard Tieck (1796), a la versió nordamericana, li dona un caire dramàtic, en introduir el personatge del caçador, que matarà al llop, però sense poder salvar la nena ni l'àvia. 



Versió del conte de la Caputxeta  Vermella de Perrault

  "Hi havia una vegada una nena, la més bonica que mai s'hagués vist, la seva mare estava embogida amb ella i la seva àvia molt més encara. Aquesta bona dona li havia manat fer una caputxeta vermella i li anava tan bé que tots li deien Caputxeta Vermella. Un dia la seva mare, havent cuinat unes coques, li va dir.
 
-Ves a veure com està la teva àvia, ja que em diuen que ha estat malalta; porta-li una coca i aquest pot de mantega. La Caputxeta Vermella va partir de seguida a veure la seva àvia que vivia en un altre poble. En passar pel bosc, es va trobar amb el  llop, que va tenir moltes ganes de menjar-, però no es va atrevir perquè uns llenyataires caminaven per allí a prop. Ell li va preguntar a on anava. La pobre nena, que no sabia que era perillós aturar-se a parlar amb un llop, li va dir:-Vaig a veure la meva àvia, i li porto una coca i un pot de mantega que la meva mare li envia.-
Viu molt lluny? -Li va dir el llop.-
Oh, sí! -Va dir Caputxeta Vermella-, més enllà del molí que es veu allà lluny, a la primera caseta del poble.
-Doncs bé-va dir el llop-, jo també vull anar a veure-la; jo aniré per aquest camí, i tu per aquell, i veurem qui arriba primer.
El llop va partir corrent a tota velocitat pel camí que era més curt i la nena es va anar pel més llarg entretenint-se a agafar avellanes, a córrer darrera de les papallones i en fer rams amb les floretes que trobava.
Poc va trigar el llop en arribar a casa de l'àvia; colpeja: Toc, toc.
- Qui és?
 
-És la seva néta, Caputxeta Roja-va dir el llop, disfressant la veu-, li porto una coca i un pot de mantega que la meva mare li envia.
La càndida àvia, que era al llit perquè no se sentia bé, li va cridar:-Tira de la balda i el forrellat caurà. El llop va tirar de la balda, i la porta es va obrir. Es va abalançar sobre la bona dona i la va devorar en un tres i no res, ja que feia més de tres dies que no menjava. De seguida va tancar la porta i va anar a dormir al llit de l'àvia, esperant a la Caputxeta Vermella qui, una estona després, va arribar a colpejar la porta: Toc, toc.
- Qui és?
La Caputxeta Vermella, en sentir la veu ronca del llop, es va espantar, però creient que la seva àvia estava refredada, va contestar:-És la seva néta, la Caputxeta Vermella, li porto una coca i un pot de mantega que la meva mare li envia.
El llop li va cridar, suavitzant una mica la veu:-Tira de la balda i el forrellat caurà.
La Caputxeta Vermella va tirar de la balda i la porta es va obrir. Veient entrar, el llop li va dir, mentre s'amagava al llit sota la flassada:-Deixa la coca i el Pot de mantega a la lleixa i vine a dormir amb mi.La Caputxeta Vermella es despulla i es fica al llit i va quedar molt sorpresa en veure la forma de la seva àvia en camisa de dormir. Ella li va dir:-Àvia, quin braços més grans que tens!
-És per abraçar-te millor, filla meva.
-Àvia, quines cames tan grans té!
-És per córrer millor, filla meva.
Àvia, quines orelles tan grans té!
-És per sentir-te millor, filla meva.
-Àvia, quins ulls tan grans té!
-És per veure't millor, filla meva.
-Àvia, quines dents tan grans té!
- Per menjar-te millor!
I dient aquestes paraules, aquest llop dolent es va abalançar
sobre la Caputxeta Vermella i se la va menjar. " 
Lecció de moralitat.
Aquí veiem que l'adolescència, en especial les senyoretes,
ben fetes, amables i boniques no deuen a qualsevol escoltar
amb complaença, i no resulta causa d'estranyesa veure que
moltes del llop són la presa. I dic el llop, doncs sota el seu embolcall no tots són d'igual mena: N'hi ha amb no poca traça, silenciosos, sense odi ni amargor, que en secret, pacients, amb dolçor van a la segueixi de les damisel · les fins a les cases i als carrerons; més, bé sabem que els zalameros entre tots els llops ai! són els més ferotges. 







Els germans Grimm (1812), dintre de la seva recopilació de contes que havien anat recollint de la tradició oral, Contes de nens i de la llar, van incloure  "Rotkäppchen"- En aquesta nova versió van fer un nou final, incorporant un final feliç. També  personifiquen el personantge de la nena, amb l'estereotip d'una dona passiva, que necessita  de l'ajuda i auxili d'un home fort i valent, que en aquest cas era el caçador.
A la primera edició el conte no estava destinat a la infància, sinò a oferir fonts acadèmiques a tothom que estiguès interessat en les tradicions alemanes.
Edgar Taylor  va fer una  adaptació del conte al públic infantil, amb molt d'èxit. I poc més tard, els germans Grimm adapten el conte per aquest públic (1825).

Els germans Grim , en edicions posteriors, van introduir un final molt més alternatiu i innovador, però poc conegut, ja que les versions editades no acostumen a incloure'l. En aquest nou final el llop és escarmentat per la Caputxeta i la seva àvia, i acaba ofegat en una tina plena d'aigua.
En aquest segon final,  la Caputxeta i la seva àvia són dones hàbils, no un parell de nenes indefenses que necessiten ser rescatades. No obstant, sorprèn el fet que hagi desaparegut en les traduccions populars del conte.
Tant la versió de Perrault, com la dels germans Grimm trasmeten una determinada visió de la infància, com una edat fràgil i necessitada de la supervisió (i control) dels adults.
Il.lustració d'Anthony Browne


 Aquestes versions inicials han tingut al llarg de la història diferents modificacions, entre les que cal recordar la versió feminista (1972),  escrita per  Meyerside Fairy Story Collective de Liverpool, en la que la nena i l'àvia es salven soles.    Terzoli i Vaime, en la seva versió Il lupo buono (1974), descriu al personatge del llop com una víctima inocent. 
Tony Ross (1978) desculpabilitza la nena de la seva desobediència i transforma la violència del llop en convertir-lo en vegetarià.







Roald Dahl en Little Red Riding Hood and the Wolf canvia les frasses finals de la nena i ella es passeja pel bosc amb un vestit que s'ha fet utilitzant la pell del llop.





Algunes de les versions posteriors que s'han fet són:    


Érase veintiuna veces Caperucita Roja. Una versió molt interessant. La podem trobar a la colecció “Libros para niños” de l'editorial Media Vaca, on es presenta una mostra de 21 il·lustriacions i històries diferents en relació a la Caputxeta Vermella de Perrault. Aquest llibre va nèixer d’un taller per il·lustradors/es al Museu Itabashi del Japó, l’any 2003. Allà es va demanar a les persones participants que desenvolupessin les seves il.lustracions i les seves històries de manera lliure, d’acord als seus propis interessos. Aquest projecte va donar com a resultat 21 històries sorprenents.


 
                  A la Caperucita Roja de l'Adolfo Serra, la narracció
                   està feta a base de il·lustracions, no hi trobem text,
                  és un llibre mut.










 La Caputxeta Vermella de Marjolaine Leray d'Edicions Oceà Travesia (2009) és un llibre per llegir i mirar. La  història comença en la contratapa i acaba a la tapa. La veu del narrador està substituïda per la il·lustració en dos únics colors: vermell i negre. 
En aquesta versió del conte de Perrault, la Caputxeta Vermella ha deixat de ser la innocent nena que confon al llop amb una bona persona i es deixa enganyar en el seu camí cap a casa de l'àvia. 
La història canvia radicalment  quan  la Caputxeta demostra no sentir-se intimidada pel llop.  

S'acosta a la seva enorme dentadura, aguanta els seus crits i observa detingudament tots els seus moviments.  






Una altra versió novedosa la trobem a La nit de la visita, de Benoît Jacques, una altra recreació d'aquest clàssic en què l'àvia, la Abu, provoca amb la seva sordesa la desesperació del gran llop ferotge, qui intenta entrar a la casa fent-se passar per una interminable sèrie d'hilarants personatges ficticis. Definitivament, el punt de vista francès el segueix establint molt bé aquí.





El llibre de Nórdica Libros ens presenta tres versions de la Caputxeta Vermella: el conte de Perrault amb el seu desenllaç tràgic, la dels germans Grimm amb el seu final feliç i la història en vers de Ludwing Tieck.
La part més sorprenent la trobrem a les seves il·lustracions realitzades per Ana Juan, Noemí Villamuza, Agustín Comotto, Marta Gómez Pintado, Alicia Martínez, Verónica Moretta, Elena Odriozola, Luis Scafati, Javier Zabala.





Carmen Martín Gaite, en aquest llibre que us proposo, dona vida a la seva Caputxeta en Manhatan a qui anomena Sara Allen, una nena de deu anys que viu amb la seva família a Brooklyn i somia amb tenir llibertat per poder anar sola a Manhattan.
L'àvia de la nostra Caputxeta, a diferència de l'anciana que acaba a la panxa del llop, és una dona més revolucionària, ja que ha tingut  vàries relacions de parella  i  és una ex-cantant de music-hall.
Aquesta nova proposta del conte aconseguirà sorprendre i divertir a més d'un lector/a. En la narració no hi ha ni llop, ni bosc: hi ha un home ambiciós, una nena innocent amb il·lusions  i una jungla de ciment que es troba a Nova York.

Ara que us he parlat, encara que sigui per sobre, dels origens del conte de la Caputxeta Vermella i de la seva evolució al llarg dels anys, és hora que ens comencem a fer  la següent pregunta: Quina importància tenen els contes dins del procès de socialització a la infància i a l'edat adulta? En el cas de la Caputxeta Vermella,  s'observen estereotipats els atributs masculins i femenins als personatges de la nena, l'àvia, el llop i el caçador?  

Les versions tradicionals del conté ens ofereixen una Caputxeta que visita l'àvia perquè és educada, i la saluda inicialment, tal com li diu la mare.  El caçador és un heroi que rescata l’àvia i la caputxeta.  El llop (al que se l'ha atorgat el rol masculí) resulta  intel·ligent, astut i cruel. Pel contrari, la Caputxeta està descrita com una nena dolça, bonica, delicada, però incapaç d'adonar-se del que està passant, ni trobar una possible solució. L’àvia és una mica tonta, ja que es deixa enganyar.

Quina classe de mare és (la mare de la Caputxeta), que deixa que la seva filla marxi tota sola pel mig del bosc i les úniques instruccions són que no es desviï del camí, ni parli amb cap desconegut, en contes de donar-li recursos per poder resoldre els conflictes que planteja la pròpia existència? I quin tipus d'àvia té que no ès capaç de lluitar per ella i per la seva neta? Perquè jo recordo, i això és una anècdota, cóm la meva àvia Manuela, allà pels anys 70, quan uns homes van aturar el cotxe davant meu i volien que pugés,  va començar a llençar pedres cridant des de l'altre part del camí fins que  va aconseguir que aquelles persones marxessin i que jo, la seva néta, la recordés com una dona valenta i lluitadora.

Des de la narracció de qualsevol conte, fins a la seva il·lustració, el conte,  juga un paper important en el procés de socialització i d'adquisició d'uns rols estereotipats pels lectors/es. Per aquest motiu cal reinventar-los proposant una altre visió que vagi més enllà dels contes de fades i princeses passives, que somien amb princeps blaus que acaben rescatan-les de les urpes de dracs, llops,...  Cal dotar als personatges d'altres atributs, tant a les noies, com als nois, si volem començar a caminar fins a una societat més igualitària, perquè sinò els prejudicis sexistes es perpetuaran. 

Hem de tenir present el llenguatge utilitzat, ja que amb ell es determina la nostra visió del mòn. Des de la coeducació es fa necessari reforçar la imatge de la dona amb capacitats i actituds, i no tan sols com a objecte sexual.

La proposta de la Caputxeta Vermella, es pot treballar a qualsevol cicle educatiu. Des del cicle incial, amb una petita representació, o un treball de recerca, fins el cicle superior amb una nova redacció del conte, o un debat obert després de llegir-ne diferents versions, o del visionat del film. Us passo algunes propotes que s'han fet servir en diferents centres educatius.


 http://www.educacion.gob.es/exterior/br/es/centrovirtualrecursos/coeduc.pdf
 http://www.educacionenvalores.org/IMG/pdf/cuentosparavivir.pdf
 http://www.educ.ar/educar/el-cuento-del-lobo.html
 http://www.educacionenvalores.org/IMG/pdf/violencia.pdf
 http://www.fundaciongsr.org/documentos/8328.pdf
Us annexo a peu de nota algunes revisions del conte de la Caputxeta Vermella, tot i que crec que no totes són gaire afortunades. Però cadascuna i cadascú de vosaltres decidiu si us ha agradat.  




                                     Cançó Caperucita de l'àmbum
                                          Atrapados en azul (1996)
                                                   Ismael Serrano


La Caputxeta Vermella de Roal Dalh
Contes en vers per a nens perversos

Estant un matí fent el babau
<><><><><><><><><> <> <><><><><><><><>
Il.lustració de Daniel Montero Galán
li va entrar una gana espantosa al Senyor Llop,
així que, per tirar-se alguna cosa al queixal,
se'n va anar corrents a casa de l'Àvia.
"Puc passar, Senyora?", Va preguntar.
la pobre anciana, en veure'l, es va espantar
pensant: "Aquest em menja d'una mossegada!"
I, és clar, no s'havia equivocat:
es va convertir l'Àvia en aliment
en menys temps del que aquí t'explico.
El pitjor és que era prima i tan ossuda
que al Llop no li va ser de gran ajuda:
"Segueixo tenint una fam aterridora ...
Hauré de menjar-me a l'altre persona! "
I, en no trobar cap a la nevera,
grunyir amb impaciència aquella fera:
"Esperaré assegut fins que torni
Caputxeta Vermella de la Selva! "
que aquí cridava el Bosc la feristela
creient-se al Brasil i no a Espanya.
I perquè no es veiés la seva feresa.
es va disfressar d'àvia amb prestesa,
es va donar laca en les ungles i en el pèl,
es va posar la gran faldilla grisa de vol,
sabates, barret, una jaqueta
i es va asseure tot esperant la néta.
Va arribar per fi Caputxeta al migdia
i va dir: "Com estàs, àvia meva?
Per cert, em impressionen les orelles! ".
"Per millor sentir-te, que les velles
som una mica sordes ".    " Àvia,
quins ulls més grans que tens!. "És clar, filleta,
són les lentilles noves que m'ha posat
perquè pugui veure't  en Senyor Ernest
l'oculista ", va dir l'animal
mirant-la amb gest angelical
mentre se li acudia que la noia
havia de saber-mil vegades més rica
que el ranxo precedent. Tot d'una,
Caputxeta va dir: Que imponent
abric de pell portes aquest hivern! ".
el Llop, estupefacte, va dir: "Una banya!
O no saps el conte o tu em menteixes:
Ara et toca parlar-me de les meves dents!
M'estàs prenent el pèl ...? Escolta, mocosa,
et menjaré ara mateix i a una altra cosa ".
Però ella es va asseure en un canapè
i es va treure un revòlver de la cotilla,
amb calma va apuntar bé al cap
i - pam - allà va caure la bona peça.
Al poc temps vaig veure a la Caputxeta
creuant pel Bosc ... ¡Pobreta!
Sabeu el que portava la infeliç?
Doncs ni més ni menys que un sobrepellís
que a mi em va semblar de pell d'un llop
que va estar un matí fent el babau.
    




El pequeño Hoplita  
de l'Arturo Pérez Reverte (2010)


 Caputxeta Vermella camina pel bosc, com acostuma  a fer. Va molt contenta, donant saltets amb la seva cistella al braç, perquè, gràcies a que està en atur i és dona, emigrant romanesa sense papers, magribí però tirant a afroamericana de color, musulmana amb hijab, lesbiana i mare soltera, acaben de concedir-li una plaça en una escola al seu fill.  
<><><><><><><><><> <> <><><><><><><><>
Il.lustració Miriam Miras
Va a casa de la seva àvia, que viu sola des que el seu marit, l'avi, li va donar un clatellot a la Caputxeta perquè no es bevia el colacao, aquesta el va denunciar per maltractaments infantils, i la Guàrdia Civil es va portar al vell al penal del Port de Santa Maria, on en espera de judici paga la seva culpa sodomitzat a les dutxes, un dia sí i un altre no, per robustos albanokosovars. Que també tenen les seves necessitats i els seus drets, córcholis.  
El cas és que la Caputxeta va pel bosc, com dic, i en aquestes apareix el llop: hirsut, sobrat, xulo, amb un somriure masclista que li descobreix els ullals superiors. Fatxa que et rilas: pentinat cap enrere amb fixador lluent i un adhesiu de la bandera franquista, la de la gallina, en la corretja del rellotge. I li pregunta: «On vas, Caputxeta?».
 Al que ella respon, molt desimbolta: «On em surt del mapa del clítoris», i segueix el seu camí, impassible. «Quin tall», comenta el llop, bocabadat.
 Després decideix venjar-se i va a la casa de l'àvia, on exerceix sobre l'anciana una intolerable violència domèstica de gènere. És a dir, que la hi cruspeix, o degluteix. I a sobre es fuma un cigarret. El feixista.  
Quan arriba la Caputxeta l'hi troba ficat al llit, amb la còfia posada.  
«Que sistema dental tan desproporcionat tens, iaia», li diu.  
«Què apèndix nasal tan fora del comú.» Etcètera. 
 Llavors el llop li dóna les seves i les d'un bomber: la degluteix també, i es posa a fer la migdiada.  
Arriben a aquestes un caçador i una caçadora, i quan el caçador va a pegar-li al llop 01:00 plomazo de postes del dotze, la caçadora conté al seu company.
 «No aniràs a exercir la violència-diu-contra un animal de la biosfera blava. I a més, amb plom contaminant i antiecològic. És millor retreure-li la seva conducta. »La hi enlletgeixen, inclòs el de fumar. Malandrí, etcètera. Llavors el llop, commogut, veu la llum, s'obre la cremallera que, com és sabut, tots els llops porten a la panxa, i allibera Caputxeta i al seu provecta.  
Tots riuen i s'abracen, feliços. Inclòs el llop, que deixa el tabac, es fa antitaurí i funda l'oenagé Llops i Llobes sense Fronteres, subvencionada per l'Institut de la Dona. Fi



                                       El cuento del lobo




<><><><><><><><><> <>
Il.lustració de Marco Cazzato
El bosc era la meva llar. Jo hi vivia i m'agradava molt. Sempre intentava mantenir ordenat i net. Un dia assolellat, mentre recollia les escombraries deixades per uns excursionistes, vaig sentir passos. Em vaig amagar darrere d'un arbre i vaig veure venir una nena vestida de manera molt divertida: tota de vermell i el seu cap cobert, com si no volgués que la veiessin. Caminava feliç i va començar a tallar les flors del nostre bosc, sense demanar permís a ningú, potser ni se li va ocórrer que aquestes flors no li pertanyien. Naturalment, em vaig posar a investigar. Li vaig preguntar qui era, d'on venia, on anava, al que ella em va contestar, cantant i ballant, que anava a casa de la seva àvia amb una cistella plena de menjar. Em va semblar una persona honesta, però era al meu bosc, tallant flors. Tot d'una, sense cap remordiment, va matar un xanquer que volava lliurement, ja que també el bosc era per a ell. Així que vaig decidir donar-li una lliçó i ensenyar-li el seriós entrar al bosc sense anunciar abans i començar a maltractar als seus habitants.La vaig deixar seguir el seu camí i vaig córrer a la casa de l'àvia. Quan vaig arribar em va obrir la porta una simpàtica velleta, li vaig explicar la situació i ella va estar d'acord que la seva néta mereixia una lliçó. L'àvia va acceptar romandre fora de la vista fins que jo la cridés i es va amagar sota el llit.Quan va arribar la nena la vaig convidar a entrar a l'habitació on estava jo al llit, vestit amb la roba de l'àvia. La nena va arribar, enrojolada, i em va dir alguna cosa desagradable sobre les meves grans orelles. M'han insultat altres vegades, així que vaig tractar de ser amable i li vaig dir que les meves grans orelles eren per sentir-la millor. Ara bé, m'agradava la nena i vaig tractar de prestar atenció, però ella va fer una altra observació insultant sobre els meus ulls sortits. Vostès comprendran que vaig començar a sentir enutjat. La nena tenia bonica aparença, però començava a ser-me antipàtica.


No obstant això, vaig pensar que havia de posar l'altra galta i li vaig dir que els meus ulls eren a veure-la millor. Però el seu següent insult sí em va fer enfadar. Sempre he tingut problemes amb els meus grans i lletjos dents i aquella nena va fer un comentari realment groller. Sé que vaig haver haver controlat, però vaig saltar del llit i vaig grunyir, ensenyant-li tota la meva dentadura i dient-li que eren així de grans per a menjar millor. Ara, pensin vostès: cap llop pot menjar-se una nena. Tothom ho sap. Però aquesta nena va començar a córrer per tota l'habitació cridant i jo corria darrera seu intentant calmar-la. Com que tenia posada la roba de l'àvia i em molestava per córrer, me la vaig treure, però va ser molt pitjor. La nena va cridar encara més. Tot d'una, la porta es va obrir i va aparèixer un llenyataire amb una destral enorme i afilada. Jo el vaig mirar i vaig comprendre que corria perill, així que vaig saltar per la finestra i vaig escapar.
<><><><><><><><><><><><><><><><><> <> <><><><><><><><><> <> <><><><><><><><><> <><><><><><><><><><> <>
Il.lustració Alberto Macone


M'agradaria dir-los que aquest és el final de la història, però malauradament no és així. L'àvia mai va explicar la meva part de la història i no va passar molt temps sense que corregués la veu que jo era un llop dolent i perillós. Tothom va començar a evitar-me. No sé què li passaria a aquella nena antipàtica i vestida de manera tan rara, però sí els puc dir que jo mai vaig poder explicar la meva història. Ara vostès ja ho saben.
Tomado de materiales educativos del Instituto Interamericano de Derechos Humanos
Traduit per Cristina Pérez





Caperucita Roja y otras historias perversas
 de Triunfo Arcienagas (1991)




Il.lustració Martin Vidal
Ese día encontré en el bosque la flor más linda de mi vida. Yo, que siempre he sido de buenos sentimientos y terrible admirador de la belleza, no me creí digno de ella y busqué a alguien para ofrecérsela. Fui por aquí, fui por allá, hasta que tropecé con la niña que le decían Caperucita Roja. La conocía pero nunca había tenido la ocasión de acercarme. La había visto pasar hacia la escuela con sus compañeros desde finales de abril. Tan locos, tan traviesos, siempre en una nube de polvo, nunca se detuvieron a conversar conmigo, ni siquiera me hicieron un adiós con la mano. Qué niña más graciosa. Se dejaba caer las medias a los tobillos y una mariposa ataba su cola de caballo. Me quedaba oyendo su risa entre los árboles. Le escribí una carta y la encontré sin abrir días después, cubierta de polvo, en el mismo árbol y atravesada por el mismo alfiler. Una vez vi que le tiraba la cola a un perro para divertirse. En otra ocasión apedreaba los murciélagos del campanario. La última vez llevaba de la oreja un conejo gris que nadie volvió a ver.
Detuve la bicicleta y desmonté. La saludé con respeto y alegría. Ella hizo con el chicle un globo tan grande como el mundo, lo estalló con la uña y se lo comió todo. Me rasqué detrás de la oreja, pateé una piedrecita, respiré profundo, siempre con la flor escondida. Caperucita me miró de arriba abajo y respondió a mi saludo sin dejar de masticar.
–¿Qué se te ofrece? ¿Eres el lobo feroz?
Me quedé mudo. Sí era el lobo pero no feroz. Y sólo pretendía regalarle una flor recién cortada. Se la mostré de súbito, como por arte de magia. No esperaba que me aplaudiera como a los magos que sacan conejos del sombrero, pero tampoco ese gesto de fastidio. Titubeando, le dije:
–Quiero regalarte una flor, niña linda.
–¿Esa flor? No veo por qué.
–Está llena de belleza –dije, lleno de emoción.
–No veo la belleza –dijo Caperucita–. Es una flor como cualquier otra.
Sacó el chicle y lo estiró. Luego lo volvió una pelotita y lo regresó a la boca. Se fue sin despedirse. Me sentí herido, profundamente herido por su desprecio. Tanto, que se me soltaron las lágrimas. Subí a la bicicleta y le di alcance.
–Mira mi reguero de lágrimas.
–¿Te caíste? –dijo–. Corre a un hospital.
–No me caí.
–Así parece porque no te veo las heridas.

<><><><><><><><> <><><><><><><><><> <>
Il.lustrat per Dane Simpson
–Las heridas están en mi corazón -dije.
–Eres un imbécil.
Escupió el chicle con la violencia de una bala.
Volvió a alejarse sin despedirse.
Sentí que el polvo era mi pecho, traspasado por la bala de chicle, y el río de la sangre se estiraba hasta alcanzar una niña que ya no se veía por ninguna parte. No tuve valor para subir a la bicicleta. Me quedé toda la tarde sentado en la pena. Sin darme cuenta, uno tras otro, le arranqué los pétalos a la flor. Me arrimé al campanario abandonado pero no encontré consuelo entre los murciélagos, que se alejaron al anochecer. Atrapé una pulga en mi barriga, la destripé con rabia y esparcí al viento los pedazos. Empujando la bicicleta, con el peso del desprecio en los huesos y el corazón más desmigajado que una hoja seca pisoteada por cien caballos, fui hasta el pueblo y me tomé unas cervezas. “Bonito disfraz”, me dijeron unos borrachos, y quisieron probárselo. Esa noche había fuegos artificiales. Todos estaban de fiesta. Vi a Caperucita con sus padres debajo del samán del parque. Se comía un inmenso helado de chocolate y era descaradamente feliz. Me alejé como alma que lleva el diablo.
Volví a ver a Caperucita unos días después en el camino del bosque.
–¿Vas a la escuela? –le pregunté, y en seguida me di cuenta de que nadie asiste a clases con sandalias plateadas, blusa ombliguera y faldita de juguete.
–Estoy de vacaciones –dijo–. ¿O te parece que éste es el uniforme?
El viento vino de lejos y se anidó en su ombligo.
–¿Y qué llevas en el canasto?
–Un rico pastel para mi abuelita. ¿Quieres probar?
Casi me desmayo de la emoción. Caperucita me ofrecía su pastel. ¿Qué debía hacer? ¿Aceptar o decirle que acababa de almorzar? Si aceptaba pasaría por ansioso y maleducado: era un pastel para la abuela. Pero si rechazaba la invitación, heriría a Caperucita y jamás volvería a dirigirme la palabra. Me parecía tan amable, tan bella. Dije que sí.
–Corta un pedazo.
Me prestó su navaja y con gran cuidado aparté una tajada. La comí con delicadeza, con educación. Quería hacerle ver que tenía maneras refinadas, que no era un lobo cualquiera. El pastel no estaba muy sabroso, pero no se lo dije para no ofenderla. Tan pronto terminé sentí algo raro en el estómago, como una punzada que subía y se transformaba en ardor en el corazón.
–Es un experimento –dijo Caperucita–. Lo llevaba para probarlo con mi abuelita pero tú apareciste primero. Avísame si te mueres.

<><><><><><><><><> <>
Il.lustració d'Enric Rebollo Graupera


Y me dejó tirado en el camino, quejándome.
Así era ella, Caperucita Roja, tan bella y tan perversa. Casi no le perdono su travesura. Demoré mucho para perdonarla: tres días. Volví al camino del bosque y juro que se alegró de verme.
–La receta funciona –dijo–. Voy a venderla.
Y con toda generosidad me contó el secreto: polvo de huesos de murciélago y picos de golondrina. Y algunas hierbas cuyo nombre desconocía. Lo demás todo el mundo lo sabe: mantequilla, harina, huevos y azúcar en las debidas proporciones. Dijo también que la acompañara a casa de su abuelita porque necesitaba de mí un favor muy especial. Batí la cola todo el camino. El corazón me sonaba como una locomotora. Ante la extrañeza de Caperucita, expliqué que estaba en tratamiento para que me instalaran un silenciador. Corrimos. El sudor inundó su ombligo, redondito y profundo, la perfección del universo. Tan pronto llegamos a la casa y pulsó el timbre, me dijo:
–Cómete a la abuela.
Abrí tamaños ojos.
–Vamos, hazlo ahora que tienes la oportunidad.
No podía creerlo.
Le pregunté por qué.
–Es una abuela rica –explicó–. Y tengo afán de heredar.
No tuve otra salida. Todo el mundo sabe eso. Pero quiero que se sepa que lo hice por amor. Caperucita dijo que fue por hambre. La policía se lo creyó y anda detrás de mí para abrirme la barriga, sacarme a la abuela, llenarme de piedras y arrojarme al río, y que nunca se vuelva a saber de mí.
Quiero aclarar otros asuntos ahora que tengo su atención, señores.
Caperucita dijo que me pusiera las ropas de su abuela y lo hice sin pensar. No veía muy bien con esos anteojos. La niña me llevó de la mano al bosque para jugar y allí se me escapó y empezó a pedir auxilio. Por eso me vieron vestido de abuela. No quería comerme a Caperucita, como ella gritaba. Tampoco me gusta vestirme de mujer, mis debilidades no llegan hasta allá. Siempre estoy vestido de lobo.
Es su palabra contra la mía. ¿Y quién no le cree a Caperucita? Sólo soy el lobo de la historia.
Aparte de la policía, señores, nadie quiere saber de mí.
Ni siquiera Caperucita Roja. Ahora más que nunca soy el lobo del bosque, solitario y perdido, envenenado por la flor del desprecio. Nunca le conté a Caperucita la indigestión de una semana que me produjo su abuela. Nunca tendré otra oportunidad. Ahora es una niña muy rica, siempre va en moto o en auto, y es difícil alcanzarla en mi destartalada bicicleta. Es difícil, inútil y peligroso. El otro día dijo que si la seguía molestando haría conmigo un abrigo de piel de lobo y me enseñó el resplandor de la navaja. Me da miedo. La creo muy capaz de cumplir su promesa.”

© Caperucita Roja y otras historias perversas de Arciniegas, Triunfo. © Panamericana. Editorial Ltda.

                              




<><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><><> <><><><><><><><>
Caperucita Roja de Gianni Rodari
- Érase una vez una niña que se llamaba Caperucita Amarilla.
- ¡No Roja!
- ¡AH!, sí, Caperucita Roja. Su mamá la llamó y le dijo: "Escucha Caperucita Verde..."
- ¡Que no, Roja!
- ¡AH!, sí, Roja. "Ve a casa de tía Diomira a llevarle esta piel de patata."
- No: "Ve a casa de la abuelita a llevarle este pastel".
- Bien. La niña se fue al bosque y se encontró a una jirafa.
- ¡Qué lío! Se encontró al lobo, no a una jirafa.
- Y el lobo le preguntó: "Cuántas son seis por ocho?"
- ¡Qué va! El lobo le preguntó: "¿Adónde vas?".
- Tienes razón. Y Caperucita Negra respondió...
- ¡Era Caperucita Roja, Roja, Roja!
- Sí y respondió: "Voy al mercado a comprar salsa de tomate".
- ¡Qué va!: "Voy a casa de la abuelita, que está enferma, pero no recuerdo el camino".
- Exacto. Y el caballo dijo...
- ¿Qué caballo? Era un lobo
- Seguro. Y dijo: "Toma el tranvía número setenta y cinco, baja en la plaza de la Catedral, tuerce a la derecha, y encontrarás tres peldaños y una moneda en el suelo; deja los tres peldaños, recoge la moneda y cómprate un chicle".
- Tú no sabes explicar cuentos en absoluto, abuelo. Los enredas todos. Pero no importa, ¿me compras un chicle?
- Bueno: toma la moneda.
Y el abuelo siguió leyendo el periódico.
Gianni Rodari, Cuentos por teléfono.


                                 




Había una vez una niña muy simpática y muy inteligente. Tenía el pelo castaño y rizado y los ojos negros. Vivía en una casa muy linda, cerca de un bosque. Un día, fue a ver a su abuela, que vivía en el pueblo, al otro lado del bosque. La niña llevaba unos pantalones vaqueros, una camiseta blanca y un impermeable rojo, porque a veces llovía mucho en aquel lugar. Y llevaba una cesta con pasteles para su abuela, que era muy golosa. ¡Ah!, la abuela era escritora de cuentos.
A la niña le gustaban mucho los cuentos de su abuela.
El bosque era muy bonito. Había muchos árboles, flores y un riachuelo. La niña se paró a mirar las flores. Entonces, llegó el lobo. El lobo dijo: “Hola, niña, ¿qué estás haciendo aquí?” “Hola, lobo” – contestó la niña, que era muy amable y bien educada. “Voy a casa de mi abuela, que vive a la entrada del pueblo.” “Y, ¿qué llevas en la cesta?” “Llevo unos pasteles para mi abuela que es muy golosa”.
“Adiós, lobo” “Adiós, niña.!
<><><><><><><><>
Il.lustació  Lorena Castillo
Cuando la niña llegó a casa de la abuela, la puerta estaba abierta. la niña entró. No había nadie en el salón. Entonces, la niña llamó: “Abuela, abuelita, ¿dónde estás? y fue hacia el dormitorio. Entró en el dormitorio y vio alguien en la cama, vestido con un pijama de su abuela.
Entonces, la niña dijo: “Hola, lobo, ya sé que no eres mi abuela. ¿Por qué te has puesto ese pijama?” “Hola, niña,” dijo el lobo, “es que soy muy tímido y quería hacerme amigo tuyo, pero no sabía cómo decírtelo”. “Anda lobo”, dijo la niña, “no seas tonto,
vamos a ser amigos, pero quítate ese pijama que estás haciendo el ridículo”.
Entonces llegó la abuela con su novio, que era un profesor de biología, miembro de Greenpeace, que se llamaba Alberto Cazador de los Montes. Prepararon una fiesta, escucharon música, bailaron, porque a la abuelita le gustaba mucho bailar, y se lo pasaron todos muy bien y fueron amigos para siempre.
Moraleja: las niñas no son tontas y no es fácil engañarlas.



Per totes i tots aquells que  vulguin veure un film, podèu veure  Caperucita Roja ¿ A quién tienes miedo?, tot i que a mi com pel.lícula crec que no és gens bona. Però pot utilitzar-se amb públic adolescent,  i després començar un debat.







  Títol   original
Red Riding Hood
Any
2011
Durada
100 min.
Director
Guió
David Johnson
Música
Alex Heffes, Brian Reitzell
Fotografia
Mandy Walker
Repart
Productora
Appian Way / Warner Bros. Pictures: Productor: Leonardo DiCaprio
Web Oficial