Anem a pams: El Petit Princep

El Petit Princep

«No es veu bé més que amb el cor;

allò essencial és invisible per als ulls»

De vegades sembla que ens oblidem del que realment importa i, per no fer-ho, avui vull recordar el dia que vaig aterrar a una entitat sense afany de lucre on vaig conèixer la Rat, una companya que m'ha ensenyat a riure'm dels propis absurds que ens planteja la vida i que ha estat com la meva guineu al Petit Princep i que, gràcies als seus ensenyaments, he descobert el sentit profund de l'amistat.

Pel que ha significat la seva amistat vull compartir amb vosaltres aquest text de l'Antoine de Saint-Exupéry, extret de l’obra El petit príncep, una faula sobre la recerca permanent de l’home, posant de manifest alguns dels trets que ens fan humans, com l’amistat, la bondat, la imaginació, l’entusiasme pel coneixement, etc.

Contradint la seva aparent simplicitat, El Petit Príncep planteja un interrogant bàsic de la nostra existència. Es tracta de preguntar-se per l'essencial de la vida. La resposta és una mica sorprenent i inquietant: Allò que avui en general els homes consideren intranscendent ve a ser la raó d'existir del Petit Príncep.

Davant l’individualisme, l’afany de possessió, la irracionalitat, etc., que aboca les persones a la solitud, el Petit Príncep ens proposa la pràctica de l’amistat, l’amor i la generositat per ser feliços.

L’autor, Antoine de Saint-Exupéry, ens recomana conservar dins nostre el nen que tots hem sigut, mantenir l’afany pel coneixement, la imaginació i la senzillesa de cor pròpies de la infància.

Hola, bon dia -digué la guineu.

- Qui ets? -digué el petit príncep-; ets força bonica.

- Sóc una guineu -digué la guineu.

- Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist…

- No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.

- Ah! Perdona -va fer el petit príncep.

Però després d'’una reflexió, afegí:

- Què vol dir “domesticar”?

- És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir “crear lligams”.

- Crear lligams?

- Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’'altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l'’un de l'’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.

(…)

-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s'’assemblen i tots els homes s'’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. Els teus em faran sortir, com una música. I després, mira! veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden a res. Què n'’és de trist això. Però els teus cabells són color d'’or. Serà meravellós quan m’'hauràs domesticat. El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. M'’agradarà la remor del vent entre el blat…

La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:

- Si em vols fer el favor… domestica'’m! -digué.

- Prou voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.

- Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les botigues. Però com que de botigues d'’amics no n'’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica'’m.

- Què s'’ha de fer? -digué el petit príncep.

- S'’ha de ser molt pacient. Primer t'’aseuràs una mica lluny de mi, sobre l'’herba. Jo et miraré de cua d'’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop…

El petit príncep va tornar l'’endemà.

- Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si vens, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat!! Però si vens a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor…

És així com el petit príncep domesticà la guineu. Quan fou hora de marxar:

- Tinc ganes de plorar!… -digué la guineu.

- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…

- És clar que sí -digué la guineu.

- Però et tocarà de plorar!

- I força -digué la guineu.

- Així no hi has guanyat res!

- Si que hi he guanyat -digué la guineu-, per allò del blat.

(…)

- Adéu -digué.

- Adéu -digué la guineu-. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.

- És el temps perdut amb alguna cosa el que la fa important. Els homes han oblidat aquesta veritat -digué la guineu-. Però tu no ho oblidis. Et fas responsable per sempre més del que tu has domesticat”.

Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.

"Quan el misteri és massa gran no t’atreveixes a desobeir".

Saint-Exupéry: El Petit Príncep.

Com ja us comentava al meu anterior post dedicat a aquest gran llibre, "Allò que és essencial és invisible als ulls" , El petit príncep és un d'aquells llibres inoblidables.

El moment de crisi i desorientació com el que ens toca viure, té semblances amb el que va viure Antoine de Saint-Exupéry en acabar la Segona Guerra Mundial: crisi econòmica, crisi d’identitat, però sobretot crisi de valors, de saber cap a on anem. El menyspreu per la vida de les persones que van viure aquell desastre bèl·lic és, en certa manera, comparable al que provoca avui l’anomenada pressió dels mercats, que no és res més que la supremacia global del diner i dels seus magnats enfront del be comú, el dels diferents pobles i nacions. ( Font: Grup Filatèlic, Numismàtic i de Col.lecionisme de Terrassa )

Contradint la seva aparent simplicitat, aquest conte planteja un interrogant bàsic de la nostra existència. Es tracta de preguntar-nos per allò que és essencial de la vida. La resposta és una mica sorprenent i inquietant: allò que avui en general els homes consideren intranscendent, ve a ser la raó d'existir del Petit Príncep.

Avui comencem un nou espai, que anomenaré "les reflexions dels dilluns del Petit Princep", on a partir d'alguna de les grans frases que podem trobar al llibre, intentaré fomentar la vostra participació, a través de reflexions en veu alta, amb l'objectiu de treballar els conceptes fonamentals del conte, i alhora de la vida: la solidaritat, la pau, l'amistat, la tolerància, la convivència.

Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.

Les citacions més boniques d'Antoine de Saunt-Exupéry (II)

El nen només et dóna la mà per ensenyar-te

La font d'on brollen els somnis

No es poden deduir veritats amb cadenes de demostracions

No es poden deduir veritats amb cadenes de demostracions,

s'han d'experimentar

El que altres han aconseguit tu també ho aconseguiràs!!!!

He nascut al mateix temps que el Sol

Aprendí bien pronto a conocer mejor esta flor. Siempre había habido en el planeta del principito flores muy simples adornadas con una sola fila de pétalos que apenas ocupaban sitio y a nadie molestaban. Aparecían entre la hierba una mañana y por la tarde se extinguían. Pero aquella había germinado un día de una semilla llegada de quién sabe dónde, y el principito había vigilado cuidadosamente desde el primer día aquella ramita tan diferente de las que él conocía. Podía ser una nueva especie de Baobab. Pero el arbusto cesó pronto de crecer y comenzó a echar su flor. El principito observó el crecimiento de un enorme capullo y tenía le convencimiento de que habría de salir de allí una aparición milagrosa; pero la flor no acababa de preparar su belleza al abrigo de su envoltura verde.Elegía con cuidado sus colores, se vestía lentamente y se ajustaba uno a uno sus pétalos. No quería salir ya ajada como las amapolas; quería aparecer en todo el esplendor de su belleza. ¡Ah, era muy coqueta aquella flor! Su misteriosa preparación duraba días y días. Hasta que una mañana, precisamente al salir el sol se mostró espléndida.La flor, que había trabajado con tanta precisión, dijo bostezando: -¡Ah, perdóname… apenas acabo de despertarme… estoy toda despeinada…! El principito no pudo contener su admiración:-¡Qué hermosa eres! -¿Verdad? -respondió dulcemente la flor-. He nacido al mismo tiempo que el sol. El principito adivinó exactamente que ella no era muy modesta ciertamente, pero ¡era tan conmovedora!-Me parece que ya es hora de desayunar - añadió la flor -; si tuvieras la bondad de pensar un poco en mí... Y el principito, muy confuso, habiendo ido a buscar una regadera la roció abundantemente con agua fresca.Y así, ella lo había atormentado con su vanidad un poco sombría. Un día, por ejemplo, hablando de sus cuatro espinas, dijo al principito:-¡Ya pueden venir los tigres, con sus garras! -No hay tigres en mi planeta -observó el principito- y, además, los tigres no comen hierba. -Yo nos soy una hierba -respondió dulcemente la flor.-Perdóname...-No temo a los tigres, pero tengo miedo a las corrientes de aire. ¿No tendrás un biombo?"Miedo a las corrientes de aire no es una suerte para una planta -pensó el principito-. Esta flor es demasiado complicada…"-Por la noche me cubrirás con un fanal… hace mucho frío en tu tierra. No se está muy a gusto; allá de donde yo vengo…La flor se interrumpió; había llegado allí en forma de semilla y no era posible que conociera otros mundos. Humillada por haberse dejado sorprender inventando un mentira tan ingenua, tosió dos o tres veces para atraerse la simpatía del principito.-¿Y el biombo? -Iba a buscarlo, pero como no dejabas de hablarme…Insistió en su tos para darle al menos remordimientos.De esta manera el principito, a pesar de la buena voluntad de su amor, había llegado a dudar de ella. Había tomado en serio palabras sin importancia y se sentía desgraciado."Yo no debía hacerle caso -me confesó un día el principito- nunca hay que hacer caso a las flores, basta con mirarlas y olerlas. Mi flor embalsamaba el planeta, pero yo no sabía gozar con eso… Aquella historia de garra y tigres que tanto me molestó, hubiera debido enternecerme".Y me contó todavía:"¡No supe comprender nada entonces! Debí juzgarla por sus actos y no por sus palabras. ¡La flor perfumaba e iluminaba mi vida y jamás debí huir de allí! ¡No supe adivinar la ternura que ocultaban sus pobres astucias! ¡Son tan contradictorias las flores! Pero yo era demasiado joven para saber amarla".

Totes les persones grans han començat essent nens.

Il·lustració de Me Suk Oark

És extraordinari veure la intemporalitat de l'obra del Petit Princep, tot jus ara que acabem de celebrar el 70 aniversari del seu naixement.

Com ens recordava un recent article al Punt del Diari Avui, "No envellirà mai: per anys que passin, tindrà sempre la tofa punxeguda de cabells rossencs, els ulls rodons i esbatanats, el seu posat perplex damunt la corba del seu diminut asteroide B 612. Però el cas és que El petit príncep ja fa setanta anys que corre pel món, regant la seva rosa, vigilant els baobabs. Diuen que aquest és el llibre més traduït de la història després de la Bíblia, i hi ha raons que ho justifiquen:El petit príncep, sota la seva aparença càndida, és d'una extraordinària, meravellosa gravetat, la resposta d'un nen a les absurditats del món en plena II Guerra Mundial. I això sol seria encara insuficient, si no fos que tot en aquest llibre, des de la dedicatòria a Léon Werth, “quan era petit”, fins a l'últim dibuix, les dues ratlles d'una duna i una estrella flotant-hi al damunt que representen “el paisatge més bonic i més trist del món”, perquè el príncep ja no hi és, tot absolutament n'és aprofitable. L'escriptor i pilot aeri Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944) va concebre la història el 1935, quan es va estavellar amb el seu avió al desert i no va ser rescatat fins al cap d'uns dies d'extrema solitud per un beduí."

El Petit Príncep representa una icona en aquest bloc, i ha estat gràcies al gran regal que em va fer, ja fa un temps, la meva estimada amiga Rat, en regalar-me aquesta obra bàsica de la literatura universal, acompanyant-la de la seva valuosa i sincera amistat.

Il·lustració de Lee, Yoon-Jae

Els valors que transmet aquest petit personatge sobre la pau, la protecció del planeta, la protecció dels infants, la tolerància, l’intercanvi cultural, fa que ens plantegem la necessitat de seguir treballant per fer un món més just.

Les reflexions filosòfiques i poètiques frases d'Antonie de Saint Exupéry, des de la veu i l'ànima del Petit Príncep,són una font inesgotable d'ensenyaments i de valors: del treball per l'equitat, per les coses senzilles i autèntiques de la vida, per l'acceptació dels uns als altres pel que són, i no pel que tenen, de no oblidar prendre el temps necessari per mirar una flor, contemplar i admirar la seva bellesa, del rebuig al totalitarisme, sigui quina sigui la seva forma, i per la recerca constant de la relació dels homes i dones amb la natura.

El Museu del Joguet de Catalunya /Figueres, vol celebrar aquesta data, i per fer-ho ens convida a visitar l'exposició temporal "El Petit Príncep" del 20 de març al 16 de juny, amb l'objectiu de què puguem reflexionar sobre la nostra pròpia infantesa i gaudir de les 130 obres facilitades per l'Associació "El Petit Príncep" de Catalunya.

D'altra banda, l'editorial francesa Gallimart, celebra amb diversos actes i publicacions el 70è aniversari de la primera publicació d'aquesta obra. Des de principis d'any, l'editorial està publicant material relacionat amb "El Petit Princep", com ara el llançament d'un llibre animat, adaptat als dispositius informàtics tàctils.

A més a més, aviat arribarà a les llibreries una edició del llibre amb la portada de Paul Bonner, la mateixa que es va publicar en format de luxe l'any 1951.

Mentrestant, us deixo amb algunes il.lustracions que la nostra estimadaPinzellades al món ha recopilat per celebrar-ho, i per a aquelles i aquells que encara no heu tingut l’oportunitat de llegir-lo, o si el voleu tornar a llegir, us deixo un enllaç amb el llibre