Visibilització de la dona

Il.lustració de l'hivern  per Kris Kning

He escoltat a gent dir, que no cal treballar tant per la igualtat i la visibilització de les dones. Però jo continúo pensant que allò que no es nomena no exisiteix, que allò que no és visibilitza queda a l'oblit, i per això vull que reflexionem ón som, i perquè ningú parla.

Si que és cert que hi ha dies que som notícia: una altre dona morta  per violència de gènere, avui es celebra el dia de la dona ( i ens en recordem un cop l'any), som objectes de desig sexual quan ens utilitzen com a presa per vendre un cotxe o una marca de colònia, o per celebrar el dia de la mare, o ens intenten vendre una altre planxa, aspiradora o qualsevol estri que ens convidi a continuar amb les nostres tasques domèstiques. Però, quins partits de fútbol fan en obert a una hora de màxima audiència en que les jugadores siguin dones. Perquè no hi ha caps de llista que siguin dones en cap partit polític, sindicat o patronal?  Cóm és que a les reunions de pares i mares continua havent-hi un major nombre de mares que de pares? Per què les ocupacions masculinitzades continuen tenin un cert prestigi, i on som les dones, no?  Cal que continuem fent feina i no ens oblidem ón som, i que si ben es cert que hem recorregut un camí, encara ens queda un altre per fer.

Dia de la dona 2012

View more presentations from cristinaperezsvh.

Ja fa uns anys va caure a les meves mans aquest escrit que l'Elsa López va fer per un dia de la dona, i avui que vull parlar-vos d'ón som, tot i ser l'any 2012, crec que val la pena compartir-lo amb totes i tots vosaltres.

Il.lustració Nadezhda Illarionova

Ho són. Unes vegades més i altres, menys. Però ho són: invisibles, transparents. Estan en escena i no se les veu. Presidència institucions, congressos, departaments socials, i no se les veu. Pinten, escriuen, componen, dirigeixen orquestres, creen art, i no se les veu. Es silencien els seus noms o les hi s'aparta del cànon que és el mateix que no ser.

Perquè si no se les nom, no són res. Ningú dubta que hi va haver escriptores esplèndides en totes les èpoques dignes d'ocupar un lloc destacat en les millors enciclopèdies o artistes dignes de tenir penjades les seves obres en els millors museus. I si ningú ho dubta, per què no estan? Qui ha esborrat els seus noms d'aquestes pàgines? Qui o quines persones han oblidat col.locar en el lloc que els correspon?

Cal pronunciar aquests noms perquè existeixin. Hem de escriure els seus noms per les parets del món per reivindicar, per fer-les visibles. Per donar-los la vida que no van tenir.

 Hi ha coses que és millor anomenar per no fer-les evidents. Aquesta és la clau per entendre el silenci creat al voltant de les dones. La visibilitat d'una dona està permesa sempre que respongui als cànons que els homes han creat. Cap dona que tingui veu pròpia, que a bel·ligerant  o emprenedora, és acceptada per la majoria de les societats patriarcals. I si una dona així existeix, es procura minimitzar-la, ridiculitzar-la, treure-del mig.

Cap mascle a l'ús consent a ser dirigit, informat o lloc al seu lloc per una dona. No es qüestiona l'autoritat quan és un home qui mana. Es qüestiona quan és una dona. Una situació semblant crea en ells aquests conflictes de personalitat, com esquizofrènies que, així que bades, et salten a la jugular. Van a mata-degolla.

En el moment que les dones apareixen en escena i actuen lliurement, ells comencen a posar-se nerviosos i a desembeinar les espases. I roden caps. Les d'elles, clar. No hi ha altra explicació per a tanta massacre. La creixent violència contra les dones és una prova que certifica el que dic.

Quan algú opina que abans no passaven aquestes coses sempre contesto el mateix: si, si ocorrien, però, o no es coneixien, excepte que alguna s'atrevís a mostrar-les, en aquest cas només es podia esperar el menyspreu i la marginació, o eren tan submises que "no donaven motius" per a solucions tan cruentes.

Perquè ells no suporten la veu, la discrepància o l'agressivitat dels qui tradicionalment van estar en silenci suportant humiliacions, pallisses, o una amorosa indiferència.

Avui, en un dia tan especial per a nosaltres, jo faria un prec a tants homes que creuen en una societat justa: que ens mirin amb els ulls de l'admiració i la sorpresa, que ens nomenin, que ens designin pel nostre nom i per que ell significa. Que ens ajudin a construir una societat madura on l'anunciar la nostra presència, homes i dones, per igual, s'aixequin dels seus seients amb devoció i respecte. No puc demanar més. Ni menys.

          La invisibilidad de las mujeres. Elsa López