Avui, gràcies a totes i tots vosaltres, estem aquí cultivant l'esperança del canvi, l'aposta per transformar el món en un nou espai de justícia social. Aquest petit espai de reflexió ha arribat, qui m'ho havia de dir quan el vaig obrir, a les 40.000 visites i als 40 seguidors i seguidores.
 |
| Il.lustració ThomasNielsen |
La vida ens tanca unes portes i ens obre unes altres. I gràcies a aquest obrir i tancar, se'ns presenten noves oportunitats. Quan fa un parell d'anys vaig finalitzar un dels projectes que estava duent a terme, vaig sentir la necessitat de compartir les meves reflexions i el material recopilat al llarg dels anys amb totes i tots vosaltres, per poder millorar la nostra tasca diària. També per poder començar a treballar noves competències en aquest món de xarxes i tecnologies. I avui estic aquí amb totes i tots vosaltres celebrant que, malgrat les dificultats, aquest procés m'ha atorgat nous i noves companyes de viatge, alguns a prop meu en sentit estricte, i d'altres més lluny, però gràcies a les xarxes, connectats de manera immediata.
Donant voltes a aquesta idea sobre les portes que ens obre la vida, em va venir al cap "La història del porter próstibul" de Jorge Bucay, que vaig escoltar fa molt de temps a la ràdio, que parla de les oportunitats que van lligades al canvi, a la crisi, a la pèrdua i que, des de llavors, faig servir a les sessions d'orientació laboral que desenvolupo amb els diferents programes ocupacionals. Avui continuaré compartint-les, però no a l'aula sinò amb totes i tots vosaltres.
La història del porter del prostíbul
No hi havia al poble un ofici pitjor valorat i pitjor pagat que el de
porter del prostíbul. Però quina altre cosa podria fer aquell
home?
De fet, mai havia après a llegir ni a escriure,
no tenia cap altra activitat ni ofici. En realitat, era el seu lloc
perquè els seus pares havien estat porters d'aquell prostíbul i també abans, el pare del seu
pare .
Durant dècades, el prostíbul es passava de pares
a fills, i el portal es passava de pares a fills.
Un dia, el vell propietari va morir i es
va fer càrrec del prostíbul un jove amb inquietuds, creatiu i
emprenedor . El jove va decidir modernitzar el negoci. Després
de modificar les habitacions va cridar al personal per donar-li noves
instruccions .
Al porter, li va dir : A partir d'avui vostè, a més
d'estar a la porta, em prepararà un informe setmanal. Allà anotarà vostè la
quantitat de parelles que entren cada dia. A una de cada
cinc, li preguntarà com van ser ateses i que corregirien del lloc. I un
cop per setmana, em presentaràs aquest informe amb els comentaris que vostè
cregui convenients .
L'home va tremolar, mai li havia faltat
disposició al treball però .....
M'encantaria satisfer-li senyor –balbotejava- , però jo ... jo no se llegir ni
escriure.
Aah ! Com ho sento ! Com vostè comprendrà , jo no puc pagar a una altra
persona perquè faci això i tampoc puc esperar fins que vostè aprengui a escriure
, per tant ...
Però senyor, vostè no em pot acomiadar , jo treballo en això tota la meva
vida, també el meu pare i el meu avi ...
No li va deixar acabar, i li va dir: Miri, jo el comprenc,
però no puc fer res per vostè. Lògicament li donarem una indemnització, és a
dir, una quantitat de diners perquè tingui fins que trobi una altra
cosa . Així que, ho sento. Que tingui sort!!!!
I sense més , es va donar mitja volta i va marxar.
L'home va sentir que el món s’enfonsava.
Mai havia pensat que podria arribar a trobar-se en aquesta situació . Va
arribar a casa seva i per primera vegada desocupat. Què puc fer?
Va recordar que de vegades en el prostíbul,
quan es trencava un llit o es trencava una pota d'un armari, ell , amb un
martell i claus se les enginyava per fer un arranjament senzill i provisional. Va
pensar que aquesta podria ser una ocupació transitòria fins que algú li oferís
una ocupació .
Va buscar per tota la casa les eines que
necessitava , només tenia uns claus rovellats i una tenalla oscada. Havia de comprar
una caixa d'eines completa. Per això usaria una part dels diners rebuts .
A la cantonada de casa va escoltar
que al seu poble no hi havia cap ferreteria, i que havia de viatjar
dos dies en mula per anar al poble més proper a fer la compra. Que
mes dóna? va pensar, i va emprendre la marxa
Al seu retorn, portava una bella i completa
caixa d'eines. No havia acabat de treure les botes quan van trucar a
la porta de casa. Era el seu veí. Vinc a preguntar-li si no té un
martell per prestar.
Miri, si , ho acabo de comprar però ho necessito per treballar
... com em quedi sense feina ...
Bé, però jo l'hi tornaria demà ben d'hora .
Està bé.
Al matí següent, com havia promès, el veí va trucar a la
porta .
Miri , jo encara
necessito el martell. Per que no m'ho ven?
No, jo el necessito per treballar i a més, la ferreteria està a
dos dies de mula. Fem un tracte, va dir el veí . Jo li
paguaré a vostè els dos dies d'anada i els dos de tornada , més el preu del martell
, total vostè està sense treballar. Que li sembla ? Realment , això li donava una feina per quatre dies
...
Accepto!
Va tornar a muntar la seva mula. Al retorn, un altre veí que esperava
a la porta de casa .
Hola, veí . Vostè li
va vendre un martell al nostre amic ?
Si - ..
Jo necessito unes eines, estic disposat a pagar-li els seus quatre
dies de viatge i una petit guany per cada eina. Vostè sap , no tots
podem disposar de quatre dies per a les nostres compres .
L'ex-porter va obrir la seva caixa d'eines i el seu veí va triar
una pinça, un tornavís , un martell i un cisell. Li pagar i se'n va anar.
No tots disposem de quatre dies per a
compres , recordava ... Si això era cert , molta gent podria necessitar
que el viatgés a portar eines .
En el següent viatge va decidir que
arriscaria una mica dels diners de la indemnització , portant més
eines que les que havia venut . De passada, podria estalviar algun
temps de viatges . La veu va començar a córrer pel barri i molts van
voler evitar-ne el viatge .
Un cop per setmana, l'ara corredor d'eines viatjava
i comprava el que necessitaven els seus clients . Aviat va entendre
que si pogués trobar un lloc on emmagatzemar les eines, podria estalviar més
viatges i guanyar més diners. Va llogar un lloc per fer de magatzem. Després
li va fer una entrada més còmoda i algunes setmanes després amb una vidriera, el magatzem
es va transformar en la primera ferreteria del poble. Tots estaven
contents i compraven en el seu negoci . Ja no viatjava , de la
ferreteria del poble veí li enviaven les seves comandes. Ell era un bon
client .
Amb el temps, tots els compradors de pobles petits més
llunyans preferien comprar a la seva ferreteria i guanyar dos dies de marxa
.
Un dia se li va ocórrer que el seu amic, el torner ,
podria fabricar per a ell, els caps
dels martells .
I després , perquè no? les tenalles ... i les pinces ... i els cisells .
I després van ser els claus i els cargols .....
Per no fer molt llarg el conte , va
succeir que en deu anys aquell home es va transformar amb honestedat i treball
en un milionari fabricant d'eines.
L'empresari més poderós de la zona. Tan
poderós era, que un any va decidir donar al seu poble una escola. Allí
s’ ensenyaria a més de lecto-escriptura, les arts i els oficis més
pràctics de l'època .
El màxim responsable del seu poble va organitzar
una gran festa de inauguració de l’escola i un important sopar d’agraïment al seu
fundador. A les postres, l'alcalde li va lliurar les claus de la
ciutat i li va dir :
És amb gran orgull i gratitud que li demanem ens concedeixi l'honor de posar
la seva signatura en la primera fulla del llibre d'actes de la
nova escola .
L'honor seria per mi, va dir l'home . Crec que res m'agradaria més que
signar allà , però jo no sé llegir ni escriure. Jo sóc analfabet .
Vostè ?, Va dir l’alcalde, que no arribava a creure-ho .
No sap llegir ni
escriure ?, Vostè va construir un imperi industrial sense saber llegir ni
escriure ?
Estic sorprès. Em
pregunto, que hagués fet si hagués sabut llegir i escriure?
Jo l'hi puc contestar, va respondre l'home amb calma. Si jo hagués
sabut llegir i escriure ... seria porter del prostíbul!!
