La revenja és un plaer que dura només un dia,
la generositat és un sentiment que et pot fer feliç eternament.
Rosa Luxemburg
Rosa Luxemburg
 |
| Il.lustració Another Wanderer |
Somio, somio que arribarà el dia en que no caldrà un post especial per fer visible les lluites que encara ens resten.
M'il.lusiona, m'il.lusiona saber que estem treballant perquè les meves filles el puguin veure aviat.
Recordo, recordo moments de tendresa amb la mare i de valentia de la sogra en la pròpia mort.
Desitjo, desitjo un nou mon ple de carícies i bones paraules.
Dedico, dedico tot el meu treball a totes aquestes dones que m'han obert portes.
I us deixo, us deixo amb Silvio i la seva cançó.
Cristina Pérez
Avui és un dia molt especial per a moltes de nosaltres, i he pensat en gaudir-lo escoltant aquesta cançó Mujeres de Silvio Rodríguez, que tot i haver estat composada l'any 1978, va arribar a la meva vida deu anys més tard, de la ma del meu company i que, des d'aquell moment, viatja dins de la meva motxilla de música.
"Mujeres" està dedicada a totes les dones del mon, per això en aquesta cançó es troben referències a l'àvia del Silvio, María León, a la seva mare Argelia, o a la seva filla Violeta.
Me estremeció la mujer que empinaba sus hijos
hacia la estrella de aquella otra madre mayor.
Y como los recogía del polvo teñido
para enterrarlos debajo de su corazón.
Me estremeció la mujer del poeta, el caudillo,
siempre a la sombra y llenando un espacio vital.
Me estremeció la mujer que incendiaba los trillos
de la melena invencible de aquel alemán.
Me estremeció la muchacha
hija de aquel feroz continente
que se marchó de su casa
para otra de toda la gente.
Me han estremecido un montón de mujeres:
mujeres de fuego, mujeres de nieve.
Me han estremecido un montón de mujeres:
mujeres de fuego, mujeres de nieve.
Pero lo que me ha estremecido
hasta perder casi el sentido,
lo que a mí más me ha estremecido
son tus ojitos, mi hija,
son tus ojitos divinos.
Me estremeció la mujer que parió once hijos
en el tiempo de la harina y un kilo de pan
y los miró endurecerse mascando carijos.
Me estremeció porque era mi abuela, además.
Me estremecieron mujeres
que la historia anotó entre laureles.
Y otras desconocidas, gigantes,
que no hay libro que las aguante.
Me han estremecido un montón de mujeres,
mujeres de fuego, mujeres de nieve.
Me han estremecido un montón de mujeres,
mujeres de fuego, mujeres de nieve.
Pero lo que me ha estremecido
hasta perder casi el sentido,
lo que a mí más me ha estremecido
son tus ojitos, mi hija,
son tus ojitos divinos.
I en aquest dia de visibilitzar a dones de les nostres vides, no vull oblidar-me de cap: Manuela Montero, Carmen Ramírez, Rosa González, Rosa Uribe, Rosa Pérez, Rat Rotllan, Anna Bach, Mónica i Nurieta, Pepi i Tere, Justa, Asunción, Mar Uribe, Isa, Toñi, Josena Coll, Montse Badia, Núria Durán, Lines, Carmina, Carme Domingo i Mar, Sara i Elba, Ana i Mònica, Fani, Encarnación i Matilde, Paca i Paqui, Charo, Maria Luisa i Cristina, Sandra i Natalia, Cristina i Verónica, Clement i Ana, Amor i Mari Paz, Pepa i Maria, Elisa i Janine, Elena Selles, Montse i Mari,Joana, Nazareth i Yolanda, i La flor del meu secret ... Sou moltes les que heu estat i esteu present a la meva vida, gràcies.
Crec que també cal donar les gràcies a una dona que fa possible que somiem desperts. Em refereixo la dona que a diari penja al seu bloc pinzellades al món, il.lustracions de les que jo molt sovint m'aprofito per convidar-vos a la reflexió.
.
