Què és la violència simbòlica?
«La violència simbòlica és aquesta violència que arrenca submissions
que ni tan sols es perceben com a tals recolzant-se en unes «expectatives
col·lectives », en unes creences socialment inculcades»
Pierre Bourdieu
En un anterior post, us parlava del projecte : "#12 causes feministes per a un 2013 menys masclista". Avui us proposo la seva primera causa, la violència simbòlica, i el blog de Brizas conté una definició molt encertada d'en Pierre Bourdie, que és la que encapçala aquest post.
Aquesta definició de violència simbòlica ens permet analitzar les que hi pateixen les dones. El patriarcat ha donat per suposada la submissió de les dones, primer al pare, després al marit, al germà. El seu deure era obeir i cuidar, seguir les seves directrius. I havien de ser conscients del problema que podia implicar que alguna d'elles intentés sortir-se'n d'aquesta dominació."( Font: Blog Brizas).
Aquest tipus de violència no és física sino de dominació, s'exerceix sense haver de recórrer a l'ús de la força.
Les dones de tot arreu pateixen violències simbòliques, s'enfronten als valors masculins imposats pel sistema patriarcal, als llenguatges sexistes i models imposats pel sól fet de ser dones i la reproducció cultural d'aquests rols, naturalitzant la subordinació de la dona a la societat.
Pensem per un moment en aquella imatge de l'anunci de "Tenn", amb el seu eslogan -el cotó fluix no enganya-. El rol de la persona de neteja l'assumeix una dona, tot i que l'expert és el Sr. del cotó. Aquest tipus d'anuncis marca el paper reservat a la dona, atribuint-li un paper menor: mitjançant les imatges i el missatge enviat, s'ajuda a perpetuar el rol de subordinació i de discriminació. Això és el reflex d'una estructura social organitzada des del masculí, des d'una visió androcèntrica, que posa l'home - mascle - com a centre de la humanitat. Els seus interessos i les seves necessitats passen a ser considerats com la norma pel funcionament de la societat. Segons aquesta estructura social, actuar en espais públics com el carrer, desenvolupar activitats de caràcter intel·lectual, treballar en determinades professions i oficis són assignats a homes (es consideren qualitats superiors), mentre que els espais privats com la casa, on es desenvolupen rols de reproducció i cura, l'expressió de sentiments i emocions, són assignats a dones i es consideren qualitats secundàries. Des de la nostra infància, la societat pressiona perquè les persones pensin i actuïn de manera diferent segons siguin dones o homes. Els nens aprenen a respondre agressivament, mentre les nenes aprenen a lliurar-se als demés i a la seva cura.
L'ordre masculí està tan arrelat social i culturalment, que és considerat com a natural i es legitima gràcies a la divisió sexual del treball i l'estructura social i cognitiva imposada en els nostres cossos i ments. Aquest tipus d'ordre imposat fa que es perpetuï el rol de l'home-mascle, que desenvolupa pràctiques i actituds discriminatòries vers les dones, com la misogínia, que és l'odi a tot el femení, i la ginòpia, que és la impossibilitat de visibilització cap el femení.
Es barrejen interessadament els trets biològics i socials, per justificar la desigualtat creada pels homes i ratificada per la cultura, fent semblar com a necessàri el que no és més que una forma, entre les moltes possibles, d'organització social. I, sobretot, es convenç a homes i a dones que això és així, ha estat sempre així i haurà de continuar sent-ho.
Però el debat d'avui hauria de ser respondre a la següent qüestió: cóm podem treballar nosaltres per visibilitzar aquestes violències simbòliques, alhora que treballem per desmontar l'estructura social de desigualtats del sistema patriarcal?. Considerant que les relacions humanes, polítiques, econòmiques i culturals no són naturals, sinó socialment construïdes, poden ser transformades.
 |
| Il.lustració Benjamine Lacombe |
En un anterior post, us parlava del projecte : "#12 causes feministes per a un 2013 menys masclista". Avui us proposo la seva primera causa, la violència simbòlica, i el blog de Brizas conté una definició molt encertada d'en Pierre Bourdie, que és la que encapçala aquest post.
Aquesta definició de violència simbòlica ens permet analitzar les que hi pateixen les dones. El patriarcat ha donat per suposada la submissió de les dones, primer al pare, després al marit, al germà. El seu deure era obeir i cuidar, seguir les seves directrius. I havien de ser conscients del problema que podia implicar que alguna d'elles intentés sortir-se'n d'aquesta dominació."( Font: Blog Brizas).
Aquest tipus de violència no és física sino de dominació, s'exerceix sense haver de recórrer a l'ús de la força.
Les dones de tot arreu pateixen violències simbòliques, s'enfronten als valors masculins imposats pel sistema patriarcal, als llenguatges sexistes i models imposats pel sól fet de ser dones i la reproducció cultural d'aquests rols, naturalitzant la subordinació de la dona a la societat.
Pensem per un moment en aquella imatge de l'anunci de "Tenn", amb el seu eslogan -el cotó fluix no enganya-. El rol de la persona de neteja l'assumeix una dona, tot i que l'expert és el Sr. del cotó. Aquest tipus d'anuncis marca el paper reservat a la dona, atribuint-li un paper menor: mitjançant les imatges i el missatge enviat, s'ajuda a perpetuar el rol de subordinació i de discriminació. Això és el reflex d'una estructura social organitzada des del masculí, des d'una visió androcèntrica, que posa l'home - mascle - com a centre de la humanitat. Els seus interessos i les seves necessitats passen a ser considerats com la norma pel funcionament de la societat. Segons aquesta estructura social, actuar en espais públics com el carrer, desenvolupar activitats de caràcter intel·lectual, treballar en determinades professions i oficis són assignats a homes (es consideren qualitats superiors), mentre que els espais privats com la casa, on es desenvolupen rols de reproducció i cura, l'expressió de sentiments i emocions, són assignats a dones i es consideren qualitats secundàries. Des de la nostra infància, la societat pressiona perquè les persones pensin i actuïn de manera diferent segons siguin dones o homes. Els nens aprenen a respondre agressivament, mentre les nenes aprenen a lliurar-se als demés i a la seva cura.
L'ordre masculí està tan arrelat social i culturalment, que és considerat com a natural i es legitima gràcies a la divisió sexual del treball i l'estructura social i cognitiva imposada en els nostres cossos i ments. Aquest tipus d'ordre imposat fa que es perpetuï el rol de l'home-mascle, que desenvolupa pràctiques i actituds discriminatòries vers les dones, com la misogínia, que és l'odi a tot el femení, i la ginòpia, que és la impossibilitat de visibilització cap el femení.
 |
| Il.lustració Benjamine Lacombe |
Es barrejen interessadament els trets biològics i socials, per justificar la desigualtat creada pels homes i ratificada per la cultura, fent semblar com a necessàri el que no és més que una forma, entre les moltes possibles, d'organització social. I, sobretot, es convenç a homes i a dones que això és així, ha estat sempre així i haurà de continuar sent-ho.
Com es diu al Blog de Brizas, "Molt hem avançat en aquest terreny, però quantes submissions encobertes romanen en l'imaginari col·lectiu?
Vegem alguns exemples: qui s'encarrega de tenir cura de la família? Ja hem analitzat en d'altres ocasions el tema de la cura de filles i fills, però imaginem que el pare o la mare són majors o emmalalteixen. Serà la filla, i fins i tot la nora o la jove, qui assumeixi la major part del treball. La responsabilitat de les dones en aquests casos es pressuposa, de manera que si alguna dona intenta desfer-se d'aquesta feina, l'entorn s'encarrega de recordar-li la seva responsabilitat, o bé ella mateixa es culpabilitza. Quan és un home qui, de manera excepcional, assumeix aquesta tasca és lloat com una persona i valorat per la família i / o la resta de la societat, en canvi si ho fa una dona ningú la valora, es dóna per fet que és la seva obligació. Són les expectatives col · lectives de què parla Bourdieu, les creences socialment inculcades.
Un altre exemple de violència simbòlica el podem veure en el control que s'exerceix sobre les dones a l'hora de vestir o a l'hora de sortir per la nit. Sota l'aparença de protegir-les, s'inculca a les dones la idea que no han de portar determinada roba perquè és provocativa i pot portar-li problemes, llegiu assetjament o violació. Ho hem vist fa uns dies, quan un bisbe atribuia la responsabilitat del maltractament a les pròpies dones que el patien. Aquest control, suposadament protector, és una forma de violència simbòlica i no hem d'oblidar que, ara per ara, continua vigent. Des del moment en què es pressuposa que les dones corren perill, s'hauria de concienciar els homes perquè no comentin aquests delictes, però es culpabilitza les dones indirectament en "aconsellar" el que han de fer. El mateix passa amb les sortides nocturnes: les joves escolten, encara avui, de manera sistemàtica que han de tenir cura, que poden tenir problemes, és a dir, tornem a la mateixa por a ser assetjades, violades, etc."
 |
| Il.lustració Benjamine Lacombe |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si vols fer aportacions i comentaris, pots incorporar-los en aquest espai i en breu els veuras penjat. Gràcies per compartir les vostres opinions