Paco León va estrenar el passat mes de novembre el curtmetratge solidari 'La Vuelta a la tortilla', una producció de ficció que aportarà els beneficis en suport a la lluita contra el càncer de mama .
El documental tracta de representar la idea de seguir celebrant la vida, tot i que et diagnostiquin càncer de mama, sent capaços de donar "la volta a la truita", que és com es titula el curtmetratge. La creació del projecte s'ha inspirat en el cas de 8 dones de diferents parts d'Espanya que han passat per aquesta malaltia
La proposta que avui us presento desenvolupa una història d'il·lusió. Es tracta d'una història d'amor quotidiana, en la qual la protagonista té l'opció d'afrontar-la, com faria qualsevol altra dona sinò tingués diagnosticada la malaltia. Ha de deixar enrere les seves pors i seguir endavant. La gent que l'envolta li dóna suport i l'ajuda a prendre les decisions adequades. En definitiva, una història emotiva que no pretén fer-nos plorar, sinó tot el contrari, treure un somriure ple d'il·lusió i esperança ", afirma Paco León.
El valor de l'amistat, d'aquesta amistat que et dóna l'empenta necessària per donar-li "la volta a la truita", també apareix reflectit en aquest vídeo els beneficis es destinaran a la II Beca d'Investigació SEOM-Blucker 0,0.
I si el que voleu és apropar aquest mateix tema a infants, no deixeu de donar una ullada a la interessant proposta que ens presenta Pinzellades al món amb els seus llibres infantils sobre el cáncer.
Ser una persona migrada sempre és un procés llarg, amb anades i tornades, en el qual cada persona intenta cercar-se a si mateixa i trobar el seu lloc. Es tracta d'un procés que s'ha de sentir, viure i, sobretot, aprendre."Babel", documental d'Alejandro Angel, és una mirada a les anades i tornades d'aquest procés anomenat immigració. Tot el material està sota llicència "Creative Commons". Hi trobareu més informació a la següent adreça: http://habitantesdebabel.org"Cada procés de migració és diferent i porta històries intrínseques, que depenen sempre de les característiques i qualitats de cada immigrant. Per això, quan tres anys més tard, ja vivint de tornada a Colòmbia, es va presentar la possibilitat de reprendre aquestes històries, vaig pretendre deixar plasmats tres possibles camins, tres possibles realitats que no són ni correctes ni incorrectes, ni les úniques, sinó simplement tres de les vessants que poden donar-se durant el camí migratori. Ser una persona migrada és un procés que mai no s'acaba, un cop et tornes immigrant mai més deixes de ser-ho. Això es nota en els teus records, les teves imatges, la teva forma de veure el món. El que es va voler amb "Babel" va ser retratar un troç d'aquests micromons que van crear cadascun dels seus personatges, una mirada de l'abans, del després i del que ve. I aprofitar les seves històries per deixar plasmat un troç de la seva pròpia història."(Font: Aula intercultural) La presència d'estrangers és una realitat cada dia més palpable al nostre entorn. En moltes ocasions, el punt de trobada d'aquests immigrants o dels seus infants és l'escola . Per a Jaume Sarramona, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, l'escola té un paper essencial en la inserció d'aquestes persones. No tant com a font de coneixement, sinó perquè serveix de referent pel jovent. Adquireixen valors i aptituds .- La importància de l'escola en la integració és indiscutible. Però, hi ha una assimilació real de cultures?- S'han de fer classes de reforç extraescolars per millorar l'adaptació ? - Pot ser beneficiós, però el problema serà qui paga les activitat i qui les hi imparteix. Seria millor crear espais de convivència fora de l'horari de classe. Molts nois i noies, quan surten dels centres escolars fan la seva vida al carrer. Caldria crear espais no lectius que ajudin als infants i jovent a conviure.Des de fa molt de temps hem estat educats en la monocultura, en això rau una de les principals dificultats per a aconseguir una convivència intercultural, ja que aquesta requereix d'un aprenentatge que és inviable si el tipus de relació entre persones autòctones i migrades es redueix a la ignorància recíproca o la petició del principi de que les persones que vinguin de fora assimilin totes les pautes de vida i culturals dels que acullen. ( Font: Caritas)
SINOPSI 2008. Barcelona (Espanya), 3 històries, 3 processos, 3 persones colombianes; Erika, Oscar y Giselle, cadascú amb una història per comptar del seu procés d'immigrant a la gran Babel, a la gran Barcelona… Tres anys després, el seu procés migratori continúa. Els tres personatges ens expliquen que es sent, que es viu i que es recorda de ser una persona migrada, i com les seves vides continúen movent-se... Una mirada...FTXA TÈCNICA
"Mentre persisteixi la pobresa, no hi haurà veritable llibertat"
Nelson Mandela
Avui, buscant un vídeo per a la reflexió sobre la pèrdua de Mandela, he trobat una interessantísma entrada sobre Ubuntu al web inspiringforaction.com, on la Laura Mari Barajón explica de manera senzilla el significat d'aquest gran paraula.
"Un antropòleg va proposar un joc a un grup d'infants d'una tribu africana. Va posar una cistella plena de fruites prop d'un arbre i li va dir als nens i les nenes que aquell que arribés primer guanyaria totes les fruites.
Quan va donar el senyal perquè correguessin, tots els nens i nenes es van prendre de les mans i van córrer junts, després es van asseure junts a gaudir del premi.
Quan ell els va preguntar per què havien corregut així, si un de sol podia guanyar les fruites, li van respondre: Ubuntu, Cóm un de nosaltres podria estar feliç si tots els altres estan tristos?
Ubuntu és una actitud mental prevalent entre els nadius de l'extrem sud d'Àfrica, sorgeix de la dita popular "umuntu, nigumuntu, nagamuntu", que en zulu significa "una persona és una persona a causa dels altres."
Ubuntu és una regla ètica sud-africana enfocada en la lleialtat de les persones i les relacions entre aquestes. La paraula prové de les llengües zulu i xhosa. Ubuntu és vist com un concepte africà tradicional.
Una persona amb ubuntu és oberta i està disponible pels altres, recolza als altres, no se sent amenaçat quan els altres tenem competències i són capaços i bons en alguna cosa, perquè està segura de si mateixa. És conscient que pertany a una gran totalitat, que es decreix quan altres persones són humiliades o menyspreades, quan uns altres són torturats o oprimits.
I després d'aquesta definició d'Ubuntu, d'escoltar les paraules de Mandela i de perdre aquest referent, ens toca reflexionar sobre les següents qüestions: Què estem disposats a fer nosaltres per la nostra Comunitat?, Som persones disponibles cap a la resta?, Quins valors ens mouen?, De quina manera podem continuar treballant per la Jústicia i per la Pau?
«Sempre he atresorat l'ideal d'una societat lliure i democràtica en la qual les persones puguin viure juntes en harmonia i amb igualtat d'oportunitats. És un ideal pel qual he viscut. És un ideal pel que espero viure, i si cal, és un ideal pel qual estic disposat a morir ». Ho va dir el 1961 davant un tribunal que el jutjava per alta traïció i pel que va estar empresonat 27 anys.
El 18 de juliol de cada any, dia de naixement de Nelson Mandela, l'ONU s'uneix a la crida de la fundació que porta el seu nom per dedicar 67 minuts del nostre temps a ajudar els altres, homenatjant Nelson Mandela en el seu moment. Durant 67 anys Nelson Mandela va dedicar la seva vida al servei de la humanitat, com a advocat defensor dels drets humans, com a pres de consciència, treballant per la pau i com a primer president elegit democràticament d'una Sud-àfrica lliure.
Riure, plorar, aprendre. Després d'aquest dos anys, els trenta cinc alumnes entenen que els lligams d'amistat es creen pensant en els sentiments dels altres. Aprendre pensant en els altres els ha enssenyat la clau de la felicitat.
En la presentació d'un dels reportatges del "60 minuts", a TV3, Joan Salvat deia: "poques vegades la televisió ha servit per trasmetre les emocions que comporta aprendre" i avui tinc el plaer de dedicar un petit espai en el meu blog a aquest reportatge emocionant, "Pensant en els altres", i poder compartir-lo amb vosaltres. Aquest documental ha estat premiat repetidament pels seus valors, entre els quals es troba la tendressa per acostar-se a l'aprenentatge en una escola. "És una mena de cantic a la vida, i a la manera d'aprendre a viure. A l'Escola Municipal de primària a Kanawara, una ciutat de 8.000 habitants al Japó, Toshiro Kanamori ha aconseguit unir aprenentatge amb diversió, amb respecte a la individualitat de cada nen i amb gran creixement personal del seu alumnat.
"Pensant en els altres", narra les vivències del professor Toshiro Kanamori, que educa els nens i les nenes, creant un ambient d'empatia i respecte absolut entre l'alumnat. Els atorga veu i els permet opinar, tractant-los com les persones que són, deixant-los la llibertat necessària perquè desenvolupin la seva individualitat.
Explica que només tenim una vida i que hem de viure-la amb alegria, però que la felicitat no consisteix en buscar únicament el benefici individual, sinó en aprendre a pensar en els altres.
. ... "Per què estem a l'escola? ... Per ser feliços! Si algú no és feliç, ningú ho serà al seu voltant" ... "Quan la gent t'escolta de veritat, viu per sempre en el teu cor"
Una de les dinàmiques habituals que practiquen a classe són "les cartes del quadern". Els infants escriuen diàriament cartes en un quadern en què expliquen els seus sentiments, què pensen sobre alguna cosa o quines solucions donarien a un problema. Cada dia tres nens llegeixen la seva carta i la resta en pot opinar.
Això fa que els infants aprenguin a buscar al seu interior, a mirar dintre de si mateixos, a reconèixer la seva individualitat i a donar nom a les seves emocions i, per tant, a comprendre les dels altres. Els ensenya a pensar en la resta i, en definitiva, a ser feliços creixent a partir del respecte propi i aliè.
Aquests infants tenen la vida davant seu, a poc a poc però a pas segur enfilan el camí cap a la maduresa. Plens d'energia i plens d'amor. El 24 de març és l'últim dia d'escola després de dos anys junts: els alumnes d'aquesta classe es separaran i per acabar el curs el mestre escriu la mateixa paraula de sempre, "Lligams". - ..."Durant aquests dos anys hem intentant crear uns lligams. Vosaltres heu fet un esforç perquè els altres us entenguéssim i per entendre als altres. Tots hem fet un esforç mutu de comprensió. A mi no m'agrada sempre recordar el passat, però en els moments difícils els meus amics sempre m'han fet costat. Aquest pensament us ha d'ajudar. Penseu en les coses que hem fet junts durant aquests dos anys. Tots hem fet el que hem pogut per intentar entendre el significat de la vida. Podem estar-nos ben orgullosos." Toshiro Kanamori
Aquí teniu el documental sencer:
La reflexió que avui us plantejo és si lliçons com aquesta penseu que estan inclosa en les nostres lleis d'educació, que anem canviant sovint. Els resultats aconseguits fins ara continuen evidenciant que tenim una escola poc inclusiva, no s'ha aconseguit que l'educació emocional s'incorpori al curículum. Acceptaríem les famílies que als nostres fills i filles aprenguessin prioritàriament a ser feliços, en comptes d'assignatures acadèmiques útils de veritat? Interessa una ciutadania amb empatia, amb responsabilitat social i amb vides plenes, o volem perpetuar un sistema educatiu sense esperit crític, manipulable i que la superació provingui exclusivament de les notes i no de les competències adquirides?
M'acomiado amb les paraules de Toshiro Kanamori, "Deixa que la gent visqui al teu cor, hi agafa tanta gent com vulguis". Ells expliquen les seves coses, i els altres comparteixen els seus sentiments. Quan la gent t'escolta de veritat, viu per sempre en el teu cor.
Us deixo l'enllaç del documental en català amb subtítols en castellà.
Ser dona i estudiar, anar a la universitat, escollir una carrera i excercir la professió, fins no fa gaire era impensable...
Avui us deixo un curtmetratge molt interessant que he trobat al web del Centre Dolors Piera, en relació al Centenari de l'Accés de les Dones a les Universitats espanyoles (1910-2012). Es tracta d'un
curtmetratge d'animació que realitza un recorregut històric sobre la presència
de les dones a les universitats espanyoles, abans i després de l'aprovació de la
Reial Ordre de 8 de març de 1910, per la qual es permetia l'accés de les dones
a la universitat sense necessitat d'una autorització.
El curtmetratge recull les xifres i dades de
l'evolució de la participació de les dones a les universitats durant aquest
període, com ara que només abans del 1910, 36 dones s'havien llicenciat després
d'haver obtingut un permís especial del Consell de Ministres, o bé que en
l'actualitat les dones es troben infrarrepresentades en alts càrrecs
universitaris o en determinades àrees de coneixement. Aquestes darerres dades
posen de manifest que, recorregut més d'un segle des del Reial Decret del 8 de
març de 1910, les dones han de seguir superant obstacles per assolir la plena
igualtat d'oportunitats en l'àmbit acadèmic.
Florence Henrard, l'autora del curtmetratge, és cineasta d'animació:
realitzadora i animadora de dibuixos i ninots. Ha treballat en pel·lícules
personals ("Sortie de Bain", seleccionat a Cannes el 1995 o
"Lili et li Loup" 1996) i en productores importants com Folimage, a
França. Ha viscut 6 anys a Lleida creant l'estudi "TeatrePixel" amb
Carles Porta amb qui va realitzar "La chanson de Satie", un curt
sobre una cançó del francès Arthur H, pel·lícules d'encàrrecs i tallers d'animació
amb infants i persones adultes. Ara, a Brussel·les, continua animant i impartint
classes d'animació i de guió.
Centenari de l'accés de les dones a les universitats espanyoles en català
Centenari de l'accés de les dones a les universitats espanyoles en castellà i amb subtítols en francès
Continuo amb la meva proposta per treballar a les aules el diàleg intercultural a través de la tolerància i el respecte per l'altre, i avui ho faig a través de la reflexió del curtmetratge: PROVERBI XINÈS del director Javier San Ramón, nominada als Goya del 2008.
Es tracta d'una història actual sobre racisme en la qual, amb molt d'humor i bon gust, es fomenta la reflexió sobre els problemes que una persona pot tenir a causa del color de la seva pell, la raça a la qual pertany o la forma que té d'expressar-se.
Nombrosos crítics coincideixen en assenyalar que aquest curt posa sobre la taula una temàtica social com el racisme de forma elegant, parlant amb humor de coses molt serioses, com la xenofòbia.(www.laaudiencia.wordpress.com). També llença un missatge a favor de la comprensió mútua. La frase: "tu no xinès, tu negre" podem traduir-la en tots els idiomes i canviar la paraula xinès i negre per moltes altres nacionalitats (www.novaroute.wordpress.com).
En un món on totes i tots sóm migrades, el diàleg intercultural és fonamental per a poder continuar avançant. En les nostres societats conviuen persones de diversos orígens geogràfics. Això significa que no només ocupem un mateix espai vital, sinó que, a més, establim contactes amb elles, ens eduquem a les mateixes aules i compartim reflexions i debats en comú, compartim els mateixos parcs i juguem a jocs de diferents parts del món, treballem junts i cooperem per obtenir un fruit amb l'esforç de tots plegats .
Què és el diàleg intercultural?El diàleg cultural cerca reestructurar i reorganitzar la universalitat imperant en el món basant-se en relacions de cooperació i comunicació solidària entre els diferents móns culturals. La funció d'aquest diàleg intercultural és, d'una banda obrir les cultures, trencant els seus tancaments categorials, simbòlics, i morals. És a dir, les cultures no són categories tancades, i aïllades una de les altres. Amb aquest diàleg es busca fomentar la reflexibilitat crítica entre les i els membres de cada cultura particular. Com a mètode, el diàleg intercultural permet relativitzar i flexibilitzar les cultures, ajudant-les a que es coneguin millor entre si, i cadascuna a les altres, percebent les diferències i els seus valors afegits. El diàleg intercultural implica una ètica que ha d'assumir com una forma de vida, la tolerància, el respecte i sobretot en l'acollida de l'altre.
"El diàleg intercultural és indispensable per a la construcció d'un nou model social i cultural adaptat a una Europa que evoluciona ràpidament, que permet a les persones que viuen a les nostres societats culturalment diverses gaudir dels drets humans i les llibertats fonamentals. Aquest nou model és el resultat d'una tasca en curs en la qual hi participen nombrosos actors. Comporta així mateix grans responsabilitats per les autoritats públiques en els diferents plans, per a les associacions de la societat civil i les altres parts interessades."
El Consell d'Europa va presentar el Llibre Blanc com una contribució a un debat internacional que no cessa d'intensificar. "Aprendre a viure junts, en un context de diversitat cultural creixent, respectant al mateix temps els drets humans i les llibertats fonamentals, s'ha convertit en una de les principals exigències de la nostra època i seguirà sent pertinent durant molts anys"
El procés educatiu comporta complexitat, ja que fa referència a un món i una realitat cada dia més controvertida i en constant transformació. Aquesta complexitat implica també atendre a la dimensió humana en tota la seva amplitud i riquesa, i no només a la seva dimensió racional. Així es proclama en l'Informe de la UNESCO de la Comissió Internacional sobre educació per al segle XXI en posar de relleu quatre pilars fonamentals de l'educació: No només aprendre a conèixer i aprendre a fer, sinó també aprendre a viure junts i aprendre a ser, posant de relleu la complexitat que tot procés educatiu implica: "No deixar sense explorar cap dels talents que, com tresors, estan enterrats en el fons de cada persona "(Delors, 1996, p.23).
"La tolerància és un valor imprescindible per a la convivència en una societat democràtica. La multiculturalitat de les poblacions residents en un mateix territori nacional, és potser un dels elements que més clarament obliga a reflexionar sobre la necessitat de forjar una nova concepció de ciutadania capaç de subministrar un nou projecte de drets, participació i pertinença."(Mª Jesús Buitrago)
Com a agents socials, hem de vetllar pel diàleg, ja que des de la posada en comú desvetllem actituds favorables en la recerca de l'interès comú i de la cooperació social. Com deia Carreras hem d': obrir-nos a l'altre, acollir-lo, respectar-lo, escoltar-lo, comunicar, utilitzar un llenguatge comú, compartir la reflexió i la crítica, donar serenitat i temps mútuament, rebutjar la por, l'excessiva prudència i el tracte irònic o despectiu.
Us deixo amb el curtmetratge i amb la proposta per treballar a les aules.
Proverbio Chino
Argument
Sergio és un noi negre d'origen cubà que busca feina. Visita una zona de la ciutat en la qual hi ha molts negocis de persones xineses i en veure un rètol en un restaurant on necessiten un cambrer, demana i aconsegueix aquest treball, però per diversos motius, l'acaben acomiadant.
El jove aspirant a cambrer trobarà resposta a les seves preguntes, sobre la manca d'entesa entre els humans, en el missatge que troba en una de les famoses galetes xineses de la sort, d'aquí l'origen del títol.
Promocionar els valors del respecte al treball dels altres i del dret a la activitat laboral com a font de realització personal.
Ser conscient que les capacitats de les persones no estan condicionades per la seva raça o nacionalitat i proporcionar trajectòries diferents, independentment d'aquests conceptes.
Comprendre el valor del treball com a font de satisfacció i desenvolupament personal.
Fomentar el valor de la tenacitat a l'hora d'aconseguir objectius personals.
Reflexionar sobre la necessitat de l'optimisme i la valentia com a virtuts necessàries per assolir les fites que ens proposem.
Considerar el bon humor i l'alegria com actituds que fan més humana i gratificant la vida de les persones i la seva relació amb les altres.
Reflexionar sobre els valors i contravalors que apareixen al film.
Descobrir el llenguatge com a mitjà de comunicació entre les persones.
Investigar sobre les diferències gastronòmiques que hi ha a les diferents cultures que es mostren en el curt.
Entendre que els éssers humans tenen un valor absolut independentment de la seva raça, país d'origen, treball que desenvolupen.
Localitzar aquelles actituds que potencien i desenvolupen la confiança en un mateix i en els altres
Si voleu accedir les propostes educatives plantejades després del visionat del curtmetratge cliqueu aquí.
Convé no oblidar mai que l'altre existeix: aquell que no és com nosaltres,
que no comparteix la nostra cultura, ni el nostre aspecte, ni el poder de la nostra paraula majoritària,
i convé així mateix recordar que,
malgrat la seva diferència, posseeix els mateixos drets que nosaltres tenim:
nosaltres, que som els altres per a ell.
(Rosa Montero)
Com ja us deia en un anterior post, en un món on pràcticament tot
és eminentment visual, en el que la imatge és la
principal font de coneixement i on el cinema, com la
televisió, exerceix un gran eix motivador sobre les persones, i
més concretament el jovent, cal utilitzar aquest tipus d'eines com a
element pedagògic, fent dels recursos cinematogràfics una eina
de treball a l'aula.
En aquesta línia la Llei Orgànica d'Educació (2006) exposava en els seus motius inspiradors la necessitat de proporcionar als joves una educació integral i permanent, que abasti els coneixements i les competències bàsiques que resulten necessàries en la societat actual, i que els permeti desenvolupar els valors que sustenten la pràctica de la ciutadania democràtica, la vida en comú i la cohesió social; estimulant el desig de continuar aprenent i la capacitat d'aprendre per si mateixos. Entre els fins de l'educació es destaquen el ple desenvolupament de la personalitat i de les capacitats afectives de l'alumnat, la formació en el respecte dels drets i llibertats fonamentals i de la igualtat efectiva d'oportunitats entre homes i dones, així com la valoració crítica de les desigualtats, que permeti superar els comportaments sexistes.
El cine, com eina pedagògica, trascendeix l'estricte contingut lúdic. Cal considerar-lo com
a element complementari dins la formació, que impliqui a tots i
totes les participants.
No n'hi ha prou amb veure la pel·lícula. Cal analitzar-la
amb ull crític per tal de treure tot el partit possible, per comprendre-la
millor i valorar el cinema com a comptador d'històries, com
a transmissor de valors i com a portador d'art i de
coneixements.
Al cinema hi ha moltes maneres d'explicar històries. La gran majoria tenen a veure tant amb l'argument, com amb
la manera de mostrar l'escena, de moure la càmera i d'utilitzar
el so.
Com ens assenyalava Stahelin, "En la nostra era de la cultura, a tots els
convé veure cinema. La pel · lícula està ja incorporada a la cultura. Els llibres eduquen
i les pel · lícules eduquen, i els llibres sense pel·lícules no donarien l'humanisme del
nostre segle. Però així com cal aprendre a llegir també cal aprendre a veure cinema. I si
llegir no és lletrejar, veure cinema no és mirar a la pantalla durant la seva projecció". Per aquest motiu, la formació dels educadors i educadores en la utilització i l'aprofitament
del cinema com a recurs didàctic hauria de ser present en tots els dissenys de projectes, ja que incideix directament en el valor afegit del nostre alumnat o grup de persones que acompanyen.
Us proposo continuar el treball de propostes educatives en format cinema (curtmetratge o film), aquest cop per educar en la tolerància a través de la interculturalitat, la diversitat de génere, i en relació a l'educació emocional, on l'empatia juga un paper important.
La proposta d'avui és Hiyab, que planteja una reflexió sobre la tolerància, la religió i l'ús de símbols religiosos a l'escola pública, la igualtat de sexes, la diversitat racial i cultural (Interculturalitat), l'estètica i les tribus urbanes, la resolució de conflictes (diàleg o imposició) i respecte a les normes.
Avui hem projectat el curtmetratge al centre diari, dins del taller d'habilitats socials, com a tancament del tema que havien començat fa unes setmanes sobre l'empatia, les emocions i la interculturalitat. El grup era homogeni: dones joves de 1r i 2on d'ESO i d'arrels marroquines, dues d'elles utilitzen el Hiyab. El visionat del curtmetratge ha captat l'atenció i ha estat una eina molt dinàmica per començar la reflexió.
El curt d'en Xavi Sala narra un moment de la vida de Fàtima, una nena espanyola d'origen musulmà que s'enfronta a la seva professora perquè no vol treure's el vel islàmic. Hiyab, curtmetratge rodat el 2005 i nominat aquell mateix any als premis Goya, era el quart treball de Xavi Sala: "El curtmetratge és una apologia de la tolerància, no del vel islàmic. Sense emetre judicis de valor, només pretenc que la gent es replantegi el tema i el parli ", comenta el director.
El curtmentratge és una eina de denúncia social potent, que permet "visualitzar" els prejudicis, les contradiccions, el que s'és, allò que les coses són. Té el poder d'enfrontar a una certa objectivitat, un pla general, la descripció d'una situació, com deia Roland Barthes "el cinema no seria fotografia animada, en ell, haver-estat-hi desapareixeria en favor d'un estar-hi de la cosa. " Implica certa sensació de presència i per tant de realitat material i discursiva. Per aquest motiu he utilitzat aquesta mateixa proposta amb els participants del projecte en el que actualment estic implicada, i hem pogut reflexionat sobre la utilització o no del vel a les aules. Sobretot, perquè moltes d'elles són musulmanes, i algunes d'elles l'utilitzen.
Com diu el seu director: "El curtmetratge és una apologia de la tolerància, no del vel islàmic. Sense emetre judicis de valor, només pretenc que la gent es replantegi el tema i el parli. Hi ha molta gent tancada que no vol canviar els seus principis ni els seus valors, jo vull que es parli del conflicte de portar o no portar vel, comunicant-nos amb tolerància. Visc en un barri on hi ha molts emigrants, majoritàriament musulmans, i m'adono de coses que no mostren els mitjans, per això sentia la necessitat d'explicar-ho. He conegut molts casos que per culpa dels vestits algunes persones no han pogut accedir a una educació normal i no m'agradaria que tornéssim a caure en dictadures passades." font (cc): http://www.webislam.com/?idt=3506
La problemàtica respecte l'ús del vel per part de dones musulmanes que viuen a Europa, és una situació plena de polèmiques a l'actualitat. Hi ha persones que es troben molestes pel fet de veure a algunes dones que porten un vel musulmà al cap, tot i que no ens molesten altres signes d'identitat. Aquesta situació ens planteja una sèrie de preguntes. És necessari reglamentar l'ús del vel? En quin punt això es converteix en signe d'intolerància contra el diferent o condueix a la fragmentació de la societat, la conformació de guetos? Cóm podem desenvolupar models de societat multicultural, plural i tolerant a l'actutalitat? En relació a aquestes reflexions us recomano un interessant article del País. Tot i que pluralitat i universalitat no tenen res a veure amb L'homogeneïtzació i eliminació de "l'alteritat".
El debat al CDSJ del que us parlava ha posat en relleu que temes com aquests cal continuar-los treballant a les aules, ja que el jovent té moltes coses a dir.
Per acabar vull donar les gràcies a la Nassiba, l'Hassiba, la Nouhaila, la Naima i la Zaynab que han obert el seu cor quan hi parlaven, mostrant l'interés de la descoberta, la sinceritat i ingenuitat de l'adolescència i que, amb paraules respectuoses, han exposat els seus arguments i també el seu desgrat i disconformitat davant situacions d'una part de la societat, de caire intolerant i racista, que etiqueta les persones pel seu estatus social, el color de la seva pell o el seu pais d'origen. Amb la creació d'aquest espai de reflexió podem arribar a crear ponts de diàleg d'interculturalitat, la qual cosa ens ajudarà a comprendre i crèixer amb les aportacions de "l'altre".
ARGUMENT
En aquest curt s'ofereix un tens diàleg entre Fàtima, una alumna espanyola de cultura musulmana, que comença les seves classes en un nou institut i la seva tutora, i el conflicte que es genera a causa del vel islàmic o hijab, com a teló de fons. La breu història gira al voltant de la conversa que la tutora i Fàtima mantenen sobre el vel islàmic, que la nena porta i al qual no vol renunciar.
INFORMACIÓ SOBRE LA CREACIÓ D'AQUEST PROJECTE
Hijab va ser gravat en un dia i mig, amb un pressupost molt reduït, sense ajudes ni subvencions. Xavi Sala afirma que ha estat realitzat amb un baix pressupost, sense pretensions. El guió va començar a gestar-se el cap del director dos anys abans de la seva realització, en els viatges que va realitzar amb el seu primer curt, al 2003, pels festivals internacionals de cinema del Marroc, Tunísia i l'Iran; on va contrastar la cultura musulmana i la situació de la dona, amb la idea occidentalitzada de la mateixa, el que va coincidir amb la polèmica a França per la prohibició en aquest país de l'ús del vel, el hijab, en els centres educatius. Va viatjar llavors a França, i es va entrevistar amb joves musulmanes. Va ser així com va donar forma definitiva a Hiyab.
• Analitzar i comprendre els continguts i missatges d'Hiyab expressats tant amb el llenguatge verbal com amb el corporal.
• Reflexionar sobre els valors i contravalors que subjacents al film.
• Prendre consciència de la importància de la tolerància com a via idònia per les bones relacions interpersonals.
• Comprendre la tolerància com respecte actiu, reconeixement efectiu i acollida de l' altre.
• Aclarir i precisar el concepte de tolerància i respecte per les conviccions religioses de cada persona.
• Aclarir i concretar els conceptes de sexisme i igualtat de gènere
• Identificar les actituds sexistes tant hostils com benvolents que persisteixen en les diferents cultures i societats.
• Fomentar l'actitud de diàleg per a la resolució dels conflictes.
• Identificar les actituds necessàries per a la resolució dialogada dels conflictes i l'acceptació de les regles que regeixen la convivència.
• Potenciar i desenvolupar la comunicació emprant diversos recursos lingüístics a abast de l'alumnat (lectura, exposició, argumentació, debat, redacció ...).
.jpg)
.jpg)
