Resposta a Andrea Fabra i el seu " Qué se jodan"!!!

"Pel fum es sap on és el foc"

Quanta ignorància demostra tenir aquesta diputada, que davant l'aprovació d'una nova retallada a la classe més vulnerable, crida: Que se jodan! No sabria dir-li si m'ha produït tristesa, ràbia, impotència, o potser les tres coses juntes.

Espero poder veure-la un dia desterrada de totes les seves riqueses en una cua a l'oficina d'ocupació, sol·licitant una prestació per mantenir la seva família i aconseguir pagar la hipoteca, i que quan rebi  una carta de reconeixement de la prestació, sigui  amb una frase tan estúpida com la  que ella va utilitzar l'altre dia.

Cóm és possible que la nostra classe política s'hagi tornat tan insensible i ignorant. Com és que no ha estat notícia de capçalera en els mitjans de comunicació?

Per si a algú li queda algun tipus de dubte, els diré que sempre han existit vividors, i sempre existiran, però la major part de persones que ens trobem en aquesta situació, no ens hi trobem per voluntat pròpia, tot el contrari del que passa amb la recerca activa de feina, en la qual han d'existir importants dosis de voluntat personal: les oficines d'ocupació no tenen recursos ni tècnics, ni organitzatius per controlar la recerca de feina dels seus aturats i aturades.  És més fàcil aplicar una llei restrictiva de drets, que aconseguir polítiques actives d'ocupació que siguin constructives i que millorin la situació de les persones aturades.

Sóc tècnica en ocupació i orientació laboral. Porto més de 15 anys acompanyant a persones en situació d'atur, i mai he vist una situació tan desesperançada, a nivell personal i social, com l'actual.

Qui s'atrevirà a dir-me a la cara que em foti, quan porto nou mesos en recerca activa d'ocupació, movent-me per la xarxa i presentant candidatures a totes aquelles ofertes d'ocupació que observo en les diferents borses de gestió d'ocupació en les que he introduït el meu currículum, i resultant d'aquesta recerca només una entrevista a través d'una ETT, amb una proposta de salari inferior al 60% del que venia percebent l'any passat, i que després d'acceptar les condicions salarials, horàries i geogràfiques, tot i valorar molt positivament el meu perfil professional, em diguin que potser l'empresa busca algú més júnior.

No pensin que tinc 60 anys, en tinc 43, més de 15 anys d'experiència professional, una diplomatura, una habilitació, dos màsters, dos postgraus, i més de quaranta cursos d'especialització.

Això els mercats no ho tenen present. I la nostra classe política ens crida: Qué se jodan!!. Doncs bé, no li donarè la satisfacció a ella, ni a ningú com ella, amb respostes del mateix estil. Em cenyiré a recordar una dita popular: "La barca passa, però el riu queda".

Avui, des d'aquest modest blog, vull afegir que "perdent vaig aprendre, i més val el que vaig aprendre que el que vaig perdre". Doncs he perdut una feina, però he après a compartir recursos, temps i processos amb el meu equip, alumnat i persones usuàries dels serveis d'ocupació amb els que he col.laborat. I d'això, n'estic orgullosa. No em rendeixo fàcilment, i segueixo fent el que vull i sé fer. Col·laboro de manera voluntària amb la societat que m'ha ensenyat a ser el que sóc, sense demanar un salari a canvi, ni un paper registrat a l'oficina d'ocupació. I mai li diré, el que vostè m'ha dit a mi, tot i que en el seu cas podria estar justificat: Que se jodan!!