Hi ha històries que, de cop, desperten la nostra consciència i davant les quals no podem quedar impasibles. En aquest cas, l'origen d'aquest "despertar" el puc situar en el contingut del documental- "Gentes extraordinarias.- Mujeres Obedientes", que he conegut a través de la meva companya Rat.
El documental, emès fa un parell d’anys al canal Cuatro, ens permet reflexionar sobre la manera en què el sistema patriarcal fa palanca per no perdre la seva força en les nostres relacions interpersonals. I de quina manera culpabilitza les dones del desastre dels seus matrimonis i de l’augment del nombre de divorcis.
Al documental apareixen una sèrie de dones que decideixen dedicar la seva vida a la seva parella, ser submises i obedients per evitar conflictes en la vida en comú i aconseguir la felicitat. Tot seguint el mètode que Laura Doyle, autora del llibre “The Surrendered Wife", proposa. Però cóm és que totes accepten que són la causa del conflicte en les seves relacions de parella? Quin tipus d'educació hem rebut per assumir amb naturalitat la submissió d'un ésser humà a un altre i, a sobre, estar convençuda que vius en el paradís?
Quan la igualtat entre homes i dones és un dret que, després de moltes lluites i sacrificis, s'ha incorporat a la nostra legislació, la qual cosa ens ha permès pensar que hem fet un pas endavant i que ens trobem en el bon camí, unes actituds com les descrites al documental suposen un salt enrere. Em pregunto qué pensarà la nostra "Malala Yousafzai"?, ella que ha lluitat, arriscant la seva vida, pel dret l'educació de les nenes al Pakistan i, en definitiva, a tot el mon.
Quan la igualtat entre homes i dones és un dret que, després de moltes lluites i sacrificis, s'ha incorporat a la nostra legislació, la qual cosa ens ha permès pensar que hem fet un pas endavant i que ens trobem en el bon camí, unes actituds com les descrites al documental suposen un salt enrere. Em pregunto qué pensarà la nostra "Malala Yousafzai"?, ella que ha lluitat, arriscant la seva vida, pel dret l'educació de les nenes al Pakistan i, en definitiva, a tot el mon.
Crec que, davant el visionat del documental, sobren paraules. Primer, cal que us mireu i escolteu amb atenció les aportacions i comentaris de les persones entrevistades, després us proposo que participeu en un debat sobre el tema.
Si voleu conèixer les teories i mètodes del llibre de la Laura Doyle, no deixeu de visitar la pàgina i recordar que som al segle XXI, any 2013, i no pas al 1950. Al meu parer es tracta clarament de reflexions i comportaments que fan una clara apologia de la violència masclista.
El primer gran comentari seria; que estem fent malament (com a societat, com educadors/es, com a dones?
ResponEliminaO que ens estan fent socialment com a dones? (Perquè tot és culpa nostra?, perquè hem de canviar només nosaltres, .,.)
Rat