Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Recuperant Veus Oblidades: Clara Campoamor


Tenéis el derecho que os ha dado la ley, la ley que hicisteis vosotros, pero no tenéis el Derecho Natural, el Derecho Fundamental que se basa en el respeto de todo ser humano, y lo que hacéis es detentar un poder; dejad que las mujeres se manifiesten y veréis como ese poder no podéis seguir detentándolo…” Clara Campoamor. 
Debate en el Congreso de los Diputados. 1 de Octubre de 1931





En aquell context històric i social,  la defensa del dret al vot de les dones era qüestionat per polítics de dretes i d'esquerres i,  fins i tot, per altres dones, argumentant la incultura i poca preparació política de totes elles, i presuposant que aquestes donarien el seu vot  als partits eclesiàstics. L'única veu que es va escoltar en el Parlament aquell 1 d'octubre de 1931 defensant, i  amb arguments coherents, la lluita per la igualtat i la llibertat de la dona va ser la de Clara Campoamor. Dia rera dia, en l'època en que es va estar debatent la qüestió al Parlament, defensava que l'opinió de la dona havia de constar com equitativa, fos la que fos, perquè considerava que votar era un dret individual, no dirigit i triat prèviament per una educació en una ideologia . 


Respecto a la serie de afirmaciones que se han hecho esta tarde contra el voto de la
mujer, he de decir, con toda la consideración necesaria, que no están apoyadas en la
realidad. Tomemos al azar algunas de ellas. ¿Que cuándo las mujeres se han levantado
para protestar de la guerra de Marruecos? Primero: ¿y por qué no los hombres?
Segundo: ¿quién protestó y se levantó en Zaragoza cuando la guerra de Cuba más que
las mujeres? ¿Quién nutrió la manifestación pro responsabilidades del Ateneo, con
motivo del desastre de Annual, más que las mujeres, que iban en mayor número que los
hombres?
¡Las mujeres! ¿Cómo puede decirse que cuando las mujeres den señales de vida por la
República se les concederá como premio el derecho a votar? ¿Es que no han luchado las
mujeres por la República? ¿Es que al hablar con elogio de las mujeres obreras y de las
mujeres universitarias no está cantando su capacidad? Además, al hablar de las mujeres
obreras y universitarias, ¿se va a ignorar a todas las que no pertenecen a una clase ni a la
otra? ¿No sufren éstas las consecuencias de la legislación? ¿No pagan los impuestos
para sostener al Estado en la misma forma que las otras y que los varones? ¿No refluye
sobre ellas toda la consecuencia de la legislación que se elabora aquí para los dos sexos,
pero solamente dirigida y matizada por uno? ¿Cómo puede decirse que la mujer no ha
luchado y que necesita una época, largos años de República, para demostrar su
capacidad? Y ¿por qué no los hombres? ¿Por qué el hombre, al advenimiento de la
República, ha de tener sus derechos y han de ponerse en un lazareto los de la mujer?

...

No se trata aquí esta cuestión desde el punto de vista del principio, que harto claro está,
y en vuestras conciencias repercute, que es un problema de ética, de pura ética
reconocer a la mujer, ser humano, todos sus derechos, porque ya desde Fitche, en 1796,
se ha aceptado, en principio también, el postulado de que sólo aquel que no considere a
la mujer un ser humano es capaz de afirmar que todos los derechos del hombre y del
ciudadano no deben ser los mismos para la mujer que para el hombre. Y en el
Parlamento francés, en 1848, Victor Considerant se levantó para decir que una
Constitución que concede el voto al mendigo, al doméstico y al analfabeto que en
España existe no puede negárselo a la mujer.

...


A eso, un solo argumento: aunque no queráis y si por acaso admitís la incapacidad

femenina, votáis con la mitad de vuestro ser incapaz. Yo y todas las mujeres a quienes
represento queremos votar con nuestra mitad masculina, porque no hay degeneración de
sexos, porque todos somos hijos de hombre y mujer y recibimos por igual las dos partes
de nuestro ser, argumento que han desarrollado los biólogos. Somos producto de dos
seres; no hay incapacidad posible de vosotros a mí, ni de mí a vosotros.
Desconocer esto es negar la realidad evidente. Negadlo si queréis; sois libres de ello,
pero sólo en virtud de un derecho que habéis (perdonadme la palabra, que digo sólo por
su claridad y no con espíritu agresivo) detentado, porque os disteis a vosotros mismos
las leyes; pero no porque tengáis un derecho natural para poner al margen a la mujer.
Yo, señores diputados, me siento ciudadano antes que mujer, y considero que sería un
profundo error político dejar a la mujer al margen de ese derecho, a la mujer que espera
y confía en vosotros; a la mujer que, como ocurrió con otras fuerzas nuevas en la
revolución francesa, será indiscutiblemente una nueva fuerza que se incorpora al
derecho y no hay sino que empujarla a que siga su camino.








Afortunadament per tots i totes nosaltres, el seu discurs va donar els seus fruits, i un grapat d'herois anònims abanderats pels arguments de la Clara Campoamor, van fer que finalment guanyés el sufragi universal per només quatre vots .

La trajectòria de la Campoamor va estar marcada per la seva voluntat d'anar contra corrent i impulsada per la seva rebel·lia davant el paper que aquella societat reservava a les dones. D'orígens modestos, obligada en la seva joventut a una dura pluriocupació, es va obstinar a culminar una carrera universitària. Va aconseguir ser una de les primeres dones en obrir un bufet d'advocats al nostre país. Des d'aquell lloc, físic i moral, va dedicar totes les seves energies al reconeixement dels drets de les dones. Quan va considerar que aquest àmbit ja estava superat, va donar el salt a la política.


Ara que estem en temps de collita, en el qual l'esforç per visibilitzar totes aquelles dones que han conformat la nostra història comença a trobar espais on divulgar les seves aportacions, la Clara Campoamor és homenatjada avui amb un doodle commemoratiu a la seva figura. De mica en mica anirem fent camí, i es donarà l'espai merescut a totes les dones que, com ella, han estat i són una part fonamental de la nostra història. Perquè si imagino un futur, l'imagino amb nom de dona.








No et tallis: mou-te per les que pateixen la mutilació femenina


“No passar per la mutilació genital femenina ha estat molt dur...Vull ser un exemple per a les nenes i dones de la meva comunitat i ensenyar fins on poden arribar sense haver de passar per la mutilació genital femenina”
Janet Naningoi




Avui la Janet Naningoi trencava el silenci de pensaments que duia aquest matí, en llegir les seves paraules a l'article al diari 20 minuts

"El meu nom és Janet i he vingut a Espanya per explicar la meva lluita contra la mutilació genital femenina perquè avui, 6 de febrer, és el Dia Mundial de la Tolerància Zero a la Ablació. Vinc de Marigat, una comunitat de Kenya. Tinc 23 anys i si tot va bé, acabaré la meva formació com a professora a l'abril. A la meva família som 7 germanes i 3 germans, jo sóc la segona. La meva germana gran va ser l'única de les filles en passar per l'ablació.


Quan jo tenia 13 anys , al meu col·legi va arribar una professora d'una altra zona del país on no es realitza la mutilació genital femenina i per primera vegada vaig saber que podia demanar no passar per aquesta pràctica . Quan van arribar les vacances escolars vaig veure com els meus pares preparaven el necessari per dur a terme el ritual d'iniciació en què es practica l'ablació a les adolescents . Vaig reunir el valor per preguntar-li a la meva mare si seria mutilada i la seva resposta va ser: "sí , així ha de ser" . Aquest mateix dia vaig decidir fugir i refugiar-me en casa de la meva tia . Tres mesos després , quan van acabar les vacances , vaig tornar perquè el que més desitjava era seguir estudiant .


El meu pare em va permetre continuar a l'escola i no passar per l'ablació sempre que no em quedés embarassada ja que això seria una gran vergonya per a la meva família ja que, segons la tradició de la meva regió , només una dona que ha passat per l'ablació genital pot casar-se o tenir fills . Quan vaig arribar a classe, les meves 29 companyes de classe havien estat mutilades aquell estiu . Cap d'elles volia parlar ni acostar-se a mi, ni tan sols la meva germana gran . Era rebutjada i aïllada , tot això per no haver passat per l'ablació .

Vaig sentir que l'única solució era seguir estudiant i esforçar-me per demostrar que una jove que no ha estat mutilada pot ser també una bona alumna . Em vaig refugiar a l'escola i en aconseguir el meu somni de ser professora . Va ser llavors quan vaig conèixer al personal de World vision , ells havien escoltat la meva història i buscaven joves i dones com jo capaces de dir no a la mutilació genital femenina . Vaig començar a assistir a les sessions de formació i sensibilització sobre les conseqüències de l'ablació i els drets de les dones que organitza aquesta ONG en Marigat , primer a escoltar i després per parlar jo mateixa davant les més joves . Les nenes més petites van començar a fixar-se en mi perquè veien que hi ha una opció diferent a seguir una tradició que causa danys físics i psicològics .

No passar per la mutilació genital femenina ha estat molt dur, no només perquè vaig ser rebutjada per les meves companyes, encara avui pateixo les conseqüències de la meva decisió. En la meva comunitat, fins que no passes pel ritus de l'ablació, i sense importar l'edat que tinguis, ets considerada una nena que no ha passat a l'edat adulta. A més, sóc conscient de la dificultat que suposa per a una noia que no ha passat per la mutilació genital femenina trobar un home que l'accepti com a esposa. 

El meu somni segueix sent estudiar, fer un mestratge o un doctorat. Vull ser un exemple per a les nenes i dones de la meva comunitat i ensenyar fins on poden arribar sense haver de passar per la mutilació genital femenina. Segueixo col·laborant amb World Vision en el seu projecte de lluita contra l'ablació, perquè encara són moltes nenes que a l'oest del meu país han de patir les conseqüències d'una pràctica que, encara que és il·legal, té un profund arrelament social i cultural.






La mutilació femenina reflecteix una desigualtat entre sexes molt arrelada, i constitueix una forma extrema de discriminació de la dona. És practicada gairebé sempre en menors. Aquesta pràctica viola els drets a la salut, la seguretat i la integritat física, el dret a no ser sotmès a tortures i tractes cruels, inhumans o degradants, i el dret a la vida en els casos en què el procediment acaba produint la mort .

Com publicava avui Elena Valenciano al web Mujeres en red, "Unes 130 milions de dones i nenes a tot el món són condemnades injustament a viure -només per raó del seu sexe - amb una marca terrible : la mutilació dels seus òrgans genitals . Txad , Somàlia , Mali , Sudan , Burkina Faso , Senegal , Gàmbia , Kenya i Costa d'Ivori són exemples de països on més del 90% de les dones pateixen aquesta mutilació .

Almenys 15 països africans han ratificat el Protocol de Maputo , pel qual es declaren disposats a eliminar totes les pràctiques nefastes que atempten contra els drets humans de les dones . En concret , es comprometen a adoptar lleis i establir sancions per condemnar totes les formes de mutilació genital femenina .


Si us interessa treballar dins les aules, podeu consultar la proposta que va realizar UNICEF amb "No te cortes: muévete por quienes sufren la A/MGF".  I si el que voleu és veure un film, us proposo:








"La Flor del desert". Fitxa pedagògica realitzada per cinema per a estudiants






"Moolaade". Fitxa pedagògica realitzada per Edualter per treballar a les aules.







Celebrant la Vida

Vivir no es sólo existir,
sino existir y crear, 
saber gozar y sufrir 
y no dormir sin soñar. 
Descansar, es empezar a morir.
Gregorio Marañón




Paco León va estrenar el passat mes de novembre el curtmetratge solidari 'La Vuelta a la tortilla', una producció de ficció que aportarà els beneficis en suport a la lluita contra el càncer de mama . 

El documental tracta de representar la idea de seguir celebrant la vida, tot i que et diagnostiquin càncer de mama, sent capaços de donar "la volta a la truita", que és com es titula el curtmetratge. La creació del projecte  s'ha inspirat en el cas de 8 dones de diferents parts d'Espanya que han passat per aquesta malaltia


La proposta  que avui us presento desenvolupa  una història d'il·lusió. Es tracta d'una història d'amor quotidiana, en la qual la protagonista té l'opció d'afrontar-la, com faria qualsevol altra dona sinò tingués diagnosticada la malaltia. Ha de deixar enrere les seves pors i seguir endavant. La gent que l'envolta li dóna suport i l'ajuda a prendre les decisions adequades. En definitiva, una història emotiva que no pretén fer-nos plorar, sinó tot el contrari, treure un somriure ple d'il·lusió i esperança ", afirma Paco León. 


El valor de l'amistat, d'aquesta amistat que et dóna l'empenta necessària per donar-li "la volta a la truita", també apareix reflectit en aquest vídeo els beneficis es destinaran a la II Beca d'Investigació SEOM-Blucker 0,0. 








I si el que voleu és apropar aquest mateix tema a infants, no deixeu de donar una ullada a la interessant proposta que ens presenta Pinzellades al món amb els seus llibres infantils sobre el cáncer.













La força del talent


“Al fin y al cabo, somos lo que hacemos para cambiar lo que somos. La identidad no es una pieza de museo, quietecita en la vitrina, sino la siempre asombrosa síntesis de las contradicciones nuestras de cada día”. 

(Eduardo GALEANO, “El libro de los abrazos”)



La Regidoria de Dones i Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona organitza el ‘Cicle de cinema D Barcelona: la força del talent’, que vol reflexionar sobre el valor del talent femení a partir dels relats biogràfics de tres dones: Séraphine Louis, Gala i Wajda, una nena d’onze anys que viu als suburbis de Riad (Aràbia Saudí).

"El rastreig del talent femení d’entre les diferents opcions fílmiques disponibles,ens ha portat a dibuixar un cicle que proposa repensar aquest valor a partir de tres relats biogràfics diferents.

Des del documental a la ficció, hem elaborat un tast divers que cerca posar en valor allò que sovint la història no recull.

Tres films que no només descriuen situacions sinó que s’interroguen a fons sobre la visibilització de les creacions artístiques en el món acadèmic en el cas de Séraphine, la intel·ligència creativa i el compromís social en el cas de Gala i la transformació de l’entorn a través de petits gestos en el cas de La bicicleta verda.

El desconeixement del talent femení, fruit de la seva invisibilitat històrica, troba en la tria d’aquestes tres biografies un exemple encoratjador que ens permet bescanviar el silenci i la negació de sempre per imatges i paraules que ens narren unes vides plenes de talent" (Francina Vila i Valls.-Regidora de Dona i Drets Civils-Ajuntament de Barcelona)



 El cicle de cinema ha començat aquest mes de gener as Cinemes Boliche. El preu de l’entrada és de 3 euros. Veure programació (en PDF)





§  27, 28 i 29 de gener es va veure | Séraphine (dir. Martin Provost) França-Bèlgica, 2008VOSC

Pel·lícula biogràfica sobre la vida de la francesa Séraphine Louis, més coneguda com Séraphine de Senlis. Tot i que es dedicava a netejar cases, la seva vertadera passió era la pintura i, gràcies a conèixer un marxant alemany fascinat per la pintura moderna i naïf, aconseguí ser valorada pels seus quadres malgrat que després la Història de l’Art no l’hi ha concedit el lloc que li correspondria. El film permet recórrer la singular biografia d’una dona que fou incompresa en el seu moment tot i el seu enorme talent artístic





§  17, 18 i 19 de febrer a les 20 hores | Gala (dir. Sílvia Munt) Espanya, 2003 Versió en català

Documental que proposa un recorregut per la vida d’Elena Dimitrievna Diakonova, Gala, des del lloc on nasqué (Kazan, Rússia), passant pels diferents llocs on va viure i mostrant les amistats i relacions que tingué. Un retrat polièdric construït a partir dels seus textos i dels escrits d’Anastasia Tsvetaieva, Paul Éluard o Dalí, i amb diferents entrevistes a persones properes. 

El dia 17 de febrer presentació de la pel·lícula a càrrec de Sílvia Munt.




§  17, 18 i 19 de març a les 20 hores | La bicicleta verda (dir. Haifaa Al-Mansour Aràbia Saudí-Alemanya, 2012 VOSC

 Wajda és una nena d’onze anys que viu en els suburbis de Riad (Aràbia Saudí) el desig de la qual és tenir una bicicleta, però en el seu context no està ben vist que les dones en tinguin. El film mostra com els desitjos més innocents esdevenen veritables aspiracions de llibertat dins d’un sistema totalitari, vist a través de la vitalitat d’una nena que conjuga al mateix temps innocència i valentia.