Si tanques la porta a l'error, deixaràs fora la veritat

Tagore

Il.lustració d'en Alberto Pancorbo

Una definició de l'aprenentatge de Cristina Naughton és aprenentatge = risc + error. 

El veritablement important per aconseguir les nostres metes no és tractar de no equivocar-nos, sinó perseverar. És quan fas les coses una i altra vegada, quan continues somiant i lluitant, tot i que els resultats no siguin del tot bons, quan insisteixes il·lusionat en els teus projectes, vitals i professionals, és llavors quan les coses arriben.

No es tracta de cometre errors, sinó més aviat d'arriscar-se. Si no ho fas, deixaràs a un costat un món d'oportunitats i experiències perdudes, per la por  a errar.  Són molts els obstacles que una persona haurà de salvar, però és precisament aquesta dificultat i la satisfacció de superar-les, el que el motiva per continuar. La por a equivocar-nos és un dels grans obstacles.

La conseqüència de no voler donar aquest pas no és altre que: aquí no arrisca ningú. No hi ha creativitat, no hi ha innovació. Es prima la solució coneguda, el camí fressat: més del mateix. I és que l'error és la clau de l'aprenentatge.

No permetre errar és, per tant, no deixar créixer, imaginar, inventar, crear. Des d'aquest enfocament constructivista que plantejava Piaget, l'error deixa de ser considerat com a falta de veritat, i passa a ser un camí per arribar-hi.

Il.lustració Alberto Pancorbo

El mateix Eric Schmidt, president de Google fins l'any passat, responia en una recent entrevista a la pregunta de si Europa podria desenvolupar un Silicon Valley i qué es necessitava per a això, amb la següent resposta: Tres coses. Les universitats punteres i les societats d'inversió ja les tenen, però als europeus els costa molt la tercera: permetre el fracàs. Si no falles, no aprens.  

Per tant, cal primer de tot admetre l'error. Però no de puntetes i dissimulant, sinó d'una manera oberta i clara. Amb això minimitzem també la possibilitat de quedar-nos davant l'equivocació per no voler admetre que en un altre moment hem pres una mala decisió. Ja que negant l'error estem caient a la cara oculta del perfeccionisme inútil, en creure que errar ens fa imperfectes quan l'únic que ens fa és humans.

Com afirmava la Teresa Terrades al web mestres ara.cat  " l'error no fa vaga.

L'error té una gran importància en l’entorn educatiu dels nostres joves. En primer lloc, perquè tot el que es refereix al seu procés d’aprenentatge ha de tenir forçosament espai per a l’error. Sense errar no s’aprèn, i hem de procurar , per tal que el seu aprenentatge sigui significatiu, que provin , que s’equivoquin i hi tornin .

Saber-se autoregular en la frustració que provoca l’error i perseverar per continuar , són efectes colaterals que aporten maduresa. A l’escola i als instituts hem de mostrar els errors als qui aprenen. No fer-ho és estafar l’evolució dels nois i noies, però entre aquest punt i castigar el que es falla , hi ha un tram de llarga distància. Reiterar en el càstig de l’error, inhibeix als joves de seguir buscant respostes, els tanca a fer-se noves preguntes, els desvincula de l’aprendre, perquè no oblidem que sempre preferiran l’acceptació del grup a l’atreviment de l’equivocació .

L’altre aspecte que em remet el tema de l’error i el penediment té a veure amb les eleccions que els adolescents han de fer sobre el seu futur, en moments que tenen relativament pocs elements a l’abast per decidir. Sobre els setze anys s’ha de decidir si seguir cap al Batxillerat o cap al Cicles Formatius, dues vies que van paral.leles i que tenen pocs punts de confluència. Alguns deixaran d’estudiar, una qüestió que ens portaria a altres consideracions que no caben en aquest article. I a partir d’ara, amb la nova llei que prepara el govern, l’elecció s’avançarà un any, de manera que els nois i noies de quinze anys ja hauran de decidir la seva orientació acadèmica. Són decisions transcendents. A banda del grupet de persones que tenen clara la seva vocació , la gran majoria tenen molta feina a conèixer-se a sí mateixos en aquesta etapa. I es pot decidir erròniament. I s’ha de poder rectificar sense que les conseqüències siguin irreversibles.

Ja fa temps que crec que a les aules de secundària hi hauria d’haver la figura de l’orientador, que pogués fer un treball molt individualitzat a cada alumne al llarg de l’ESO.

Reflexionar prèviament sobre les seves habilitats, capacitats, gustos i sobre el seu autoconeixement , donarien seguretat en la tria de l’orientació professional. Acompanyar en la decisió és un valor altament afegit per al qui ha de fer l’elecció.

Hem de donar aquest pas i perdre la por a l'error, perquè com va afirmar Johann Wolfgang Goethe: "L'únic home que no s'equivoca és el que mai fa res".