Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Sinera ... l'ombra viatgera d'un núvol


Quina Petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sirena,
turons de pins i vinya.
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol...
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.

Cementiri de Sirena
Salvador Espriu























Sovint els paisatges es converteixen en escenaris.  "He pensat sempre en la nostra vila i en la nostra gent,  de dies i de nits he mirat sense treva la nostra terra, el nostre suau, seré, civilitzat, bellísim paissatge",  va dir Salvador Espriu referint-se a Arenys de Mar, la mítica sinera en l'obra del poeta.

Jo, aquest escenari el vaig descobrir de les mans d'un artista arenyench,  en Joan Manel Salichs, membre del meu equip, convertit en gran amic un temps després. Gràcies a la seva voluntat de fer visible part del tesor que hi ha amagat en aquells turons i rials, vaig cercar part de la informació que avui poso al vostre abast, i de la que volem que neixi un producte il·lustrat des d'on apropar als infants a l'obra d'Espriu.



.


Com deia Rafael Vallbona a una de les seves postals sonores pel programa de ràdio, maneres de viure, en relació a Salvador Espriu, "a Arenys va viure els estius radiants de la infantessa i joventut, conectant amb els seus avantpassats aranyencs. A la vila del Maresme va viure també l'esclat de la guerra civil, i la mort d'essers estimats, així, la Sinera d'Espriu és el mite del paradís perdut, del món feliç destrossat per la mort que sempre el va obssessionar. I malgrat tot, us asseguro que un dels indrets més fascinants d'Arenys és el cementiri. El lloc que va donar en el llibre, Cementiri de Sinera, 1946, quan la postguerra havia convertit l'Espriu en un gris oficinista que escribia a estones, es ben bé l'indret mitologic que el poeta descriu: quina petita pàtria encercle el cementiri, aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinyes, pols de rials, no estimo res més."

De la plaça que hi ha a l'entrada al cementiri, després de passar els blocs de pisos socials, destinats a pescadors i gent del mar, el rial del sepi, devalla entre turons fins abraçar aquells mar infinit que el poeta va enyorar. Al número 27 del carrer Bisbe Català, que arrenca de la riera, hi ha la casa on va viure el poeta, al fons el turó del mal temps, ens acosta els aromes de la infantessa feliç d'un Espriu enjoguessat i somiador que aviat va desvetllar la seva pulsió literària. Just al costat de la casa, la del ferrer de talla, Quimet Rogès, la mort del seu fill Juanito, atrapat per una màquina , va ser un dels primers cops en la vida del jove estiuejant. El bell paradís s'escardava

Els carrers costeruts del barri d'Escaravar són el paisatge on l'escriptor recrea Laia, a les escales de l'esglèsia ubica l'obra Tereseta que baixava les escaletes, la mateixa riera, eix del poble, és un escenari dràmatic permanent en l'obra espriuana, i és que tot Arenys és en ell literatura.

"Cases de Sinera m'han tancat la porta quan vacilant, passava carrers allà, camins enllà...", diu a les Cançons d'Ariadna.

Fins i tot el Cor de l'esperança, un cor claverià fundat  l'any 1863 és elevat a la categoria de Coral de la Cort Reial de Pèrsia a Primera Història d'Esther.

Tot Arenys ens acaba portant a Salvador Espriu, la gent de la vila ha fet del mite una manera de viure. El foraster que busca el poeta entre carrers i rials, acaba trobant un poble  amullat per la  literatura: com la millor àmfora, deixa també el millor vi".

Us deixo un circuit proposat pel propi Ajuntament d'Arenys, per conèixer més a fons el paisatge que batega a tota l'obra d'Espriu.


"Salvador Espriu: el temps de les paraules", al programa el meu avi, emès  al 2001 per TVC ressegueix episodis que van marcar la vida de Salvador Espriu a través dels seus familiars i descobreix com, més enllà de la cara pública, hi ha un altre Espriu irònic i gran conversador.





Edu3.cat



I si el que voleu és escoltar-lo, aquí teníu el programa que van fer-li al febrer de 1984 a programa Vosté pregunta de RTVE, on Joquim Maria Puyal entrevista i dóna pas a les preguntes que les i els teleespectadors fan telefònicament a Salvador Espriu.








He nascut al mateix temps que el Sol




Aprendí bien pronto a conocer mejor esta flor. Siempre había habido en el planeta del principito flores muy simples adornadas con una sola fila de pétalos que apenas ocupaban sitio y a nadie molestaban. Aparecían entre la hierba una mañana y por la tarde se extinguían. Pero aquella había germinado un día de una semilla llegada de quién sabe dónde, y el principito había vigilado cuidadosamente desde el primer día aquella ramita tan diferente de las que él conocía. Podía ser una nueva especie de Baobab. Pero el arbusto cesó pronto de crecer y comenzó a echar su flor. El principito observó el crecimiento de un enorme capullo y tenía le convencimiento de que habría de salir de allí una aparición milagrosa; pero la flor no acababa de preparar su belleza al abrigo de su envoltura verde.Elegía con cuidado sus colores, se vestía lentamente y se ajustaba uno a uno sus pétalos. No quería salir ya ajada como las amapolas; quería aparecer en todo el esplendor de su belleza. ¡Ah, era muy coqueta aquella flor! Su misteriosa preparación duraba días y días. Hasta que una mañana, precisamente al salir el sol se mostró espléndida.La flor, que había trabajado con tanta precisión, dijo bostezando: -¡Ah, perdóname… apenas acabo de despertarme… estoy toda despeinada…! El principito no pudo contener su admiración:-¡Qué hermosa eres! -¿Verdad? -respondió dulcemente la flor-. He nacido al mismo tiempo que el sol. El principito adivinó exactamente que ella no era muy modesta ciertamente, pero ¡era tan conmovedora!-Me parece que ya es hora de desayunar - añadió la flor -; si tuvieras la bondad de pensar un poco en mí... Y el principito, muy confuso, habiendo ido a buscar una regadera la roció abundantemente con agua fresca.Y así, ella lo había atormentado con su vanidad un poco sombría. Un día, por ejemplo, hablando de sus cuatro espinas, dijo al principito:-¡Ya pueden venir los tigres, con sus garras! -No hay tigres en mi planeta -observó el principito- y, además, los tigres no comen hierba. -Yo nos soy una hierba -respondió dulcemente la flor.-Perdóname...-No temo a los tigres, pero tengo miedo a las corrientes de aire. ¿No tendrás un biombo?"Miedo a las corrientes de aire no es una suerte para una planta -pensó el principito-. Esta flor es demasiado complicada…"-Por la noche me cubrirás con un fanal… hace mucho frío en tu tierra. No se está muy a gusto; allá de donde yo vengo…La flor se interrumpió; había llegado allí en forma de semilla y no era posible que conociera otros mundos. Humillada por haberse dejado sorprender inventando un mentira tan ingenua, tosió dos o tres veces para atraerse la simpatía del principito.-¿Y el biombo? -Iba a buscarlo, pero como no dejabas de hablarme…Insistió en su tos para darle al menos remordimientos.De esta manera el principito, a pesar de la buena voluntad de su amor, había llegado a dudar de ella. Había tomado en serio palabras sin importancia y se sentía desgraciado."Yo no debía hacerle caso -me confesó un día el principito- nunca hay que hacer caso a las flores, basta con mirarlas y olerlas. Mi flor embalsamaba el planeta, pero yo no sabía gozar con eso… Aquella historia de garra y tigres que tanto me molestó, hubiera debido enternecerme".Y me contó todavía:"¡No supe comprender nada entonces! Debí juzgarla por sus actos y no por sus palabras. ¡La flor perfumaba e iluminaba mi vida y jamás debí huir de allí! ¡No supe adivinar la ternura que ocultaban sus pobres astucias! ¡Son tan contradictorias las flores! Pero yo era demasiado joven para saber amarla".


# 12 causes feministes per a un 2013 menys masclista: Febrer



AMOR ROMÀNTIC





Perquè l'amor romàntic és un pretext per l'abús i la submissió, i perjudica seriosament la igualtat, en aquest enllaç podreu accedir a tota la informació que vagin incorporant que abordi, desenvolupi i aprofundeixi en les fal·làcies patriarcals sobre el qual es sustenta.

Per ara, us deixem aquestes advertències que ens han facilitat el blog, # 12 causes feministes per a un 2013 menys masclista.











La vida des d'una peixera

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades (...) 
 Gabriel Celaya "Poesía urgente"




Aquest curtmetratge de caire social, que posa una mica de llum al fons fosc d'una "pecera" de treball temporal. Basat en una experiència real.





La Maria del Mar Escolbar, al blog "Yo si soy corto", fa una referència  a la vessant crítica del curtmetratge en relació al tracte laboral que reben els treballadors i les treballadores per part de les empreses. El curtmetratge parteix de la posada en escena de diferents maneres d'abordar l'acomiadament del personal. Reflecteix  la cultura del tot s'hi val, molt predominant darrerament en les relacions laborals, en el llenguatge de les empreses i en la societat en general.  

Es podria dir que es tracta d'un curt basat en una història real, ja que Carlos Bouvier va decidir gravar "La Pecera" després de patir en la seva pròpia pell aquesta política laboral. Es diu que la indemnització que va rebre va ser la font de finançament del curtmetratge.

Lola és la responsable d'una de les sucursals d'una empresa de treball temporal.  Les denúncies per acomiadament improcedent van en augment i els comptes de l'empresa no donen per pagar totes les indemnitzacions que se'ls demana.  Forma al seu equip per acomiadar utilitzant tècniques de persuasió i amenaces. Per aquest motiu, la Lola serà l'encarregada d'aplicar tot tipus d'artificis per convèncer els seus treballadors i treballadores que la signatura de la liquidació es la millor opció.  Injustícies, amenaces, mentides... La fi justifica els mitjans. Tot val per aconseguir els beneficis que es pretenen. 



Aquest curt és un exemple més dels enganys i amenaces que,  desgraciadament,  reben actualment treballadors i treballadores, quan al cap davant d'un departament de recursos humans no hi ha un bon professional, sinò un dèspota que només es preocupa d'omplir la butxaca, ignorant completament les, de vegades, tràgiques situacions de les persones que estan a l'altra banda de la taula, a fora de la seva  "peixera" 

La realitat de "La Pecera", va més enllà de la situació que planteja. Es tracta de visibilitzar el sistema de consum, de primar el benefici per sobre de tot i de tothom, de la deshumanització en la gestió dels grups humans, de la pèrdua de valors en l'execució de les nostres funcions.

La il·lustració és de Il.lustrat per Ken Wong.

Sóc crítica amb aquest tipus d'actitud, perquè he exercicit en diferents departaments de recursos humans, i alguna vegada he presenciat situacions similars, sinò que aquest comportament es converteix en una eina més en la gestió diària, i quan te n'adones, decideixes abandonar la nau. Perquè hi ha maneres de comunicar una situació límit, com es un acomiadament, però mai tractant al treballador o la treballadora com a un objecte. 



Recordo la meva formació en direcció de Recursos Humans en una Escola de Direcció d'Empreses de Barcelona: em van formar per confeccionar plans de formació, selecció, acollida,... però mai per acomiadar. I aquest és un tema que s'ha de treballar a les aules, ja que no tothom sap empatitzar amb l'altre, i, davant la manca de recursos, els hem de dotar per gestionar un procés tan important en la vida d'una persona, que suposa una pèrdua d'identitat, de recursos vitals, des del respecte i la trasparència.







Premi de Roel d'Or al Millor Curtmetratge de Ficció Nacional en el 19 Certamen Nacional de Curtmetratges de Medina del Camp.
Premi d'Onofre En Millor Guió al Festival Ibèric de Badajoz.
Tercer premi al millor curtmetratge, Tavernes de Cinema Vol 3
Premi del Públic al Festival de Curts Actua 2011 Camila Bertone
Premi a la Millor Actriu al Festival Digital "El sector" Gema Santoyo
Premi a la Millor Interpretació al Festival Ikuska 2011.






Us deixo amb l'entrevista, on el director Carlos Bouvier presenta "Pecera" i els motius que el van portar a assumir el projecte.

Carlos Bouvier presenta Pecera

PECERA, un cortometraje del océano | Myspace Video


I per què no pot servir una "comparsa" per denunciar la violència de gènere?


"Qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la "
(Jorge Agustín Nicolás Ruiz de Santayana y Borrás)

Il.lustració Beatriz Martín Vidal




En aquestes dates Cadis s'omple de colors i música pels seus carrers i carrerons, però sobretot dins del Gran Teatre Falla.

I com que no puc oblidar les meves arrels, però tampoc la lluita per la igualtat i l' erradicació de la violència de gènere, he decidit presentar-vos el treball que s'ha fet, per denunciar-la, fent servir aquesta expressió popular, La comparsa, un estil de cançó de crítica-poètica  que té  un repertori musical més elaborat que la resta d'estils propis del "Carnaval" de Cadis, com seria la "chirigota".

Cada cop amb més freqüència, ens podem trobar amb persones que treballen per l'equitat en diferents espais públics, i aquest és el cas de l'Antonio Martínez Ares, de l'agrupació "Los Piratas", que va voler fer la seva aportació al Carnestoltes de Cadis de 1998, guanyant el primer premi la Final del Gran Teatre Falla d'aquell any.






Con permiso buenas tardes,    
vengo "pa" que me detengan.
que cansá voy a sentarme,
pues verá voy a explicarle 
la historia de un sinvergüenza.

Lo quería con locura,
toa mi vida se la di.
Pero el solo buscaba una criada,
 una exclava,una mujer para parir

Siempre decía
que tenía una quería
una duquesa para él,
que le gustaba 
que ya por la madrugada 
"pa" tenernos a su merced

su merced y lo he "matao",
a mi Juan yo lo he "matao"
por haberme "maltratao"
 por sentirme una perra
por hacerme una vieja con cuarenta y pocos años.
Y lo he "matao"
A mi Juan yo lo he "matao"
Y en mi alcoba lo he dejao
con mi llantos en sus labios.

Justicia no pido yo
que comigo no lo ha "habio",
quien me paga este dolor
y la pena de mis hijos.
Así que ya sabe usted
haga lo que tenga que hacer,
pongame una soga al cuello
que por primera vez... 
no tengo 
no tengo miedo.


Antonio Martínez Ares - Comparsa "Los Piratas" (1998)



Actualment han utilitzat el mateix sistema de denúncia,  Tino Tovar, de la comparsa "Los Perfumistas", que va participar al Carnestoltes de Cadis de 2008. En aquest cas es feia referència al silenci de les víctimes i de la resta de la ciutadania, que permet i tolera els casos de violència de gènere, en no dir prou i mantenir-se en silenci.








Tus silencios son tan largos,
tan profundos y tan dañinos
que te duelenen el alma
más que los golpes de sus nudillos.

Tus silencios son culpables
porque ocultan a un canalla.
Tu silencio es inocente,
ya no valen las palabras.

Silencio en tu barrio,
silencios vecinos,
silencio al trabajo,
silencios de amigos.

Y te cuestionan, y te cuestionan
que hay silencios que se olvidan
y otros hay que no perdonan.

Qué cobarde es tu silencio
cuando aceptas tu destino,
qué silencio más valiente
cuando callas por tus hijos.

Tus silencios son mentiras
que descubre tu mirada,
tus silencios son verdades
que le escupes a la cara.

No permitas que te calles
no le prestes tu silencio,
que un silencio manejable
será tu cruz,
será tu cruz y tu tormento.

Tú que de un silencio en tu cuerpo
concibes la vida y ahora
te matan tus propios silencios,
silencios que el maltrato lleva dentro,
siguen muriendo mujeres
y nosotros en silencio.

ConstantinoTovar Verdejo - Comparsa "Los Perfumistas" (2008)






Les citacions més boniques d'Antoine de Saint-Exupéry

"Quan el misteri és massa gran no t’atreveixes a desobeir". 

Saint-Exupéry: El Petit Príncep.


Com ja us comentava al meu anterior post dedicat a aquest gran llibre, "Allò que és essencial és invisible als ulls" , El petit príncep és un d'aquells llibres inoblidables.

El moment de crisi i desorientació com el que ens toca viure, té semblances amb el que va viure Antoine de Saint-Exupéry en acabar la Segona Guerra Mundial: crisi econòmica, crisi d’identitat, però sobretot crisi de valors, de saber cap a on anem. El menyspreu per la vida de les persones que  van viure aquell desastre bèl·lic és, en certa manera, comparable al que provoca avui l’anomenada pressió dels mercats, que no és res més que la supremacia global del diner i dels seus magnats enfront del be comú, el dels diferents pobles i nacions. ( Font: Grup Filatèlic, Numismàtic i de Col.lecionisme de Terrassa )





Contradint la seva aparent simplicitat, aquest conte planteja un interrogant bàsic de la nostra existència. Es tracta de preguntar-nos per allò que és essencial de la vida. La resposta és una mica sorprenent i inquietant: allò que avui en general els homes consideren intranscendent, ve a ser la raó d'existir del Petit Príncep.

Avui comencem un nou espai, que anomenaré "les reflexions dels dilluns del Petit Princep", on a partir d'alguna de les grans frases que podem trobar al llibre, intentaré fomentar la vostra participació, a través de reflexions en veu alta, amb l'objectiu de treballar els conceptes fonamentals del conte, i alhora de la vida: la solidaritat, la pau, l'amistat, la tolerància, la convivència.



Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.