Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

TDAH

Il.lustració David Ho

En primer lloc, recordar-vos que jo no sòc metge ni psiquiatra, sóc educadora social i tot el que avui exposo ho faig des de la meva experiència i amb una visió crítica.

Ja fa uns anys, vaig començar a treballar amb alumnes que se'ls havia detectat el TDAH, nois de 12 a 13 anys que estaven cursant l'EGB. Estaven en un racó de l'aula fent feines de fusteria mentre jo feia una classe de matemàtiques (això era al voltant dels anys 90, en una substitució que vaig fer en una escola de primària). Em va resultar una mica complicat, ja que era una de les meves primeres experiències professionals dins d'aquest àmbit, i estava acostumada a veure a noies i nois asseguts a la cadira mentre un mestre els feia una classe magistral. I això de controlar a tots dos grups alhora, un d'ells en estat de moviment constant i amb una serra a la ma jugant resultava difícil. Anys més tard vaig entendre que en aquella escola estaven intentant donar oportunitats a aquells alumnes, tot i la dificultat que suposava pels seus mestres.

El pedagog i psicoterapèuta Joaquín Blix Formoso es refereix a l'expressió "Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (DDAH)" com un terme utilitzat per descriure un grup d'alumnes que tenen molts problemes en comú. La majoria té una o més àrees de problemes d'aprenentatge que interfereixen amb les seves activitats acadèmiques i socials. Aquests alumnes tenen usualment un potencial intel · lectual igual o major que la mitjana. No són originàriament persones amb problemes emocionals, encara que moltes d'elles els desenvoluparan a causa de frustracions i fracassos que experimenten tant en la seva vida escolar, com en la seva vida social-familiar.


El DDAH és, potser, la causa majoritària dels problemes d'aprenentatge i de conducta en l'actualitat a les escoles, i els orígens del problema són multifactorials.

Les nostres companyes doules al seu blog ens plantejen la següent pregunta: Dèficit d’atenció o un sistema educatiu que no té en compte les motivacions i les necessitats de cada individu? Hiperactivitat o falta de llocs i espais per a cobrir la necessitat més bàsica de la infantesa: EL MOVIMENT?


Il.lustració Loren Long


No podem donar una resposta contundent a les anteriors preguntes, ni s'ha arribat a una conclusió encertada de l'origen i causes d'aquest problema que afecta a tants dels nostres nens, als seus pares i, per descomptat, als seus i seves mestres. L'única cosa que sí sabem és que cada dia és major el nombre d'alumnes que presenten les problemàtiques que s'inclouen dins de l'ara denominat "trastorn" pel món mèdic tradicional, tot i que els estudis que s'han desenvolupat sobre l'origen i les causes del suposat trastorn no arribin a una definició clara, com tampoc a les seves solucions.

Si avui plantejo aquesta reflexió és perquè al llarg d'aquest últims anys, m'he trobat amb aquesta problemàtica dins les aules i inicialment no trobava recursos per poder millorar la meva actuació. Més tard, i a base de voler millorar i voler donar oportunitats a aquests joves, vaig recercar informació sobre aquesta matèria i avui la vull compartir amb totes i tots vosaltres.

Què està passant dins de les nostres aules? Com és que, de cop i volta, comença a haver-hi un nombre major de DDAH a les nostres aules?. A l'anterior publicació plantejava els paradigmes actuals en matèria d'educació. Per què el sistema allunya a una sèrie d'individus, perfectament vàlids, però necessitats de nous recursos pedagògics i de canvis de model educatiu? Per què els ignorem, quan el que necessiten és més de nosaltres?

Il.lustració Jon Krause

Segons la proposta d'en Joaquim Blix, l'enfocament mèdic considera el tractament farmacològic com la intervenció primària i com a intervenció secundària als tractaments psicosocials i educatius, aclarint que, en aquest camp, la intervenció psicosocial es considera aquella intervenció on hi ha evidència científica de la seva utilitat. Sembla com si no hi hagués una altra possibilitat per a la millora del problema sense la utilització dels fàrmacs. És més, àdhuc no estaria justificat el problema com a trastorn mèdic si no estigués contemplat un tractament farmacològic.
Molts nens i nenes que abans eren vistos com plens d'energia, i somiadors, avui són etiquetats com hiperactius, distrets i impulsius. L'etiqueta psiquiàtrica desqualifica la individualitat del nen i la nena reduint-la a un trastorn psiquiàtric i controlant la seva creativitat i esperit amb una pastilla.

Teresa Forcades:"L'etiqueta d'hiperactivitat infantil és posterior al medicament".La monja benedictina ens explica quina és la seva opinió sobre l'ús de medicació psiquàtrica per tractar la hiperactivitat infantil. Fragment de l'entrevista que es va publicar a l'ARA.





Un nen o una nena no s'avorreix o es torna inatent o indisciplinat o irrespectuós o violent per la seva pròpia naturalesa, malgrat això l'etiqueta Trastorn DDAH implica que ho és. Aquests nens i nenes poden ser més enèrgics o més espavilats, o més necessitats d'un entorn més interessant dels que el sistema educatiu actual poden oferir-los. No podem oblidar que són persones joves plenes d'energia, que estan sent diagnosticats amb un trastorn mental que els hi perseguirà tota la vida.

J. Blix ens indica que tots els factors que intervenen en el desenvolupament sa dels nostres nens i nenes han de ser analitzats amb profunditat en cada cas abans de diagnosticar, etiquetar i medicar-los. I potser ens adonem que, en la gran majoria dels casos, no hem de parlar d'un nen/a malalt, sinó d'una societat malalta. La majoria dels nens i nenes no tenen trastorns, viuen en un món trastornat.


Sabem que molts són persones que per les seves condicions cerebrals aprenen d'una forma diferent al comú dels altres. Les aules tradicionals estan dissenyades per a nens i nenes que són bons en estar quiets per llargs períodes de temps, escoltant llargues instruccions verbals i fent eternes pàgines de treball avorrit. L'estil d'aprenentatge de la majoria d'aquests nens xoca amb el tipus d'educació tradicional que coneixem. Les dificultats d'aprendre en les formes tradicionals els tornen no atents, hiperactius, fluixos i disruptius. Aquestes conductes els hi fan més difícil captar el material vist a classe i, per tant, fracassen


Per Blix, hi ha nens que originalment tenen estils, característics individuals diferents al comú dels altres nens. Nens i nenes que per naturalesa pròpia tenen una gran sensibilitat, que tenen una quantitat impressionant d'energia. Persones que s'avorreixen fàcilment i que, de vegades, sembla que tenen molt poca capacitat de concentració. Persones que es resisteixen a l'autoritarisme. Persones que desenvolupen els seus propis estils d'aprenentatge. Persones que es frustren fàcilment perquè tenen grans idees però els manquen recursos, o persones necessàries per ajudar-los a tirar-les endavant. Persones que aprenen a través de l'exploració, i es resisteixen a aprendre de memòria o a limitar-se a escoltar. Joves incapaços de romandre asseguts i quiets, a menys que estiguin absorts en alguna cosa que sigui del seu interès. Persones que si experimenten el fracàs sovint, és possible que es rendeixin i desenvolupin bloquejos d'aprenentatge permanents. Són persones amb estils diferents de ser, d'aprendre, de veure les coses, de caminar pel món.



Hem de considerar que molts joves que es manifesten hiperactius o no atents no són realment DDAH, sinó una generació de joves ansiosos, estressats o deprimits davant el tipus de societat que els ha tocat viure i ens estiguin donant l'oportunitat de reflexionar i fer el que realment hem de fer amb ells.

El problema és que a aquests nens i nenes se'ls detecta més o menys cap als 6 o 7 anys en el millor dels casos, i a d'altres fins més endavant ,quan ja han començat l'educació formal i estan ja fracassant acadèmicament; les seves característiques individuals ja s'han convertit en dèficits reals, i aquests dèficits són les causes per les quals un nen i una nena comença a tenir problemes d'adaptació amb l'entorn. És llavors quan els problemes que té aquest nen/a ja depassen totes les seves capacitats i es comencen a presentar les conductes disfuncionals, però sempre com una resposta d'adaptació ineficaç.

Hi ha diferents propostes per donar respostes al TDAH, algunes utilitzen la medicació farmacològica i altres proposen altres tipus d'intervenció. Cadascú ha de prendre una decisisió coresponsable després d'haver estat informat de les diferents mètodes.


"El dèficit d'atenció sense fàrmacs". Aquest llibre respon a les preguntes que més sovint es fan mares, pares i docents en relació al TDAH L'autora part de la base que un diagnòstic taxonòmic d'aquesta condició és el passaport segur per a la medicació i suggereix fer un diagnòstic descriptiu de la individualitat de cada nen/a que aporti indicacions clares per a les teràpies pertinents, les quals han d'actuar sobre la base del problema i minimitzar les possibles causes de les dificultats d'atenció i la hiperactivitat.









Cal continuar reflexionant sobre aquest tema. I com sempre per això us convido a la vostra participació i aportacions, tant a favor com en contra del que avui he plantejat.

M'acomiado deixant-vos la guia pràctica per educadors/es elaborada per la Fundació Adana.




Feu click sobre la imatge si voleu descarregar la guia pràctica per educadors/es

Calaix de webs on es treballa el TDAH


http://www.terapiadejuego.es/webs/EL%20DDAH%20CAMBIANDO%20PARADIGMAS.pdf
https://www.ara.cat/entrevistes/Teresa_Forcades-Hiperactivitat_infantil_3_652164780.html
http://cuandonotodossontdah.blogspot.com.es/search/label/nuestra%20historia
http://www.trastornohiperactividad.com/falsas-creencias-tdah
http://www.aprendiendocon-tdah.com/
http://tdah.tel/
http://www.fundacionadana.org/


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols fer aportacions i comentaris, pots incorporar-los en aquest espai i en breu els veuras penjat. Gràcies per compartir les vostres opinions