Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Guia per l'Orientació Laboral dels col.lectius més vulnerables


No tenir una feina, segons la nostra societat i patrons culturals, suposa una mica més que no tenir ingressos, ja que hi ha una sèrie d'estereotips i prejudicis al voltant de la idea que qui no treballa o no produeix és una persona que no aporta o no val. Això comporta, al seu torn, un major risc d'exclusió social.



"El treball és un dret universal. Totes les persones tenim dret a un treball. L'exercici d'aquest dret ens dóna l'oportunitat de formar part de la societat en què vivim i de participar en els processos econòmics, socials, polítics i culturals contribuint, amb el nostre treball, al desenvolupament de tota la col·lectivitat. Per això, en la mesura en què una persona en situació de dificultat social aconsegueixi accedir al mercat de treball, cal atenir afavorint, no només la universalitat d'aquest dret, sinó la millora de seva autonomia personal, les seves condicions de vida i la seva integració social.

L'ús, a més de suposar una font d'ingressos que possibilita l'accés de les persones als béns i serveis, actua com a mecanisme integrador.

No obstant això, tot i la importància social que té l'ocupació, encara estem lluny d'assolir l'objectiu d'un mercat de treball obert a totes les persones. El nostre model de societat genera i manté desigualtats que col·loquen a un important nombre de persones en una situació de desavantatge i de discriminació davant l'ocupació.


D'aquesta manera, les persones que no tenen feina pateixen una manca de reconeixement social que redunda en un baix nivell d'autoestima.

Aquesta situació afecta també a un gran nombre de dones que desenvolupen la seva feina en l'àmbit privat i reproductiu sense percebre cap prestació econòmica, el que comporta al seu torn la manca de reconeixement i valoració social.

D'altra banda, el treball conté també un important factor socialitzador, ja que és el origen d'innombrables xarxes i contactes socials. En els diferents àmbits laborals, els treballadors i treballadores interactuen entre si, potenciant les relacions socials que tot ésser humà necessita establir i mantenir al llarg de la seva vida.

Finalment, no cal oblidar que al nostre país, la incorporació al mercat de treball comporta també l'accés a un sistema de protecció social que ofereix una cobertura i garanteix determinades prestacions.


Si l'accés al mercat de treball no és un camí fàcil per a una gran part de la població, per a determinades persones aquest camí és encara més complex, ja que es troben en una posició de desavantatge respecte a altres persones demandants d'ocupació. A aquests grups de persones són als que anomenem col·lectius vulnerables.

La clau per combatre la discriminació que es produeix en l'accés a l'ocupació d'aquests col·lectius és conèixer, en primer lloc, quins són els factors determinants d'aquestes situacions de desigualtat i tractar després d'incidir-hi a través de la nostra intervenció.

Podem parlar de dos grans grups de factors que afecten negativament a la integració sociolaboral de determinades persones o grups: aquells relacionats amb els obstacles existents en la societat (estereotips, prejudicis, pràctiques discriminatòries, minusvaloració social) i aquells que fan referència a les dificultats pròpies de les persones que es troben en aquesta situació de vulnerabilitat (manca de formació, d'experiència, d'habilitats socials, manca d'hàbits laborals, baixa autoestima, desconeixement del mercat de treball).


Un dels principals factors de l'exclusió social és, sens dubte, la dificultat per accedir a una ocupació.

La incorporació al mercat laboral és complicada per a persones amb escassa qualificació, que no tenen xarxes socials ia les que els falta informació i orientació sobre els processos de recerca de feina, més encara, si tenim en compte que a algunes de aquestes persones se'ls sumen diferents problemàtiques (drogodependències, immigració, víctimes de violència de gènere, estades a la presó, etc.) que a més són percebudes negativament per gran part de la societat, a causa de prejudicis i creences basades en estereotips. Aquest punt de partida situa a les persones en un lloc allunyat del mercat de treball, el que es tradueix en situacions d'atur de llarga durada, esquitxades, sovint, per breus intervals d'incorporacions laborals puntuals, que moltes vegades es produeixen en condicions de precarietat i fins i tot a través de la economia submergida.




Afavorir l'accés a l'ocupació de les persones més vulnerables és un camí necessari per aconseguir que traspassin els àmbits d'exclusió o precarietat i puguin assolir la plena integració en la nostra societat.

Per aquest motiu, conèixer les dificultats, els obstacles, les capacitats i les oportunitats de les persones i del seu entorn, és un punt de partida necessari en el disseny de projectes d'ocupació que tinguin com a objectiu millorar les capacitats personals i professionals que permetin a les persones respondre adequadament a les demandes d'ocupació del mercat de treball.

Per això, no hem de partir només de la reflexió sobre les dificultats d'aquests col·lectius, sinó que hem de centrar també en analitzar quins són els elements positius que els caracteritzen i que cal visibilitzar.

La  Guia per l'Orientació Laboral dels col.lectius més vulnerables, de Creu Roja,  pretén ser una síntesi del coneixement teòric-pràctic obtingut a través del treball realitzat per la xarxa de orientadores i orientadors dels diferents projectes que des de l'any 2000 s'han desenvolupat en el marc del Pla d'Ocupació, al mateix temps que una eina útil per continuar afavorint la integració sociolaboral de les persones amb especials dificultats d'inserció.

Per aquest motiu, la guia es compon de dos apartats: una part teòrica que aborda els aspectes més rellevants de la funció d'orientació (incorporant les lliçons apreses durant aquests anys) i una part pràctica que pretén facilitar la intervenció que es realitza en el dia a dia"





Mon Amour. Històries de Murs




Abans us comentava que celebrem el dia escolar de la Pau i la No-violència, i per aquest motiu he cercat material per poder treballar dins les aules.

En un món cada cop més globalitzat, paradòjicament  continuem envoltats per barreres que divideixen països, pobles i famílies, del Brasil a l'Uzbekistan, de Cisjordània a Mèxic. Aquest treball retrata la situació d'aquests llocs i planteja la desaparició dels murs.




Video de MAYSUN CHEIKH ALI MEDIAVILLA, guardonat amb el PRIMER PREMI en LÚMENEX 2010 Premis d'Art Digital / Digital Art Awards Universitat d'Extremadura, Spain.



Any:
2010
Origen:
Espanya
Direcció:
Maysun Cheikh Ali
Producció:
Maysun Cheikh Ali
Guió:
Maysun Cheikh Ali
Animació:
Maysun Cheikh Ali
Música:
Anouar Brahem
Montatge:
Maysun Cheikh Ali
Durada:
3 min.
Contacte:
Maysun Cheikh Ali
E-mail:
maysunch@yahoo.es


La Pell de Brau brunzit a cau d'orella per la Pau i la No-Violència




A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.


Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat. "


 ( La Pell de Brau- Salvador Espriu)




Avui és el  Dia Escolar de la No-violència i la Pau, i pensant quina podria ser la imatge que il·lustrés aquest post i que conduís a la reflexió  d'avui, la Pau i la no violència,  em va venir al cap la imatge de la plaça de Sant Felip Neri,  indret que vaig descobrir de la mà de la Rat Rotllan, quan  acompanyava una de les visites amb el nostre alumnat de l'escola taller.  Aquella pau i repòs de la plaça es contraposava amb la tristor i dolor que ens mostraven les seves pedres, foradades per la metralla de la intolerància i la tirania, dirigida contra els més febles. En aquella petita plaça és fàcil tornar a la història, a la por i a la mort dels més joves d'aquella Barcelona en blanc i negre.






Font: El periodico.com





Mentre a la meva ànima resonava "Campanades a mort", de Lluis Llach i  “Escolta-ho en el vent”, d’en Bob Dylan, versionada per en Gerard Quintana,  vaig posar-me davant l'ordinador per trobar aquella imatge de les bombes dirigint-se cap al centre de Barcelona. I va ser com per casualitat, que vaig trobar que les dates coincidien, i que va ser  just fa 75 anys, el 30 de gener de 1938, quan es va produir la gran barbàrie, la bomba de 250 quilos va caure a la plaça i els va assessinar.












El dia escolar de la no-violència i la pau (DENIP) propugna una educació permanent en i per a la concòrdia, la tolerància, la solidaritat, el respecte als drets humans, la no-violència i la pau: "Amor universal, No-violència i Pau. L'Amor universal és millor que l'egoisme, la No-violència és millor que la violència i la Pau és millor que la guerra" 

Il.lustració Kazu Nitta 


Les escoles de tot el món celebren el DENIP amb diferents actes. Els seus objectius són:
  • Sensibilitzar que la pau és molt més que l'absència de guerres i baralles.
  • Conèixer i familiaritzar-se amb els conceptes d'amor universal, de no-violència i de pau positiva, així com amb els procediments de reivindicació no-violenta dels drets humans.
  • Conèixer persones i/o grups que lluiten per la pau i la justícia al món.
  • Saber resoldre els conflictes de manera pacífica i dialogant, és a dir, expressant les opinions de forma tranquil·la, clara i ordenada.
  • Compartir una estona amb tots l'alumnat i personal docent amb la finalitat de celebrar la diada de la no-violència i la pau.



Aquest any, Intermón Oxfam convida a denunciar la situació de desprotecció en la qual viuen milions de persones en països en conflicte, i exigir als governs i a la comunitat internacional que es responsabilitzin de garantir la seguretat de la població civil. Actualment, al món existeixen prop de 30 conflictes "enquistats ", és a dir, de llarga durada i la resolució dels qual és complexa. La població civil, especialment les dones i les nenes, es porta la pitjor part i en moltes ocasions no són només víctimes fortüïtes dels conflictes, sinó l'objectiu.


La proposta d'Intermón Oxfam inclou material de treball per a l'Educació Infantil i els diferents cicles de Primera i Secundària.



El DENIP va ser impulsat fa més de 40 anys pel mestre mallorquí Llorenç Vidal i es considera l'experiència més important d'Educació per a la Pau del nostre temps. Se celebra cada 30 de gener en commemoració de la mort del líder pacifista Mahatma Gandhi (2 d'octubre de 1869-30 de gener de 1948).




Si vols veure més informació i recursos pedagògics per a escoles, clica aquí sobre. 




Il.lustració Marisa Arroyo
.
Per si alguna o algú està interessat en conèixer més sobre els bombardejos  del 30 de gener de 1938, podeu mirar el documental:  La canalla (da) de Sant Felip, transmès fa uns anys per TV3, amb testimonis reals.



I com diuen els directors del documental, és la manera com els habitants d'aquesta ciutat estan recuperant la història per al present, perquè oblidar el passat és hipotecar el futur.


Il.lustració Dan Elijah G.Fajardo







Violència Simbòlica



Què és la violència simbòlica?

«La violència simbòlica és aquesta violència que arrenca submissions

que ni tan sols es perceben com a tals recolzant-se en unes «expectatives

col·lectives », en unes creences socialment inculcades»

Pierre Bourdieu



Il.lustració Benjamine Lacombe




En un anterior post, us parlava del projecte : "#12 causes feministes per a un 2013 menys masclista". Avui us proposo la seva primera causa, la violència simbòlica, i el blog de Brizas conté una definició molt encertada d'en Pierre Bourdie, que és la que encapçala aquest post.


Aquesta definició de violència simbòlica ens permet analitzar les que  hi pateixen les dones. El patriarcat ha donat per suposada la submissió de les dones, primer al pare, després al marit, al germà. El seu deure era obeir i cuidar, seguir les seves directrius. I havien de ser conscients del problema que podia implicar que alguna d'elles intentés sortir-se'n d'aquesta dominació."( Font: Blog Brizas).

Aquest tipus de violència no és física sino de dominació, s'exerceix sense haver de recórrer a l'ús de la força.  

Les dones de tot arreu pateixen violències simbòliques, s'enfronten als valors masculins imposats pel sistema patriarcal, als llenguatges sexistes i models imposats pel sól fet de ser dones i la reproducció cultural d'aquests rols, naturalitzant la subordinació de la dona a la societat. 

Pensem per un moment en aquella imatge de l'anunci de "Tenn", amb el seu eslogan -el cotó fluix no enganya-. El rol de la persona de neteja l'assumeix una dona, tot i que l'expert és el Sr. del cotó. Aquest tipus d'anuncis marca el paper reservat a la dona, atribuint-li un paper menor: mitjançant les imatges i el missatge enviat, s'ajuda a perpetuar el rol de subordinació i de discriminació. Això és el reflex d'una estructura social organitzada des del masculí, des d'una visió androcèntrica, que posa l'home - mascle - com a centre de la humanitat. Els seus interessos i les seves necessitats passen a ser considerats com la norma pel funcionament de la societat. Segons aquesta estructura social, actuar en espais públics com el carrer, desenvolupar activitats de caràcter intel·lectual, treballar en determinades professions i oficis són assignats a homes (es consideren qualitats superiors), mentre que els espais privats com la casa, on es desenvolupen rols de reproducció i cura, l'expressió de sentiments i emocions, són assignats a dones i es consideren qualitats secundàries. Des de la nostra infància, la societat pressiona perquè les persones pensin i actuïn de manera diferent segons siguin dones o homes. Els nens aprenen a respondre agressivament, mentre les nenes aprenen a lliurar-se als demés i a la seva cura. 
L'ordre masculí està tan arrelat social i culturalment, que és considerat com a natural i es legitima gràcies a la divisió sexual del treball i l'estructura social i cognitiva imposada en els nostres cossos i ments. Aquest tipus d'ordre imposat fa que es perpetuï el rol de l'home-mascle, que desenvolupa pràctiques i actituds discriminatòries vers les dones, com la misogínia, que és l'odi a tot el femení, i  la ginòpia, que és la impossibilitat de visibilització cap el femení.



Il.lustració Benjamine Lacombe

Es barrejen interessadament els trets  biològics i socials, per justificar la desigualtat creada pels homes i ratificada per la culturafent semblar com a necessàri el que no és més que una formaentre les moltes possiblesd'organització socialIsobretotes convenç a homes i a dones que això és aixíha estat sempre així i haurà de continuar sent-ho.


Com es diu al Blog de Brizas, "Molt hem avançat en aquest terreny, però quantes submissions encobertes romanen en l'imaginari col·lectiu? 

Vegem alguns exemples: qui s'encarrega de tenir cura de la família? Ja hem analitzat en d'altres ocasions el tema de la cura de filles i fills, però imaginem que el pare o la mare són majors o emmalalteixen. Serà la filla, i fins i tot la nora o la jove, qui assumeixi la major part del treball. La responsabilitat de les dones en aquests casos es pressuposa, de manera que si alguna dona intenta desfer-se d'aquesta feina, l'entorn s'encarrega de recordar-li la seva responsabilitat, o bé ella mateixa es culpabilitza. Quan és un home qui, de manera excepcional, assumeix aquesta tasca és lloat com una persona i valorat per la família i / o la resta de la societat, en canvi si ho fa una dona ningú la valora, es dóna per fet que és la seva obligació. Són les expectatives col · lectives de què parla Bourdieu, les creences socialment inculcades.

Un altre exemple de violència simbòlica el podem veure en el control que s'exerceix sobre les dones a l'hora de vestir o a l'hora de sortir per la nit. Sota l'aparença de protegir-les, s'inculca a les dones la idea que no han de portar determinada roba perquè és provocativa i pot portar-li problemes, llegiu assetjament o violació. Ho hem vist fa uns dies, quan un bisbe atribuia la responsabilitat del maltractament a les pròpies dones que el patien. Aquest control, suposadament protector, és una forma de violència simbòlica i no hem d'oblidar que, ara per ara, continua vigent. Des del moment en què es pressuposa que les dones corren perill, s'hauria de concienciar els homes perquè no comentin aquests delictes, però es culpabilitza les dones indirectament en "aconsellar" el que han de fer. El mateix passa amb les sortides nocturnes: les joves escolten, encara avui, de manera sistemàtica que han de tenir cura, que poden tenir problemes, és a dir, tornem a la mateixa por a ser assetjades, violades, etc."





Il.lustració Benjamine Lacombe





Però el debat d'avui hauria de ser respondre a la següent qüestió: cóm podem treballar nosaltres per visibilitzar aquestes violències simbòliques, alhora que treballem per desmontar l'estructura social de desigualtats del sistema patriarcal?. Considerant que les relacions humanes, polítiques, econòmiques i culturals no són naturals, sinó socialment construïdes, poden ser transformades.







12 causes feministes per un 2013 menys mascliste


Anem a Pams s'afegeix a la campanya d'Acció global feminista per a la visibilització dels diferents aspectes del masclisme en la vida diària de totes les persones. Aquesta campanya va començar a finals de 2012.




         



Al desembre de 2012 es llançava la iniciativa # 12 causes feministes per a un 2013 menys masclista ,un projecte d'acció global feminista per a la visibilització dels diferents aspectes del masclisme en la vida diària de totes les persones. La proposta, que va començar a la pàgina de Facebook, d'Especialista en Igualtat, està donant els seus fruits: en poques setmanes moltes persones, organitzacions, grups i pàgines feministes s'hi han adherit. Només a través del compromís cap un món més igualitari, podem contribuir a l'empoderament com a grup i com a individus per aconseguir aquesta fita. Es tracta d'una iniciativa que pretén unir estratègies per visibilitzar la desigualtat.


L'objectiu és que cada mes totes les organitzacions feministes s'uneixin per visibilitzar, cadascuna a la seva manera, una part del missatge de desigualtat latent en la societat de forma coordinada. Per això, cada mes es triarà un tema i s'intentarà formar, visibilitzar, educar o respondre preguntes sobre el mateix.



A través d'un debat a les xarxes socials s'ha elaborat aquest llistat:

GENER. Violència simbòlica.

FEBRER. Amor romàntic.

MARÇ. Paternitat corresponsable. Permisos iguals i intransferibles

ABRIL. Ecofeminisme.

MAIG. Violència Econòmica. Desigualtat salarial.

JUNY. Èxits del feminisme per a la societat.

JULIOL. Informació, mitjans i masclisme.

AGOST. Diversitat sexual. Interseccionalitat. LGTB. Queer.

SETEMBRE. Coeducació. Educació amb perspectiva de gènere.

OCTUBRE. Violència institucional.

NOVEMBRE. Conceptes de violència (gènere, familiar, domèstica, masclista ...)

DESEMBRE. Joguines sexistes.




Qualsevol entitat i persona individual que vegi el món a través d'unes ulleres liles, o simplement perquè està sensibilitzat en matèria d'igualtat, pot afegir-se a aquesta nova proposta. 


Per conèixer més sobre la iniciativa aquí està part de la informació publicada fins ara.



(Twitter: @ 12causasfeminis. Correu electrònic: 12causasfeministas@gmail.com)





La Història del Camell que plora


 


Avui us proposo un film documental, cinema d'autor, La Història del Camell que plora (2003). És un documental captivador per les seves imatges, però sobretot per la lliçó que conté: la constància, la superació i l'acceptació de la diferència com un valor afegit. És una història d'amor entre els Humans i els Animals, entre els paisatges i els seus i les seves habitants


El Projecte és el resultat de l'impacte que va generar en el director, Dawa, quan en la seva infantesa va veure un film sobre el ritual de la música amb camells









La pel·lícula  ens parla sobre la vida d'una família de pastors nòmades del desert del Gobi (Mongòlia), que ajuda en el naixement dels seus camells. Una de les camelles té un part difícil, però amb l'ajuda de la família finalment neix una cria de camell albí. Malgrat els esforços de la família, la mare rebutja el nadó camell, impedint que s'alleti. Quan totes les esperances s'esvaeixen, la família envia els seus dos fills petits, en un viatge a través del desert, a la recerca d'un músic: un violinista. Aquest interpreta amb el seu morin khuur (simil violí típic de Mongòlia) una antiga melodia tradicional que, juntament amb els càntics de la dona, aconsegueixen que quan el petit camell és portat de nou a la mare, ella  plori i el deixi alletar-se, permetent d'aquesta manera que sobrevisqui.

La família nòmada fa un treball d'intervenció, similar al que l'educadora i l'educador podem fer donant suport a les persones més vulnerables de la nostra societat. No els ha calgut fer formació dins les aules, sinò que han adquirit competències en mediació, en criança, en autosuficiència, i això ha ajudat a salvar la vida d'aquest petit camell.







I ja sabeu que, com sempre que puc, us facilito l'activitat didàctica proposada. Aquest cop, l'el·laborada  per la Marta Aros, per l' Associació Cinebaix.com  en català. I la que proposa el cineperaestudiants en castellà.




Que gaudiu de la pel.lícula i compartiu el vostra paré amb totes i tots nosaltres.


Fonts: Terra.org



Un gra de sorra al somni dels més febles









Benvolguts/des,



Després de molts mesos de treball, ens plau fer-vos arribar el vídeo divulgatiu que hem elaborat amb la finalitat d’aconseguir fons per continuar finançant la recerca que duem a terme per a la millora cognitiva de les persones amb la Síndrome de Down i altres malalties genètiques que causen discapacitat intel·lectual.


Demanem que ens ajudeu a difondre’l d’entre tots els canals de què disposem actualment: mails, facebook, twitter, whatsapp....etc. enviant al vostre entorn el següent enllaç web per tal que arribi al màxim de gent possible i així puguem ajudar a la incentivació de fons altruistes i donacions particulars a la recerca, enviant un SMS amb la paraula DOWN al 27565 (disponible per Movistar, Orange i Vodafone). Aquest és l’enllaç de la web on es pot veure el vídeo:


 


Des d’ara, per la nostra banda iniciem un seguit d’accions per tal de fer visible el projecte en les xarxes socials, associacions i premsa, entre d’altres.

Us volem agrair a tots la vostra participació a l’estudi i fer una menció a Marta, Jordi i Eugenia (i famílies) per la seva col·laboració durant el procés de gravació del vídeo. 




 


A la nostra societat hi ha més de 40.000 persones amb discapacitat intel·lectual d'origen genètic (30.000 amb Síndrome de Down, 10.000 amb Síndrome de X Fràgil i 2.500 amb Síndrome de Williams Beuren) però en l'actualitat no existeixen tractaments farmacològics eficaços per millorar aquesta discapacitat.

Des del Grup de Recerca Clínica en Farmacologia Humana i Neurociències de l'IMIM, conjuntament amb el Centre de Regulació Genòmica (CRG), estan duent a terme diversos estudis clínics que  poden contribuir decisivament a millorar la qualitat de vida d'aquestes persones. No obstant això, per a la seva realització, només compten amb l'ajuda de donacions d'algunes fundacions privades i de fons públics de recerca que cobreixen parcialment les despeses. La teva col·laboració, per petita que sigui, pot ser essencial per poder seguir investigant en aquests projectes.



On hi ha feina, a "Valor afegit"

Ni els anys de crisi ni l'elevadíssima taxa d'atur han fet millorar de debò els sistemes d'informació de les ofertes i demandes laborals.

 

 


 

Aquest dimecres, "Valor afegit" que és el programa econòmic de referència a la televisió catalana, on cada setmana proposa reportatges singulars i àgils, que tracten a fons i de manera rigorosa diferents temes que afecten els ciutadans, tractarà els següents temes:

On hi ha feina?
Ni els anys de crisi ni l'elevadíssima taxa d'atur han fet millorar de debò els sistemes d'informació de les ofertes i demandes laborals. Falta coordinació per explicar als parats on poden trobar feina i en quines habilitats s'han de formar per aconseguir-la. Però d'ofertes, n'hi ha. Expliquem què s'ha de fer per trobar-les.


 


El programa es va emetre ahir dimecres a les 22.00 al 33 i a les 00.35 a TV3.  

Tenir ulls no vol dir que hi puguis veure





L'Associació de Becaris de "la Caixa", amb el suport de l'Obra Social, posa en marxa un cicle de conferències amb l'objectiu de presentar a personalitats de reconegut prestigi en tots els àmbits acadèmics i professionals, amb qui els exbecaris de "la Caixa "han tingut relació. Els mateixos exbecaris seran, per tant, els amfitrions dels ponents i participaran també en les xerrades.

Demà participarà a la conferència, Peter Greenaway amb el seu "Tenir ulls no vol dir hi que puguis veure".  


Peter Greenaway parlarà sobre la necessitat de separar el cinema de l'esclavitud dels textos. El cinema actual està basat en el text i cal tallar, segons Greenaway, aquest cordó umbilical que uneix al cinema amb la literatura. Greenaway sosté també que la majoria de la gent és visualment analfabeta, que hi ha relativament poques persones que hagin rebut una educació que els permeti veure i crear imatges de la mateixa manera que poden llegir i escriure textos. I també considera que el cinema pot ajudar a educar els analfabets visuals a través dels nous llenguatges cinematogràfics.





Peter Greenaway és un artista polifacètic: director de cinema, escriptor i pintor, també ha escrit òperes i ha col·laborat amb compositors de música. Greenaway va néixer a Gal·les i es va formar com a pintor. El 1966 va començar a experimentar amb el cinema. Des de llavors, ha dirigit 15 pel·lícules i més de 40 curtmetratges, documentals i sèries de televisió. Entre les seves pel·lícules més reconegudes trobem: The Falls, The Draughtsman s Contract, The Belly of an Architect, The Cook, the Thief, his Wife and her lover, The Pillow Book o The Tulse Luper Suitcases. Actualment, viu a Amsterdam i ha seguit fent cinema i organitzant exposicions i instal · lacions.



Recordeu, demà a les 19.00 al CaixaForum Barcelona com a part del Cicle de Conferències de l'Associació de Becaris de "la Caixa".


Buscant el camí de rajoles grogues



El secret de la vida és tenir un propòsit




Fa poc menys d'una setmana que hem tornat a les aules,  als despatxos, al silenci del sofá o a la cua de l'atur,  i ara ens toca continuar reflexionant sobre quin és el nostre paper .

Les educadores i els educadors necessiten perseverar davant els grans reptes que suposa la pròpia educació, i posar la llavor de la màgia a través de l'amor i la dedicació del que fem.

Avui torno amb un altre curtmetratge amb el que vull obrir el punt de reflexió del dia: "The Potter". Aquest vídeo ens presenta l'educador com l'acompanyant generador de reptes i l'alumnat com individus amb interés per assolir el coneixement i les competències . La màgia d'apredre, fer de l'argila una obra d'art és la feina incansable de l'artista i de l'educador i l'educadora. 
Per això, avui proposo aquesta al.legoria sobre l'educació, on el terrissaire representa la tenacitat, i trasmet al seu aprenent la necessitat d'estimar el que fa, juntament amb el treball constant i l'esforç diari per aconseguir els seus somnis, la seva obra mestra en aquelles petites coses de la quotidianitat. La màgia per aconseguir-ho la trobem en la confiança en nosaltres mateixos .

Ara ens toca trobar el camí de rajoles grogues i arribar al nostre destí on un gran mag ens ensenyarà la tasca de l'artesà i, com a escultora,   atrevir-nos a agafar el cisell i el martell i, cop a cop, treure el millor de nosaltres mateixes, tot i que per això haurem de decidir cadascú i cadascuna de nosaltres qué volem fer. I un cop après aquest ofici podrem continuar  tallant fusta.








El mòn necessita gent que estimi el que fa.

Captatio Benevolentiae



Para mis días pido,
señor de los naufragios,
 no agua para la sed,
sino la sed,

no sueños
sino ganas de soñar.
( Fragment de l'Oració de Piedad Bonnett)


Il.lustració Lorenzo Lee



El "Captatio Benevolentiae"  és el meu post número 100. Amb ell vull demanar disculpes dels possibles errors comesos a l'hora de trasmetre la meva visió de l'educació, l'ocupació,  la igualtat i a vegades del món, i també vull donar les gràcies a totes aquelles persones que han recolzat aquesta aventura telemàtica: en Juan, la Rat, en Joan Manel Salichs, i totes aquelles que des del seu anonimat m'han llegit i han fet difusió dels meus pensaments i dels recursos que us proposo.


La musicoterapeuta Lorena García Caro afirma que «La música ajuda a equilibrar l'estat emocional de les persones». Així que si la música pot afectar el nostre estat d'ànim i la manera com percebem el món, us proposo escoltar temes alegres que ens donin un bany químic dels neurotransmissors del plaer al nostre cervell, amb el que ens portarà  a sentir-nos contents i a percebre la vida des d'aquest estat emocional. 


I res millor per fer-ho que escoltant una dolça melodia dels Manel, amb el mateix nom que el post d'avui: Captatio Benevolentiae. Una cançó optimista dedicada a totes aquelles persones que estem passant moments de canvi, amb la dificultat de redefinir-nos per intentar encaixar en aquest nou paisatge d'intercesa, i de crear nous lligams a l'àmbit de l'ocupació. 








Provem d’encaixar en escenes boniques,
En ports de diumenge farcits de gavines,
En grans sobretaules on els avis canten,
En nits vora el foc abraçats a una manta.


Es tracta de ser els simpàtics del barri,
Els que ballen i ballen fins que els músics parin
I irrompre arrogants lluint les millors gales
En discos amb dones amb feines estables.


I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.

I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.



Busquem quedar bé en el retaule magnífic
Dels que van pel món amb posat monolític
I afronten la vida mirant-la a la cara
I un dia, contents, compren flors a sa mare.

Intentem trampejar per ser persones dignes,
El pare modèlic que volen les filles,
El de la veu greu, el de la mà forta,
Que paga un vermut i que arregla una porta.

I després tancar els ulls i sentir el món en calma
I dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre
Havent enllestit un gran epitafi
Que arranqui somriures a tots els que passin.


I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.


I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.

I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.

I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.

I, a vegades, se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.

I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic, tot fent evident,
Que per un moment,
Ens en sortim.


Lletra i música: Guillem Gisbert