Allò que és essencial és invisible als ulls

   «No es veu bé més que amb el cor;

allò essencial és invisible per als ulls»

De vegades sembla que ens oblidem del que realment importa i, per no fer-ho, avui vull recordar el dia que vaig aterrar a una entitat sense afany de lucre on vaig conèixer la Rat, una companya que m'ha ensenyat a riure'm dels propis  absurds que ens planteja la vida i que ha estat com  la meva guineu al Petit Princep  i que, gràcies als seus ensenyaments, he descobert el sentit profund de l'amistat.

Pel que ha  significat la seva amistat vull  compartir amb vosaltres aquest text de l'Antoine de Saint-Exupéry, extret de l’obra El petit príncep,  una faula sobre la recerca permanent de l’home, posant de manifest alguns dels trets que ens fan humans, com l’amistat, la bondat, la imaginació, l’entusiasme pel coneixement, etc.

Contradint la seva aparent simplicitat, El Petit Príncep planteja un interrogant bàsic de la nostra existència. Es tracta de preguntar-se per l'essencial de la vida. La resposta és una mica sorprenent i inquietant: Allò que avui en general els homes consideren intranscendent ve a ser la raó d'existir del Petit Príncep.

Davant l’individualisme, l’afany de possessió, la irracionalitat, etc., que aboca les persones a la solitud, el Petit Príncep ens proposa la pràctica de l’amistat, l’amor i la generositat per ser feliços.
L’autor, Antoine de Saint-Exupéry, ens recomana conservar dins nostre el nen que tots hem sigut, mantenir l’afany pel coneixement, la imaginació i la senzillesa de cor pròpies de la infància.

   


Hola, bon dia -digué la guineu.

- Qui ets? -digué el petit príncep-; ets força bonica.

- Sóc una guineu -digué la guineu.

- Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist…

- No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.

- Ah! Perdona -va fer el petit príncep.

Però després d'’una reflexió, afegí:

- Què vol dir “domesticar”?

- És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir “crear lligams”.

- Crear lligams?

- Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’'altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l'’un de l'’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.

(…)

-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s'’assemblen i tots els homes s'’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. Els teus em faran sortir, com una música. I després, mira! veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden a res. Què n'’és de trist això. Però els teus cabells són color d'’or. Serà meravellós quan m’'hauràs domesticat. El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. M'’agradarà la remor del vent entre el blat…

La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:

- Si em vols fer el favor… domestica'’m! -digué.

- Prou voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.

- Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les botigues. Però com que de botigues d'’amics no n'’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica'’m.

- Què s'’ha de fer? -digué el petit príncep.

- S'’ha de ser molt pacient. Primer t'’aseuràs una mica lluny de mi, sobre l'’herba. Jo et miraré de cua d'’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop…

El petit príncep va tornar l'’endemà.

- Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si vens, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat!! Però si vens a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor…

És així com el petit príncep domesticà la guineu. Quan fou hora de marxar:

- Tinc ganes de plorar!… -digué la guineu.

- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…

- És clar que sí -digué la guineu.

- Però et tocarà de plorar!

- I força -digué la guineu.

- Així no hi has guanyat res!

- Si que hi he guanyat -digué la guineu-, per allò del blat.

(…)

- Adéu -digué.

- Adéu -digué la guineu-. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.

- És el temps perdut amb alguna cosa el que la fa important. Els homes han oblidat aquesta veritat -digué la guineu-. Però tu no ho oblidis. Et fas responsable per sempre més del que tu has domesticat”.

Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.

Qui ho ha d'entendre, ja ho veurà....

I si algú vol llegir l'obra sencera aquí la teniu.