Migrar és cultura

Qui m'insulta sempre, mai no m'ofèn.

Victor Hugo

Ser una persona migrada sempre és un procés llarg, amb anades i tornades, en el qual cada persona intenta cercar-se a si mateixa i trobar el seu lloc. Es tracta d'un procés  que s'ha de sentir, viure i, sobretot, aprendre."Babel", documental d'Alejandro Angel, és una mirada a les anades i tornades d'aquest procés anomenat immigració. Tot el material està sota llicència "Creative Commons". Hi trobareu més informació a la següent adreça: http://habitantesdebabel.org"Cada procés de migració és diferent i porta històries intrínseques, que depenen sempre de les característiques i qualitats de cada immigrant. Per això, quan  tres anys més tard, ja vivint de tornada a Colòmbia, es va presentar la possibilitat de reprendre aquestes històries,  vaig pretendre deixar plasmats tres possibles camins, tres possibles realitats que no són ni correctes ni incorrectes, ni les úniques, sinó simplement tres de les vessants que poden donar-se durant el camí migratori. Ser una persona migrada és un procés que mai no s'acaba, un cop et tornes immigrant mai més deixes de ser-ho. Això es nota en els teus records, les teves imatges, la teva forma de veure el món. El que es  va voler amb "Babel" va ser retratar un troç d'aquests micromons que van crear cadascun  dels seus personatges, una mirada de l'abans, del després i del que ve. I aprofitar les seves històries per deixar plasmat un troç de la seva pròpia història."(Font: Aula intercultural)



La presència d'estrangers és una realitat cada dia més palpable al nostre entorn. En moltes ocasions, el punt de trobada d'aquests immigrants o dels seus infants és l'escola . Per a Jaume Sarramona, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, l'escola té un paper essencial en la inserció d'aquestes persones. No tant com a font de coneixement, sinó perquè serveix de referent pel jovent. Adquireixen valors i aptituds .- La importància de l'escola en la integració és indiscutible. Però, hi ha una assimilació real de cultures?-  S'han de fer classes de reforç extraescolars per millorar l'adaptació ? - Pot ser beneficiós, però el problema serà qui paga les activitat i qui les hi imparteix. Seria millor crear espais de convivència fora de l'horari de classe. Molts nois i noies, quan surten dels centres escolars fan la seva vida al carrer. Caldria crear espais no lectius que ajudin als infants i jovent  a conviure.Des de fa molt de temps hem estat  educats en la monocultura, en això rau una de les principals dificultats per a aconseguir una convivència intercultural, ja que aquesta requereix d'un aprenentatge que és inviable si el tipus de relació entre persones autòctones i migrades es  redueix a la ignorància recíproca o la petició del principi de que les persones que vinguin de fora assimilin totes les pautes de vida i culturals dels que acullen. ( Font: Caritas)

SINOPSI
2008. Barcelona (Espanya), 3 històries, 3 processos, 3 persones colombianes; Erika, Oscar y Giselle, cadascú amb una història per comptar del seu procés d'immigrant a la gran  Babel, a la gran Barcelona… Tres anys després, el seu procés migratori continúa. Els tres personatges ens expliquen que es sent, que es viu i que es recorda de ser una persona migrada, i com les seves vides continúen movent-se... Una mirada...FTXA TÈCNICA

Director:

Alejandro Angel

Durada:             ny:Nacionalitat:Génere:

  102 min.2012ColòmbiaDocumental

PREMIS DEL CURTMETRATGEVII trobada  HispanoamericanA de Cine i Vídeo Documental Independent “Voces contra el silencio” (México DF) - Selecció Oficial.

• 
  
• XII Festival Internacional Cine al carrer 2012 (Barranquilla, Colombia) Selecció oficial
• 
  
• XIX Cinesul, Festival Iberoamericà de Cinema i vídeo (Rio de Janeiro, Brasil) - Selecció oficial
• 
  
• V Festival internacional de cine i video Comunitari “Ojo al Sancocho” (Bogotá, Colombia) - Selecció oficial
• 
  
• Projecte "Colombia de película". Ministeri de Cultura  i  Direcció de Cinematografia de Colombia 2013-2018. Selecció oficial Curtmetratges.

El primer pas per ser una dona entregada és tenir la boca tancada

Hi ha històries que, de cop, desperten la nostra consciència i davant les quals no podem quedar impasibles. En aquest cas, l'origen d'aquest "despertar" el puc situar en el contingut del documental- "Gentes extraordinarias.- Mujeres Obedientes", que he conegut a través de la  meva companya Rat.

El documental, emès fa un parell d’anys al canal Cuatro, ens permet reflexionar sobre la manera en què el sistema patriarcal fa palanca per no perdre la seva força en les nostres relacions interpersonals. I de quina manera culpabilitza les dones del desastre dels seus matrimonis i de l’augment del nombre de divorcis.

Al documental apareixen una sèrie de dones que decideixen dedicar la seva vida a la seva parella, ser submises i obedients per evitar conflictes en la vida en comú i aconseguir la felicitat. Tot seguint el mètode que Laura Doyle, autora del llibre “The Surrendered Wife", proposa. Però cóm és que totes accepten que són la causa del conflicte en les seves relacions de parella?  Quin tipus d'educació hem rebut per assumir amb naturalitat la submissió d'un ésser humà a un altre i, a sobre, estar convençuda que vius en el paradís? 

Quan la igualtat entre homes i dones és un dret que, després de moltes lluites i sacrificis, s'ha incorporat a la nostra legislació, la qual cosa ens ha permès pensar que hem fet un pas endavant i que ens trobem en el bon camí, unes actituds com les descrites al documental suposen un salt enrere. Em pregunto qué pensarà la nostra "Malala Yousafzai"?, ella que ha lluitat, arriscant la seva vida, pel dret l'educació de les nenes al Pakistan i, en definitiva, a tot el mon.

Crec que, davant el visionat del documental, sobren paraules. Primer, cal que us mireu i escolteu amb atenció les aportacions i comentaris de les persones entrevistades, després us proposo que participeu en un debat sobre el tema.

Si voleu conèixer les teories i mètodes del llibre de la Laura Doyle, no deixeu de visitar la pàgina i recordar que som al segle XXI, any 2013, i no pas al 1950. Al meu parer es tracta clarament de reflexions i comportaments que fan una clara apologia de la violència masclista.

Germinant les noves llavors de conciència

"Hem de plantar tres llavors en aquests moments: Confiança, Entusiasme i Coratge" 

Joan Antoni Melé

 

Un documental realitzat per Rai Caor

 

Cultivant conjuntament una nova mirada fem

Un gran canvi de mentalitat

ECONOMIA – ECOLOGIA – RELACIONS – NUTRICIÓ –  FAMILIA – SALUT- COMUNITAT- COMPROMIS SOCIAL

El documental “Llavor de llum” és un projecte que pretén inspirar a joves, adults, educadors, educadores i famílies per obrir debats i accions col·lectives, concretant la voluntat de construir entre tots i totes un entorn millor.

L’Associació Compàs i la productora Natural Report col·laboren en la realització del documental, que neix dels diàlegs de l’educador i animador sociocultural Rai Caor amb adolescents de 13 a 18 anys, sobre el país i el món on vivim i el món on ens agradaria viure. Diversos joves exposen els temes que més ens ocupen i preocupen: crisi, economia, educació, tecnologia, ecologia… contrastant amb altres convidats més mediàtics com Claudio Naranjo, Arcadi Oliveres, Joan Antoni Melé, Teresa Forcades, entre d’ altres persones que aporten valuosos punts de vista sobre alternatives viables per a la transformació i la construcció d’una societat més justa, joiosa i sostenible.

Llavor de llum – Semilla de luz

DEFINIR I EMPODERAR EL NOU PAISATGE SOCIAL, CULTURAL I ECONÒMIC.

Mitjançant la filosofia cooperativista han fet ús de l’anomenat Crowdfunding, o sistema de finançament col·lectiu, perquè entre tots aconseguir realitzar el documental, i -amb les accions que puguem emprendre a través de la seva difusió-, expandir, sembrar i germinar aquestes noves llavors de consciència.

El projecte es va iniciar fa dos anys durant unes converses amb joves de l’entorn familiar, seguint amb la participació d’alumnes i d’alguns professors de dos Instituts del Gironès: l’IES de Sils i el INS Montgrí, i l’Institut de Premià de Mar, del Maresme.

Tot i que a Biocultura es va estrenar, ara ja podem gaudir veient el curmetratge. Si voleu reservar el vostre DVD, podeu fer-ho amb totes les intervencions, video-clips i l’extra reportatge “La mirada dels joves”.

La Història del Camell que plora

 

Avui us proposo un film documental, cinema d'autor, La Història del Camell que plora (2003). És un documental captivador per les seves imatges, però sobretot per la lliçó que conté: la constància, la superació i l'acceptació de la diferència com un valor afegit. És una història d'amor entre els Humans i els Animals, entre els paisatges i els seus i les seves habitants

El Projecte és el resultat de l'impacte que va generar en el director, Dawa, quan en la seva infantesa va veure un film sobre el ritual de la música amb camells

La pel·lícula  ens parla sobre la vida d'una família de pastors nòmades del desert del Gobi (Mongòlia), que ajuda en el naixement dels seus camells. Una de les camelles té un part difícil, però amb l'ajuda de la família finalment neix una cria de camell albí. Malgrat els esforços de la família, la mare rebutja el nadó camell, impedint que s'alleti. Quan totes les esperances s'esvaeixen, la família envia els seus dos fills petits, en un viatge a través del desert, a la recerca d'un músic: un violinista. Aquest interpreta amb el seu morin khuur (simil violí típic de Mongòlia) una antiga melodia tradicional que, juntament amb els càntics de la dona, aconsegueixen que quan el petit camell és portat de nou a la mare, ella  plori i el deixi alletar-se, permetent d'aquesta manera que sobrevisqui.

La família nòmada fa un treball d'intervenció, similar al que l'educadora i l'educador podem fer donant suport a les persones més vulnerables de la nostra societat. No els ha calgut fer formació dins les aules, sinò que han adquirit competències en mediació, en criança, en autosuficiència, i això ha ajudat a salvar la vida d'aquest petit camell.

I ja sabeu que, com sempre que puc, us facilito l'activitat didàctica proposada. Aquest cop, l'el·laborada  per la Marta Aros, per l' Associació Cinebaix.com  en català. I la que proposa el cineperaestudiants en castellà.

Que gaudiu de la pel.lícula i compartiu el vostra paré amb totes i tots nosaltres.

Fonts: Terra.org

Una dona per cada dia de l'any

All the women   Todas las mujeres   Toutes les femmes   すべての女性

 Un homenatge a la dona del segle XXI.

En aquest projecte cinematogràfic, Pablo Maqueda ha creat 'All the women', una experiència innovadora que converteix els i les espectadores en testimonis diaris de vides anònimes

Una experiència inspiradora, una pel·lícula per cada dia.

LONDON NEW YORK   MADRID   PARIS   TOKYO,  cinc ciutats, 366 dones, 366 instantànies de vida de la dona del segle XXI, 366 pel.lícules  i un sol projecte. All the women es tracta d'un llargmetratge en línia que, des de la seva estrena el passat 1 de gener, al canal de Facebook, Twitter i bloc de allthewomenfilm.com, converteix a les i els espectadors, durant més o menys un minut al dia, en testimonis de les vides anònimes de cada una d'aquestes dones.

 

Emprenedoria Social

«Arriscar és perdre l'equilibri momentàniament.

No arriscar és perdre a si mateix »

Koldo Saratxaga

El programa d'Innovació Social Barcelona, Ashoka & UpSocials es planteja la següent pregunta:  hi ha innovacions provades que poden resoldre eficaçment problemes socials crítics de Barcelona? Aquest programa estaria dins de l'emprenedoria social.



Com a eina d'anàlisi de les bones pràctiques a l'emprenedoria social, la Direcció General d’Economia Social i Cooperativa i Treball Autònom del Departament d’Empresa i Ocupació acaba de publicar el llibre Bones pràctiques internacionals de suport a l’emprenedoria social, que analitza quins són els àmbits clau en què els/les emprenedors socials requereixen suport i revisa com han fet aquesta tasca algunes organitzacions que proporcionen aquest suport amb èxit a escala internacional. 
  

Per presentar un llibre de bones pràctiques internacionals en el món de l’emprenedoria social, és necessari fer una petita introducció sobre aquesta “nova”  àrea emergent en el món de les organitzacions.

L'empresa social representa l’emprenedoria social en el mercat, en què les persones que posen en marxa una empresa social busquen, per sobre de tot, consumar un impacte social molt definit, però utilitzen els mercats i una activitat empresarial financerament viable per fer-ho.

Els empresaris socials creen empreses, i no hi ha cap mena de dubte que, en aquest acte de creació, comparteixen molts aspectes comuns amb els emprenedors de les empreses ordinàries, però en difereixen respecte de la seva missió fonamental. El motor de la creació d’una empresa social és l’impacte social, no l’aventura empresarial.

La distinció fonamental entre emprenedoria i emprenedoria social rau, doncs, en la proposició de valor. Per a una persona emprenedora, la proposició de valor consisteix a servir uns mercats que poden comprar un nou producte o servei, i aquesta proposició està dissenyada per obtenir un benefici per a la persona emprenedora i els seus inversors. En canvi, un emprenedor o emprenedora social té una proposició de valor relacionada amb la creació d’una transformació positiva a una part de la societat o a la societat en el seu conjunt. I aquesta proposició de valor no anticipa, en general, la creació d’un benefici financer per als seus inversors o per a si mateix (almenys a curt termini).  Això no significa que les empreses socials no hagin obtingut benefici o no vulguin obtenir-ne, però aquest benefici no és l’objectiu fonamental i, quan n’hi ha, una part important es reinverteix en la empresa per tal d’incrementar-ne l’impacte social a llarg termini.

Així, les empreses socials que competeixen en el mercat tracten de crear valor econòmic i, alhora, valor social.

El llibre que avui us presento  és un instrument generat en el marc del Programa d’emprenedoria social a Catalunya què, promogut per la Generalitat de Catalunya, es proposa “posicionar, estendre i dinamitzar l’emprenedoria social en el conjunt de la societat catalana, identificar iniciatives emprenedores socials i potenciar-ne la viabilitat, crear un ecosistema que faciliti l’accés a les eines i als recursos per part de les persones emprenedores, com també la interacció entre els diferents actors de l’emprenedoria social a Catalunya”.

Si esteu interessats en el tema us recomano que visiteu  UPSOCIAL, que són una comunitat de persones i organitzacions relacionades amb l'emprenedoria social. Comparteixen l'interès en potenciar la innovació social i escalar iniciatives d'èxit per generar una transformació social amb impacte.


Font: Departament d’Empresa i Ocupació – Generalitat de Catalunya i el propi llibre de bones pràctiques.

Dotze poetes, dotze joies

"El mot poetessa té  unes connotacions disminuïdes. Sóc una poeta que escriu novel.les"

M. Angels Anglada

Vull presentar-vos la meravellosa exposició de la que ahir vaig gaudir amb el meu company i companya del grup de treball: art, cultura, dones i ocupació.
  

                            No tinc rellotge ni destí.
                            Tinc fred; en el meu test gelat
                            no hi creix cap mot per abrigar-me,
                            només el gran desert dels telegrames muts
                            del àugurs o dels nàufrags.

                            El passaport que riu ja no m'inventa
                            el cordam
                            dels viatges ni el llapis de color,
                            inútil,
                            damunt les meves mitges
                            blanques. Hauré d'anar-me'n, sí,
                            a peu.

                            Avar com l'heura, el tren no passa.

                            Tant és.

                             Si algú em veiés creuar els records
                             li diria: detura'm

                             i digue'm què no sóc, què ja no porto.

                            No tinc rellotge ni destí,
                            ni mocador de llet, ni cel de pomes.

                            Els peus, feixucs, em cauen.

                            El cap

                            em pesa com un món. I se'm desfulla.

                            La pell se'n va,
                            ja no ens trobarem més.

                            Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred

                             immens, que sols el cor
                             mesura. El que no donen més que els vius.

                             El fred que no s'enterra.

                             Mai.
                                                                                                                       (Felícia Fuster, Aquelles cordes del vent, Barcelona1987)

Dones poetes, estava ubicada a una petita cambra en el jardí del Palau Robert acompanyada  d’un audiovisual i amb algunes d'aquestes grans obres. Aquesta exposició  ens explicava la vida d'aquestes dones sàvies que amb la seva tasca  per a la recuperació del català com a llengua literària durant el segle XX ,  "van ser i són, tan com els homes, guardianes amoroses d'una llengua que mai serà abolida", segons es pot llegir als plafons de l'exposició.

La mostra és eminentment reivindicativa cap a la visibilització del talent de les dones “una tasca que seria impossible sense la summa”, va declarar la presidenta de l’Institut Català de les Dones, Montse Gatell, qui va remarcar el denominador comú de les poetes exposades perquè “marquen un compromís amb la llengua, amb la igualtat de drets, en la qualitat en donar a conèixer sentiments i sensacions. Una experiència col·lectiva i femenina”.

 

El recorregut de la mostra segueix un ordre cronològic i de cada poeta es presenta un resum biogràfic, unes paraules representatives de la seva manera de viure la poesia i una mostra de la seva obra, i també s’exhibeixen una cinquantena de llibres, tal i com ens ho explica al seu article dones en xarxa.

"Dones poetes" és una mostra itinerant que forma part d'un projecte més ampli de GETLIHC que recupera i visibilitza les aportacions de les dones a la societat a través d'exposicions realitzada per la Universitat de Vic.

Maria Antònia Salvà (Palma 1869 - Llucmajor 1958)

Considerada la primera poeta moderna en llengua catalana, està vinculada a la Renaixença mallorquina. Va escriure poemaris com Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta del pagès (1952) i llibres de prosa com Viatge a Orient (1907) i Entre el record i l'enyorança (1955).

Clementina Arderiu (Barcelona 1889-1976)

Influenciada per la poesia popular catalana, Josep Carner i Joan Maragall, va ser autora dels llibres Cançons i elegies (1916), Sempre i Ara (1946), que va guanyar el premi Joaquim Folguera, És a dir (1959) i L’esperança encara (1969), entre d’altres.

Simona Gay (Illa del Riberal 1898-1969)

És la primera dona que escriu en català a la Catalunya Nord i una figura important en la recuperació del folklore del Rosselló. És autora d’Aigües vives (1932), Lluita amb l'àngel (1938) i La gerra al sol (1965).

Rosa Leveroni (Barcelona 1910-1985)

La seva obra de poesia i prosa es recull en els volums Poesia (1981) i Contes (1985), tot i que també va escriure assaig i va fer crítica literària. L’any 1982 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Montserrat Abelló (Tarragona 1918) Poeta i traductora, ha publicat els llibres de poesia Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), Dins l'esfera del temps (1998) o Memòria de tu i de mi (2006) i ha traduït poetes anglosaxones com Sylvia Plath. Ha obtingut alguns guardons com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura.

Felícia Fuster (Barcelona 1921)

Poeta, escriptora, pintora i traductora, és autora d’Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984), Aquelles cordes del vent (1987) i I encara (1987), entre d’altres. La seva obra està influenciada per la filosofia oriental, sobretot la japonesa, que es reflecteix en llibres com Postals no escrites (2001), l’assaig La poesia japonesa moderna (1988) i l’antologia Poesia japonesa contemporània (1988).

Maria Beneyto (València 1925-2011)

Poeta i novel·lista, d’entre la seva obra destaca el llibre de poemes Ratlles a l’aire (1956) i la novel·la La dona forta (1967). Les seves darreres publicacions són Després de soterrada la tendresa (1993) i Elegies de pedra trencadissa (1997).

Maria Àngels Anglada (Vic, 1930-Figueres, 1999)

Poeta, novel·lista, crítica i assagista literària, és autora de Kyparíssia (1980), Columnes d’hores (1990) i Poesia completa (2009), entre d’altres. Va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i li van atorgar premis com el Josep Pla i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Quima Jaume (Cadaqués 1934-1993)

Poeta i assagista, és autora d’El temps passa a Cadaqués (1986) i del recull de poesia Pels camins remorosos de la mar (1989), Premi Carles Riba de poesia. Va morir prematurament i no va poder veure publicar la seva Obra Completa (1993), on es va incloure el llibre inèdit i pòstum Del temps i dels somnis.

Olga Xirinacs (Tarragona, 1936)

Poeta, novel·lista, contista i assagista, és autora de més de tres-cents relats i de quaranta llibres. Ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi (1990), el premi Carles Riba de poesia (1987) i el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona (1978). Ha publicat Llavis que dansen (1987), La pluja sobre els palaus (1990) i Óssa major (2009), entre d’altres.

Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941)

Poeta, narradora i crítica literària, també ha conreat l’assaig i el gènere biogràfic. És autora de llibres com Primers dies de 1968 (1968), Setembre 30 (prologat per Gabriel Ferrater, 1969), Vida privada (1972), Memòria (1979), A favor meu, nostre (1981), Tria de poemes (1994) i L'amor a Barcelona (1998). L’any 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Maria Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998)

Poeta, traductora i narradora, va ser autora de reculls de poemes com Cau de llunes (1977), Premi Carles Riba al 1976, Bruixa de dol (1977-1979), La germana, l’estrangera (1981-1984), Desglaç (1984-1986) i la novel·la La passió segons Renée Vivien, guanyadora del Premi Carlemany al 1994.