Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Coeduquem a Sant Jordi

“ Un any més em tocarà salvar la princesa del terrible Drac. 
Tothom espera això de mi i jo us haig de confessar que
estic cansat de fer-me el valent,
 de contenir la por. 
És una càrrega que ja no puc suportar més. 
A més a més, 
usvull confessar un secret,
 la meva veritable passió és la pintura i el disseny de vestits. 
M’encanta dibuixar paisatges,
fer barreges de colors i cosir vestits per
a les persones que viuen en el meu regne.
Però estic molt trist perquè tot això
ho haig de fer d’amagatotis, 
doncs els meus amics cavallers se’n riuen de mi,
diuen que això és cosa de dones. 
Són molt sexistes.

Fundació Catalana de l'Esplai


Il·lustració de Paula Pons Bolibar

Avui celebrem el dia de Sant Jordi, i les editorials continuen oferint la llegenda de Sant Jordi com una història d’amor, on la princesa se sacrifica per amor al seu pare i al seu poble, i el cavaller desconegut i valent ha de matar el drac per salvar aquesta princesa. 

Malauradament, hi ha poques històries que trenquin amb aquests estereotips de les lleguendes. I ja que el dia del llibre és un dia que omple els carrers d'olors i colors diferents, per què no li donem el nostre toc coeducatiu i fem una proposta nova de redacció. I si us veieu amb cor, intenteu fer noves il.lustracions i punts de llibre per visibilitzar la figura i l'obra de dones escriptores. 

Us convido a fer una ullada a la proposta de la Fundació Catalana de l'Esplai, que ens presenta algunes alternatives per treballar-hi en aquesta línia: Obre els ulls.



El drac i el cavaller , il·lustració de Brovchenko Ulia



EL DRAC
Els contes i les llegendes
em deixen molt malament
dient que menjo princeses
i tota mena de gent.

Jo sóc una bona bèstia,
m'agrada moltíssim llegir,
passejar per la muntanya
i, quan arriba la nit,
dormir tranquil i feliç
acotxadet al meu llit
.
Si trobeu el bon sant Jordi,
feu-me un favor,
si us plau,
digueu-li que sóc pacífic,
que no tinc res de babau
i que m'agradaria viure
relaxat i amb molta pau.


GRÀCIES,
A la Mar per recitar-la,
a l'Albert per oferir-la
 i a la Lola Casas per fer-la.





Rotundamente Negra

ROTUNDAMENTE NEGRA   Shirley Campbell Barr






En un món on els cànons de bellesa són bàsicament blancs, la dona negra pateix una pressió social i estètica cap als elements que configuren la seva imatge.  Moltes dones negres han assumit i assumeixen els atributs de les dones blanques com els cabells, la pell i fins el color dels ulls. Avui una nova generació de dones, hereves d'altres que van lluitar fa temps, reivindiquen la bellesa negra com a primer pas d'un autoreconeixement que tregui a la dona afrodescendent de l'estereotip i la discriminació.




Avui, 21 de març  celebrem  el Dia Mundial de la Poesia i  el Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial. Per celebrar-ho  he triat  a una representant de la poesia de dones al món, la Shirley Campbell, poeta costa-riquenya d'origen jamaicà, i un dels seus poemes més coneguts: Rotundamente negra. 






Shirley Campbell és escriptora, antropòloga afrocostarricense. És la més reconeguda de les poeteses de la generació posterior a 1948, professora, especialitzada en Feminisme Africà i activista del moviment africà a Llatinoamèrica. És una dona que sembla que ha nascut per marcar el camí de les persones que la descobreixen. Al seu poema Rotundament Negra, trobem la identitat d'una dona amb pas ferm, que se sent orgullosa de ser com és, i que ho vol transmetre a la resta.


Rotundamente Negra 
Me niego rotundamente
A negar mi voz, Mi sangre y mi piel.
Y me niego rotundamente
A dejar de ser yo,
A dejar de sentirme bien
Cuando miro mi rostro en el espejo
Con mi boca Rotundamente grande,
Y mi nariz Rotundamente hermosa,
Y mis dientes Rotundamente blancos,
Y mi piel valientemente negra.
Y me niego categóricamente
A dejar de hablar
Mi lengua, mi acento y mi historia.
Y me niego absolutamente
A ser parte de los que callan,
De los que temen,
De los que lloran.
Porque me acepto
Rotundamente libre,
Rotundamente negra,
Rotundamente hermosa

Shirley Campbell (1994)




Per acabar, una proposta per aquelles persones que visquin a Saragossa. Fa pocs dies es van inagurar les  Jornades Afro 2014. Dintre de les activitats previstes, trobareu l'exposició " Rotundamente Negra" d'Angel de Manuel on, a través del poema, es fa un recorregut per 12 fotografies  de dones afrodescendents de Saragossa, orgulloses de ser-ho i mostrar-ho.







"Ajudar els altres et farà més feliç". Elsa Punset



 "Les persones ajudem perquè som capaços de sentir i de posar-nos en la pell dels altres. Ajudar genera felicitat personal i col·lectiva"
Elsa Punset

Il.lustració Charlie Terrell

Avui es celebra el dia internacional de la felicitat. És una bona ocasió per recuperar la teoría de la felicitat d’Elsa Punset, escriptora, filòsofa i experta en intel·ligència social i emocional.  L'Elsa va fer un estudi en el qual destaca l'afirmació que els millors moments de felicitat de les persones estan relacionats amb la solidaritat i les relacions afectives .








Teoria de la Solidaritat d'Elsa Punset.- "Es pot afirmar que les persones ajudem perquè som capaços de sentir i de posar-nos en la pell dels altres. Ajudar genera felicitat personal i col·lectiva".
Aquesta és la teoria de la solidaritatque Elsa Punset, escriptora, filòsofa i experta en intel·ligència social i emocional, s'ha elaborat a partir dels resultats obtinguts després de la participació de nombrosos col·laboradors d'ONG en una macroenquesta. Aquesta hipòtesi sobre la teoria de la solidaritat és sobre la qual es sustenta la campanya SOMOS 2012.

Elsa Punset, que és la directora del Laboratori d'Aprenentatge Social i Emocional de la Universitat Camilo José Cela, afirma que "l'altruisme és alhora innat i après. Naixem empàtics, amb la capacitat de posar-nos en la pell dels altres i de patir i gaudir amb ells i podem aprendre a potenciar aquesta capacitat o, al contrari, a ofegar-la. Els models socials que mostren comportaments altruistes ajuden molt a la societat".

L'estudi dirigit per Elsa Punset per comprovar la hipòtesi sobre la solidaritat humana s'ha fet a través d'un qüestionari de deu preguntes, que ha estat respost per més de 40.000 persones del nostre país en molt pocs dies. Entre les conclusions destaca l'afirmació que els millors moments de felicitat de les persones estan relacionats amb la solidaritat i les relacions afectives.


"En temps de crisi, on veiem que els governs no arriben a tot, és fonamental despertar la capacitat activa d'ajuda de les persones que formen part d'una societat. Ens necessitem, i cada dia més perquè som més, i per sobreviure i prosperar haurem de col·laborar més ", afegeix Punset. ( Font: Mans unides)






El porter del prostíbul

Avui, gràcies a totes i tots vosaltres, estem aquí cultivant l'esperança del canvi, l'aposta per transformar el món en un nou espai de justícia social. Aquest petit espai de reflexió ha arribat, qui m'ho havia de dir quan el vaig obrir, a les 40.000 visites i als 40 seguidors i seguidores. 


Il.lustració ThomasNielsen


La vida ens tanca unes portes i ens obre unes altres. I gràcies a aquest obrir i tancar, se'ns presenten noves oportunitats. Quan fa un parell d'anys vaig finalitzar un dels projectes que estava duent a terme, vaig sentir la necessitat de compartir les meves reflexions i el material recopilat al llarg dels anys amb totes i tots vosaltres, per poder millorar la nostra tasca diària. També per poder començar a treballar noves competències en aquest món de xarxes i tecnologies. I avui estic aquí amb totes i tots vosaltres celebrant que, malgrat les dificultats, aquest procés m'ha atorgat nous i noves companyes de viatge, alguns a prop meu en sentit estricte, i d'altres més lluny, però gràcies a les xarxes, connectats de manera immediata.

Donant voltes a aquesta idea sobre les portes que ens obre la vida, em va venir al cap "La història del porter próstibul" de Jorge Bucay, que vaig escoltar fa molt de temps a la ràdio, que parla de les oportunitats que van lligades al canvi, a la crisi, a la pèrdua i que, des de llavors, faig servir  a les sessions d'orientació laboral que desenvolupo amb els diferents programes ocupacionals. Avui continuaré compartint-les, però no a l'aula sinò amb totes i tots vosaltres.










La  història del porter del prostíbul



No hi havia al poble un ofici pitjor valorat i pitjor pagat que el de porter del 
prostíbul. Però quina altre cosa podria fer aquell home?

De fet, mai havia après a llegir ni a escriure, no tenia cap altra activitat ni ofici. En realitat, era el seu lloc perquè els seus pares havien estat porters d'aquell prostíbul i també abans, el pare del seu pare .

Durant dècades, el prostíbul es passava de pares a fills, i el portal es passava de pares a fills.

Un dia, el vell propietari va morir i es va fer càrrec del prostíbul un jove amb inquietuds, creatiu i emprenedor . El jove va decidir modernitzar el negoci. Després de modificar les habitacions va cridar al personal per donar-li noves instruccions .

Al porter, li va dir : A partir d'avui vostè, a més d'estar a la porta, em prepararà un informe setmanal. Allà anotarà vostè la quantitat de parelles que entren cada dia. A una de cada cinc, li preguntarà com van ser ateses i que corregirien del lloc. I un cop per setmana, em presentaràs aquest informe amb els comentaris que vostè cregui convenients .

L'home va tremolar, mai li havia faltat disposició al treball però .....

M'encantaria satisfer-li  senyor –balbotejava- , però jo ... jo no se llegir ni escriure.

Aah ! Com ho sento ! Com vostè comprendrà , jo no puc pagar a una altra persona perquè faci això i tampoc puc esperar fins que vostè aprengui a escriure , per tant ...

Però senyor, vostè no em pot acomiadar , jo treballo en això tota la meva vida, també el meu pare i el meu avi ...

No li va deixar acabar, i li va dir: Miri, jo el comprenc, però no puc fer res per vostè. Lògicament li donarem una indemnització, és a dir, una quantitat de diners perquè tingui fins que trobi una altra cosa . Així que, ho sento. Que tingui sort!!!!

I sense més , es va donar mitja volta i va marxar.

L'home va sentir que el món s’enfonsava. Mai havia pensat que podria arribar a trobar-se en aquesta situació . Va arribar a casa seva i  per primera vegada desocupat. Què puc fer?

Va recordar que de vegades en el prostíbul, quan es trencava un llit o es trencava una pota d'un armari, ell , amb un martell i claus se les enginyava per fer un arranjament senzill i provisional. Va pensar que aquesta podria ser una ocupació transitòria fins que algú li oferís una ocupació .

Va buscar per tota la casa les eines que necessitava , només tenia uns claus rovellats i una tenalla oscada. Havia de comprar una caixa d'eines completa. Per això usaria una part dels diners rebuts .

A la cantonada de casa va escoltar  que al seu poble no hi havia cap ferreteria, i que havia de viatjar dos dies en mula per anar al poble més proper a fer la compra. Que mes dóna? va pensar, i va emprendre la marxa

Al seu retorn, portava una bella i completa caixa d'eines. No havia acabat de treure les botes quan van trucar a la porta de casa. Era el seu veí.  Vinc a preguntar-li si no té un martell per prestar.

Miri, si , ho acabo de comprar però ho necessito per treballar ... com em quedi sense feina ...

Bé, però jo l'hi tornaria demà ben d'hora .

Està bé.

Al matí següent, com havia promès, el veí va trucar a la porta .

Miri , jo encara necessito el martell. Per que no m'ho ven?

No, jo el necessito per treballar i a més, la ferreteria està a dos dies de mula. Fem un tracte, va dir el veí . Jo li paguaré a vostè els dos dies d'anada i els dos de tornada , més el preu del martell , total vostè està sense treballar. Que li sembla ?  Realment , això li donava una feina per quatre dies ...

Accepto!

Va tornar a muntar la seva mula. Al retorn, un altre veí que esperava a la porta de casa .

Hola, veí . Vostè li va vendre un martell al nostre amic ?

Si - ..

Jo necessito unes eines, estic disposat a pagar-li els seus quatre dies de viatge i una petit guany per cada eina. Vostè sap , no tots podem disposar de quatre dies per a les nostres compres .

L'ex-porter va obrir la seva caixa d'eines i el seu veí va triar una pinça, un tornavís , un martell i un cisell. Li pagar i se'n va anar.

No tots disposem de quatre dies per a compres , recordava ... Si això era cert , molta gent podria necessitar que el viatgés a portar eines .

En el següent viatge va decidir que arriscaria una mica dels diners de la indemnització , portant més eines que les que havia venut . De passada, podria estalviar algun temps de viatges . La veu va començar a córrer pel barri i molts van voler evitar-ne el viatge .

Un cop per setmana, l'ara corredor d'eines viatjava i comprava el que necessitaven els seus clients . Aviat va entendre que si pogués trobar un lloc on emmagatzemar les eines, podria estalviar més viatges i guanyar més diners. Va llogar un lloc per fer de magatzem. Després li va fer una entrada més còmoda i algunes setmanes després amb una vidriera, el magatzem es va transformar en la primera ferreteria del poble. Tots estaven contents i compraven en el seu negoci . Ja no viatjava , de la ferreteria del poble veí li enviaven les seves comandes. Ell era un bon client .

Amb el temps, tots els compradors de pobles petits més llunyans preferien comprar a la seva ferreteria i guanyar dos dies de marxa .

Un dia se li va ocórrer que el seu amic, el torner , podria fabricar per a ell,  els caps dels martells .

I després , perquè no? les tenalles ... i les pinces ... i els cisells .

I després van ser els claus i els cargols .....

Per no fer molt llarg el conte , va succeir que en deu anys aquell home es va transformar amb honestedat i treball en un milionari fabricant d'eines.

L'empresari més poderós de la zona. Tan poderós era, que un any va decidir donar al seu poble una escola. Allí s’ ensenyaria a més de lecto-escriptura, les arts i els oficis més pràctics de l'època .

El màxim responsable del seu poble va organitzar una gran festa de inauguració de l’escola i un important sopar d’agraïment al seu fundador. A les postres, l'alcalde li va lliurar les claus de la ciutat i li va dir :

És amb gran orgull i gratitud que li demanem ens concedeixi l'honor de posar la seva signatura en la primera fulla del llibre d'actes de la nova escola .

L'honor seria per mi, va dir l'home . Crec que res m'agradaria més que signar allà , però jo no sé llegir ni escriure. Jo sóc analfabet .

Vostè ?, Va dir l’alcalde, que no arribava a creure-ho .

No sap llegir ni escriure ?, Vostè va construir un imperi industrial sense saber llegir ni escriure ?

Estic sorprès. Em pregunto, que hagués fet si hagués sabut llegir i escriure?

Jo l'hi puc contestar, va respondre l'home amb calma. Si jo hagués sabut llegir i escriure ... seria porter del prostíbul!! 





Economia del Bé Comú

Hobbes està passat de moda en la segona dècada del segle XXI. És el moment de recuperar l'harmonia confuciana, el desenvolupament aristotèlic i la serenitat senequista. Corren nous temps, i són apassionants. (Font: J.C. Cubeiro)






L'economia del bé comú es basa en els valors de les més saludables relacions humanes (confiança, cooperació, estima, co-determinació, solidaritat i voluntat de compartir), que ens fan millors i més feliços. El paradigma canvia: de la lluita i l'egoisme avariciós a la cooperació i l'altruisme generós, del finalisme del benefici financer a la contribució al bé comú.

El balanç financer és secundari, el balanç principal resideix en el bé comú (que mesura intangibles com la dignitat humana, la responsabilitat social, la sostenibilitat ecològica, la participació democràtica i la solidaritat amb tots els "grups involucrats" en l'activitat de l'empresa). El capital és el mitjà, no la finalitat, per aconseguir la felicitat de tots i totes, la diferència entre el personal executiu més ben pagat i el personal operari no pot superar el 20% (als Estats Units la diferència era de 24 a 1 en 1965; de 71 a 1 en 1989; de 262 a 1 en 2005 i de 325 a 1 en 2011).

Christian Felber proposa que els millors balanços del bé comú (pels seus rendiments socials, ecològics, democràtics i distributius) obtinguin avantatges legals i fiscals. A més proposa crear "bancs democràtics", impulsar la democràcia directa (més la representativa), educar des de l'escola en valors com emocionología, ètica, comunicació, educació democràtica i experiència de la natura i afavorir competències de gestió, com l'amabilitat, l'empatia, l'atenció al bé de tothom i de la comunitat ecològica. El que avui sembla "ciència-ficció", demà serà "sentit comú". En la situació actual, segons l'economista de l'FMI Fuad Hassanov, per cada punt de desviació típica en desigualtat (mesurat per l'índex de Gini) es genera un 0'6% de creixement del PIB. Fins quant es pot tensar la corda?

Adéu a l'individualisme propi del capitalisme més salvatge i benvinguda sigui la intel·ligència de l'eixam, el lideratge col·lectiu, la força de tots i totes juntes i no lluitant entre nosaltres.






El proper dijous, 20 de març el professor de la Universitat de Viena Chrstian Felber presentarà al Palau Macaya de Barcelona ‘L’economia del bé comú‘, de la qual és artífex. L’acte, organitzat per Impuls a l’acció social i la Fundació APIP-ACAM, s’inagurarà a les 10h i estarà moderat per Antoni Comín, professor de Ciències Socials a ESADE. Després de la presentació per part de Felber, fundador del moviment anti-globalització Attac i iniciador del Banc Democràtic, s’obrirà un espai de debat amb participació del públi.c. Cal inscriure’s mitjançant formulari online.

Recuperant Veus Oblidades: Clara Campoamor


Tenéis el derecho que os ha dado la ley, la ley que hicisteis vosotros, pero no tenéis el Derecho Natural, el Derecho Fundamental que se basa en el respeto de todo ser humano, y lo que hacéis es detentar un poder; dejad que las mujeres se manifiesten y veréis como ese poder no podéis seguir detentándolo…” Clara Campoamor. 
Debate en el Congreso de los Diputados. 1 de Octubre de 1931





En aquell context històric i social,  la defensa del dret al vot de les dones era qüestionat per polítics de dretes i d'esquerres i,  fins i tot, per altres dones, argumentant la incultura i poca preparació política de totes elles, i presuposant que aquestes donarien el seu vot  als partits eclesiàstics. L'única veu que es va escoltar en el Parlament aquell 1 d'octubre de 1931 defensant, i  amb arguments coherents, la lluita per la igualtat i la llibertat de la dona va ser la de Clara Campoamor. Dia rera dia, en l'època en que es va estar debatent la qüestió al Parlament, defensava que l'opinió de la dona havia de constar com equitativa, fos la que fos, perquè considerava que votar era un dret individual, no dirigit i triat prèviament per una educació en una ideologia . 


Respecto a la serie de afirmaciones que se han hecho esta tarde contra el voto de la
mujer, he de decir, con toda la consideración necesaria, que no están apoyadas en la
realidad. Tomemos al azar algunas de ellas. ¿Que cuándo las mujeres se han levantado
para protestar de la guerra de Marruecos? Primero: ¿y por qué no los hombres?
Segundo: ¿quién protestó y se levantó en Zaragoza cuando la guerra de Cuba más que
las mujeres? ¿Quién nutrió la manifestación pro responsabilidades del Ateneo, con
motivo del desastre de Annual, más que las mujeres, que iban en mayor número que los
hombres?
¡Las mujeres! ¿Cómo puede decirse que cuando las mujeres den señales de vida por la
República se les concederá como premio el derecho a votar? ¿Es que no han luchado las
mujeres por la República? ¿Es que al hablar con elogio de las mujeres obreras y de las
mujeres universitarias no está cantando su capacidad? Además, al hablar de las mujeres
obreras y universitarias, ¿se va a ignorar a todas las que no pertenecen a una clase ni a la
otra? ¿No sufren éstas las consecuencias de la legislación? ¿No pagan los impuestos
para sostener al Estado en la misma forma que las otras y que los varones? ¿No refluye
sobre ellas toda la consecuencia de la legislación que se elabora aquí para los dos sexos,
pero solamente dirigida y matizada por uno? ¿Cómo puede decirse que la mujer no ha
luchado y que necesita una época, largos años de República, para demostrar su
capacidad? Y ¿por qué no los hombres? ¿Por qué el hombre, al advenimiento de la
República, ha de tener sus derechos y han de ponerse en un lazareto los de la mujer?

...

No se trata aquí esta cuestión desde el punto de vista del principio, que harto claro está,
y en vuestras conciencias repercute, que es un problema de ética, de pura ética
reconocer a la mujer, ser humano, todos sus derechos, porque ya desde Fitche, en 1796,
se ha aceptado, en principio también, el postulado de que sólo aquel que no considere a
la mujer un ser humano es capaz de afirmar que todos los derechos del hombre y del
ciudadano no deben ser los mismos para la mujer que para el hombre. Y en el
Parlamento francés, en 1848, Victor Considerant se levantó para decir que una
Constitución que concede el voto al mendigo, al doméstico y al analfabeto que en
España existe no puede negárselo a la mujer.

...


A eso, un solo argumento: aunque no queráis y si por acaso admitís la incapacidad

femenina, votáis con la mitad de vuestro ser incapaz. Yo y todas las mujeres a quienes
represento queremos votar con nuestra mitad masculina, porque no hay degeneración de
sexos, porque todos somos hijos de hombre y mujer y recibimos por igual las dos partes
de nuestro ser, argumento que han desarrollado los biólogos. Somos producto de dos
seres; no hay incapacidad posible de vosotros a mí, ni de mí a vosotros.
Desconocer esto es negar la realidad evidente. Negadlo si queréis; sois libres de ello,
pero sólo en virtud de un derecho que habéis (perdonadme la palabra, que digo sólo por
su claridad y no con espíritu agresivo) detentado, porque os disteis a vosotros mismos
las leyes; pero no porque tengáis un derecho natural para poner al margen a la mujer.
Yo, señores diputados, me siento ciudadano antes que mujer, y considero que sería un
profundo error político dejar a la mujer al margen de ese derecho, a la mujer que espera
y confía en vosotros; a la mujer que, como ocurrió con otras fuerzas nuevas en la
revolución francesa, será indiscutiblemente una nueva fuerza que se incorpora al
derecho y no hay sino que empujarla a que siga su camino.








Afortunadament per tots i totes nosaltres, el seu discurs va donar els seus fruits, i un grapat d'herois anònims abanderats pels arguments de la Clara Campoamor, van fer que finalment guanyés el sufragi universal per només quatre vots .

La trajectòria de la Campoamor va estar marcada per la seva voluntat d'anar contra corrent i impulsada per la seva rebel·lia davant el paper que aquella societat reservava a les dones. D'orígens modestos, obligada en la seva joventut a una dura pluriocupació, es va obstinar a culminar una carrera universitària. Va aconseguir ser una de les primeres dones en obrir un bufet d'advocats al nostre país. Des d'aquell lloc, físic i moral, va dedicar totes les seves energies al reconeixement dels drets de les dones. Quan va considerar que aquest àmbit ja estava superat, va donar el salt a la política.


Ara que estem en temps de collita, en el qual l'esforç per visibilitzar totes aquelles dones que han conformat la nostra història comença a trobar espais on divulgar les seves aportacions, la Clara Campoamor és homenatjada avui amb un doodle commemoratiu a la seva figura. De mica en mica anirem fent camí, i es donarà l'espai merescut a totes les dones que, com ella, han estat i són una part fonamental de la nostra història. Perquè si imagino un futur, l'imagino amb nom de dona.








No et tallis: mou-te per les que pateixen la mutilació femenina


“No passar per la mutilació genital femenina ha estat molt dur...Vull ser un exemple per a les nenes i dones de la meva comunitat i ensenyar fins on poden arribar sense haver de passar per la mutilació genital femenina”
Janet Naningoi




Avui la Janet Naningoi trencava el silenci de pensaments que duia aquest matí, en llegir les seves paraules a l'article al diari 20 minuts

"El meu nom és Janet i he vingut a Espanya per explicar la meva lluita contra la mutilació genital femenina perquè avui, 6 de febrer, és el Dia Mundial de la Tolerància Zero a la Ablació. Vinc de Marigat, una comunitat de Kenya. Tinc 23 anys i si tot va bé, acabaré la meva formació com a professora a l'abril. A la meva família som 7 germanes i 3 germans, jo sóc la segona. La meva germana gran va ser l'única de les filles en passar per l'ablació.


Quan jo tenia 13 anys , al meu col·legi va arribar una professora d'una altra zona del país on no es realitza la mutilació genital femenina i per primera vegada vaig saber que podia demanar no passar per aquesta pràctica . Quan van arribar les vacances escolars vaig veure com els meus pares preparaven el necessari per dur a terme el ritual d'iniciació en què es practica l'ablació a les adolescents . Vaig reunir el valor per preguntar-li a la meva mare si seria mutilada i la seva resposta va ser: "sí , així ha de ser" . Aquest mateix dia vaig decidir fugir i refugiar-me en casa de la meva tia . Tres mesos després , quan van acabar les vacances , vaig tornar perquè el que més desitjava era seguir estudiant .


El meu pare em va permetre continuar a l'escola i no passar per l'ablació sempre que no em quedés embarassada ja que això seria una gran vergonya per a la meva família ja que, segons la tradició de la meva regió , només una dona que ha passat per l'ablació genital pot casar-se o tenir fills . Quan vaig arribar a classe, les meves 29 companyes de classe havien estat mutilades aquell estiu . Cap d'elles volia parlar ni acostar-se a mi, ni tan sols la meva germana gran . Era rebutjada i aïllada , tot això per no haver passat per l'ablació .

Vaig sentir que l'única solució era seguir estudiant i esforçar-me per demostrar que una jove que no ha estat mutilada pot ser també una bona alumna . Em vaig refugiar a l'escola i en aconseguir el meu somni de ser professora . Va ser llavors quan vaig conèixer al personal de World vision , ells havien escoltat la meva història i buscaven joves i dones com jo capaces de dir no a la mutilació genital femenina . Vaig començar a assistir a les sessions de formació i sensibilització sobre les conseqüències de l'ablació i els drets de les dones que organitza aquesta ONG en Marigat , primer a escoltar i després per parlar jo mateixa davant les més joves . Les nenes més petites van començar a fixar-se en mi perquè veien que hi ha una opció diferent a seguir una tradició que causa danys físics i psicològics .

No passar per la mutilació genital femenina ha estat molt dur, no només perquè vaig ser rebutjada per les meves companyes, encara avui pateixo les conseqüències de la meva decisió. En la meva comunitat, fins que no passes pel ritus de l'ablació, i sense importar l'edat que tinguis, ets considerada una nena que no ha passat a l'edat adulta. A més, sóc conscient de la dificultat que suposa per a una noia que no ha passat per la mutilació genital femenina trobar un home que l'accepti com a esposa. 

El meu somni segueix sent estudiar, fer un mestratge o un doctorat. Vull ser un exemple per a les nenes i dones de la meva comunitat i ensenyar fins on poden arribar sense haver de passar per la mutilació genital femenina. Segueixo col·laborant amb World Vision en el seu projecte de lluita contra l'ablació, perquè encara són moltes nenes que a l'oest del meu país han de patir les conseqüències d'una pràctica que, encara que és il·legal, té un profund arrelament social i cultural.






La mutilació femenina reflecteix una desigualtat entre sexes molt arrelada, i constitueix una forma extrema de discriminació de la dona. És practicada gairebé sempre en menors. Aquesta pràctica viola els drets a la salut, la seguretat i la integritat física, el dret a no ser sotmès a tortures i tractes cruels, inhumans o degradants, i el dret a la vida en els casos en què el procediment acaba produint la mort .

Com publicava avui Elena Valenciano al web Mujeres en red, "Unes 130 milions de dones i nenes a tot el món són condemnades injustament a viure -només per raó del seu sexe - amb una marca terrible : la mutilació dels seus òrgans genitals . Txad , Somàlia , Mali , Sudan , Burkina Faso , Senegal , Gàmbia , Kenya i Costa d'Ivori són exemples de països on més del 90% de les dones pateixen aquesta mutilació .

Almenys 15 països africans han ratificat el Protocol de Maputo , pel qual es declaren disposats a eliminar totes les pràctiques nefastes que atempten contra els drets humans de les dones . En concret , es comprometen a adoptar lleis i establir sancions per condemnar totes les formes de mutilació genital femenina .


Si us interessa treballar dins les aules, podeu consultar la proposta que va realizar UNICEF amb "No te cortes: muévete por quienes sufren la A/MGF".  I si el que voleu és veure un film, us proposo:








"La Flor del desert". Fitxa pedagògica realitzada per cinema per a estudiants






"Moolaade". Fitxa pedagògica realitzada per Edualter per treballar a les aules.