Para mis días pido,
señor de los
naufragios,
sino la sed,
no sueños
sino ganas de soñar.
 |
| Il.lustració Lorenzo Lee |
El "Captatio Benevolentiae" és el meu post número 100. Amb ell vull demanar disculpes dels possibles errors comesos a l'hora de trasmetre la meva visió de l'educació, l'ocupació, la igualtat i a vegades del món, i també vull donar les gràcies a totes aquelles persones que han recolzat aquesta aventura telemàtica: en Juan, la Rat, en Joan Manel Salichs, i totes aquelles que des del seu anonimat m'han llegit i han fet difusió dels meus pensaments i dels recursos que us proposo.
La musicoterapeuta Lorena García Caro afirma que «La música ajuda a equilibrar l'estat emocional de les persones». Així que si la música pot afectar el nostre estat d'ànim i la manera com percebem el món, us proposo escoltar temes alegres que ens donin un bany químic dels neurotransmissors del plaer al nostre cervell, amb el que ens portarà a sentir-nos contents i a percebre la vida des d'aquest estat emocional.
I res millor per fer-ho que escoltant una dolça melodia dels Manel, amb el mateix nom que el post d'avui: Captatio Benevolentiae. Una cançó optimista dedicada a totes aquelles persones que estem passant moments de canvi, amb la dificultat de redefinir-nos per intentar encaixar en aquest nou paisatge d'intercesa, i de crear nous lligams a l'àmbit de l'ocupació.
Provem d’encaixar en escenes boniques,
En ports de diumenge farcits de gavines,
En grans sobretaules on els avis canten,
En nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
Els que ballen i ballen fins que els músics parin
I irrompre arrogants lluint les millors gales
En discos amb dones amb feines estables.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.
Busquem quedar bé en el retaule magnífic
Dels que van pel món amb posat monolític
I afronten la vida mirant-la a la cara
I un dia, contents, compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes,
El pare modèlic que volen les filles,
El de la veu greu, el de la mà forta,
Que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma
I dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre
Havent enllestit un gran epitafi
Que arranqui somriures a tots els que passin.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic, tot fent evident,
Que per un moment,
Ens en sortim.
Lletra i música: Guillem Gisbert
