Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Dotze poetes, dotze joies



"El mot poetessa té  unes connotacions disminuïdes. Sóc una poeta que escriu novel.les"
M. Angels Anglada


Vull presentar-vos la meravellosa exposició de la que ahir vaig gaudir amb el meu company i companya del grup de treball: art, cultura, dones i ocupació.
  

                            No tinc rellotge ni destí.
                            Tinc fred; en el meu test gelat
                            no hi creix cap mot per abrigar-me,
                            només el gran desert dels telegrames muts
                            del àugurs o dels nàufrags.

                            El passaport que riu ja no m'inventa
                            el cordam
                            dels viatges ni el llapis de color,
                            inútil,
                            damunt les meves mitges
                            blanques. Hauré d'anar-me'n, sí,
                            a peu.

                            Avar com l'heura, el tren no passa.

                            Tant és.

                             Si algú em veiés creuar els records
                             li diria: detura'm
                             i digue'm què no sóc, què ja no porto.

                            No tinc rellotge ni destí,
                            ni mocador de llet, ni cel de pomes.

                            Els peus, feixucs, em cauen.

                            El cap
                            em pesa com un món. I se'm desfulla.

                            La pell se'n va,
                            ja no ens trobarem més.

                            Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
                             immens, que sols el cor
                             mesura. El que no donen més que els vius.
                             El fred que no s'enterra.

                             Mai.
                                                                                                                       (Felícia Fuster, Aquelles cordes del vent, Barcelona1987)


Dones poetes, estava ubicada a una petita cambra en el jardí del Palau Robert acompanyada  d’un audiovisual i amb algunes d'aquestes grans obres. Aquesta exposició  ens explicava la vida d'aquestes dones sàvies que amb la seva tasca  per a la recuperació del català com a llengua literària durant el segle XX ,  "van ser i són, tan com els homes, guardianes amoroses d'una llengua que mai serà abolida", segons es pot llegir als plafons de l'exposició.

Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants.




La mostra és eminentment reivindicativa cap a la visibilització del talent de les dones “una tasca que seria impossible sense la summa”, va declarar la presidenta de l’Institut Català de les Dones, Montse Gatell, qui va remarcar el denominador comú de les poetes exposades perquè “marquen un compromís amb la llengua, amb la igualtat de drets, en la qualitat en donar a conèixer sentiments i sensacions. Una experiència col·lectiva i femenina”.
 
El recorregut de la mostra segueix un ordre cronològic i de cada poeta es presenta un resum biogràfic, unes paraules representatives de la seva manera de viure la poesia i una mostra de la seva obra, i també s’exhibeixen una cinquantena de llibres, tal i com ens ho explica al seu article dones en xarxa.

"Dones poetes" és una mostra itinerant que forma part d'un projecte més ampli de GETLIHC que recupera i visibilitza les aportacions de les dones a la societat a través d'exposicions realitzada per la Universitat de Vic.






Maria Antònia Salvà (Palma 1869 - Llucmajor 1958)
Considerada la primera poeta moderna en llengua catalana, està vinculada a la Renaixença mallorquina. Va escriure poemaris com Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta del pagès (1952) i llibres de prosa com Viatge a Orient (1907) i Entre el record i l'enyorança (1955).

Clementina Arderiu (Barcelona 1889-1976)
Influenciada per la poesia popular catalana, Josep Carner i Joan Maragall, va ser autora dels llibres Cançons i elegies (1916), Sempre i Ara (1946), que va guanyar el premi Joaquim Folguera, És a dir (1959) i L’esperança encara (1969), entre d’altres.

Simona Gay (Illa del Riberal 1898-1969)
És la primera dona que escriu en català a la Catalunya Nord i una figura important en la recuperació del folklore del Rosselló. És autora d’Aigües vives (1932), Lluita amb l'àngel (1938) i La gerra al sol (1965).

Rosa Leveroni (Barcelona 1910-1985)
La seva obra de poesia i prosa es recull en els volums Poesia (1981) i Contes (1985), tot i que també va escriure assaig i va fer crítica literària. L’any 1982 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Montserrat Abelló (Tarragona 1918) Poeta i traductora, ha publicat els llibres de poesia Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), Dins l'esfera del temps (1998) o Memòria de tu i de mi (2006) i ha traduït poetes anglosaxones com Sylvia Plath. Ha obtingut alguns guardons com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura.

Felícia Fuster (Barcelona 1921)
Poeta, escriptora, pintora i traductora, és autora d’Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984), Aquelles cordes del vent (1987) i I encara (1987), entre d’altres. La seva obra està influenciada per la filosofia oriental, sobretot la japonesa, que es reflecteix en llibres com Postals no escrites (2001), l’assaig La poesia japonesa moderna (1988) i l’antologia Poesia japonesa contemporània (1988).

Maria Beneyto (València 1925-2011)
Poeta i novel·lista, d’entre la seva obra destaca el llibre de poemes Ratlles a l’aire (1956) i la novel·la La dona forta (1967). Les seves darreres publicacions són Després de soterrada la tendresa (1993) i Elegies de pedra trencadissa (1997).

Maria Àngels Anglada (Vic, 1930-Figueres, 1999)
Poeta, novel·lista, crítica i assagista literària, és autora de Kyparíssia (1980), Columnes d’hores (1990) i Poesia completa (2009), entre d’altres. Va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i li van atorgar premis com el Josep Pla i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Quima Jaume (Cadaqués 1934-1993)
Poeta i assagista, és autora d’El temps passa a Cadaqués (1986) i del recull de poesia Pels camins remorosos de la mar (1989), Premi Carles Riba de poesia. Va morir prematurament i no va poder veure publicar la seva Obra Completa (1993), on es va incloure el llibre inèdit i pòstum Del temps i dels somnis.

Olga Xirinacs (Tarragona, 1936)
Poeta, novel·lista, contista i assagista, és autora de més de tres-cents relats i de quaranta llibres. Ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi (1990), el premi Carles Riba de poesia (1987) i el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona (1978). Ha publicat Llavis que dansen (1987), La pluja sobre els palaus (1990) i Óssa major (2009), entre d’altres.

Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941)
Poeta, narradora i crítica literària, també ha conreat l’assaig i el gènere biogràfic. És autora de llibres com Primers dies de 1968 (1968), Setembre 30 (prologat per Gabriel Ferrater, 1969), Vida privada (1972), Memòria (1979), A favor meu, nostre (1981), Tria de poemes (1994) i L'amor a Barcelona (1998). L’any 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Maria Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998)
Poeta, traductora i narradora, va ser autora de reculls de poemes com Cau de llunes (1977), Premi Carles Riba al 1976, Bruixa de dol (1977-1979), La germana, l’estrangera (1981-1984), Desglaç (1984-1986) i la novel·la La passió segons Renée Vivien, guanyadora del Premi Carlemany al 1994.


 

3 comentaris:

  1. jo també en vaig fer esment dins la meva pestanya de Museus ..... que vaig treballant ...
    rat

    ResponElimina
  2. Un bonic document per fer reso de la cultura que tenim tan a prop en cara podem gaudir de qualitat a bon preu, dins del mateix paquet, fins quant ? si se’m permet l’expressió sens dubta la cultura es joia i el temps es tant curt, que quant te n'adones ja es tard... gaudim d'aquest instant. la poesia es vivència pròpia i l’ utilització de paraules poc usades la riquesa de les cultures, la poesia es l'eina per portar a terme aquesta tasca.

    M'agradaria fer un incís sobre el numero dotze, no es una elecció a l’atzar,conscientment decidim i ens sentim còmodes amb l'elecció del dotze la curiositat m'ha fet buscar dins d'Internet el significat del mateix, dotze el relacionem amb la paraula elecció o bona elecció es curiós i evidentment es tracta d'una elecció de poetes, però ens porta a decidir posar un límit, tot te que tenir un límit?, per que no deu que per cert relacionem amb la paraula recordar però això es un altre historia.

    ResponElimina
  3. Molt interessant per nosaltres que treballem a l'escola per un futur sense diferències de gènere. Gràcies

    ResponElimina

Si vols fer aportacions i comentaris, pots incorporar-los en aquest espai i en breu els veuras penjat. Gràcies per compartir les vostres opinions