Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Recuperant Veus Oblidades: Clara Campoamor


Tenéis el derecho que os ha dado la ley, la ley que hicisteis vosotros, pero no tenéis el Derecho Natural, el Derecho Fundamental que se basa en el respeto de todo ser humano, y lo que hacéis es detentar un poder; dejad que las mujeres se manifiesten y veréis como ese poder no podéis seguir detentándolo…” Clara Campoamor. 
Debate en el Congreso de los Diputados. 1 de Octubre de 1931





En aquell context històric i social,  la defensa del dret al vot de les dones era qüestionat per polítics de dretes i d'esquerres i,  fins i tot, per altres dones, argumentant la incultura i poca preparació política de totes elles, i presuposant que aquestes donarien el seu vot  als partits eclesiàstics. L'única veu que es va escoltar en el Parlament aquell 1 d'octubre de 1931 defensant, i  amb arguments coherents, la lluita per la igualtat i la llibertat de la dona va ser la de Clara Campoamor. Dia rera dia, en l'època en que es va estar debatent la qüestió al Parlament, defensava que l'opinió de la dona havia de constar com equitativa, fos la que fos, perquè considerava que votar era un dret individual, no dirigit i triat prèviament per una educació en una ideologia . 


Respecto a la serie de afirmaciones que se han hecho esta tarde contra el voto de la
mujer, he de decir, con toda la consideración necesaria, que no están apoyadas en la
realidad. Tomemos al azar algunas de ellas. ¿Que cuándo las mujeres se han levantado
para protestar de la guerra de Marruecos? Primero: ¿y por qué no los hombres?
Segundo: ¿quién protestó y se levantó en Zaragoza cuando la guerra de Cuba más que
las mujeres? ¿Quién nutrió la manifestación pro responsabilidades del Ateneo, con
motivo del desastre de Annual, más que las mujeres, que iban en mayor número que los
hombres?
¡Las mujeres! ¿Cómo puede decirse que cuando las mujeres den señales de vida por la
República se les concederá como premio el derecho a votar? ¿Es que no han luchado las
mujeres por la República? ¿Es que al hablar con elogio de las mujeres obreras y de las
mujeres universitarias no está cantando su capacidad? Además, al hablar de las mujeres
obreras y universitarias, ¿se va a ignorar a todas las que no pertenecen a una clase ni a la
otra? ¿No sufren éstas las consecuencias de la legislación? ¿No pagan los impuestos
para sostener al Estado en la misma forma que las otras y que los varones? ¿No refluye
sobre ellas toda la consecuencia de la legislación que se elabora aquí para los dos sexos,
pero solamente dirigida y matizada por uno? ¿Cómo puede decirse que la mujer no ha
luchado y que necesita una época, largos años de República, para demostrar su
capacidad? Y ¿por qué no los hombres? ¿Por qué el hombre, al advenimiento de la
República, ha de tener sus derechos y han de ponerse en un lazareto los de la mujer?

...

No se trata aquí esta cuestión desde el punto de vista del principio, que harto claro está,
y en vuestras conciencias repercute, que es un problema de ética, de pura ética
reconocer a la mujer, ser humano, todos sus derechos, porque ya desde Fitche, en 1796,
se ha aceptado, en principio también, el postulado de que sólo aquel que no considere a
la mujer un ser humano es capaz de afirmar que todos los derechos del hombre y del
ciudadano no deben ser los mismos para la mujer que para el hombre. Y en el
Parlamento francés, en 1848, Victor Considerant se levantó para decir que una
Constitución que concede el voto al mendigo, al doméstico y al analfabeto que en
España existe no puede negárselo a la mujer.

...


A eso, un solo argumento: aunque no queráis y si por acaso admitís la incapacidad

femenina, votáis con la mitad de vuestro ser incapaz. Yo y todas las mujeres a quienes
represento queremos votar con nuestra mitad masculina, porque no hay degeneración de
sexos, porque todos somos hijos de hombre y mujer y recibimos por igual las dos partes
de nuestro ser, argumento que han desarrollado los biólogos. Somos producto de dos
seres; no hay incapacidad posible de vosotros a mí, ni de mí a vosotros.
Desconocer esto es negar la realidad evidente. Negadlo si queréis; sois libres de ello,
pero sólo en virtud de un derecho que habéis (perdonadme la palabra, que digo sólo por
su claridad y no con espíritu agresivo) detentado, porque os disteis a vosotros mismos
las leyes; pero no porque tengáis un derecho natural para poner al margen a la mujer.
Yo, señores diputados, me siento ciudadano antes que mujer, y considero que sería un
profundo error político dejar a la mujer al margen de ese derecho, a la mujer que espera
y confía en vosotros; a la mujer que, como ocurrió con otras fuerzas nuevas en la
revolución francesa, será indiscutiblemente una nueva fuerza que se incorpora al
derecho y no hay sino que empujarla a que siga su camino.








Afortunadament per tots i totes nosaltres, el seu discurs va donar els seus fruits, i un grapat d'herois anònims abanderats pels arguments de la Clara Campoamor, van fer que finalment guanyés el sufragi universal per només quatre vots .

La trajectòria de la Campoamor va estar marcada per la seva voluntat d'anar contra corrent i impulsada per la seva rebel·lia davant el paper que aquella societat reservava a les dones. D'orígens modestos, obligada en la seva joventut a una dura pluriocupació, es va obstinar a culminar una carrera universitària. Va aconseguir ser una de les primeres dones en obrir un bufet d'advocats al nostre país. Des d'aquell lloc, físic i moral, va dedicar totes les seves energies al reconeixement dels drets de les dones. Quan va considerar que aquest àmbit ja estava superat, va donar el salt a la política.


Ara que estem en temps de collita, en el qual l'esforç per visibilitzar totes aquelles dones que han conformat la nostra història comença a trobar espais on divulgar les seves aportacions, la Clara Campoamor és homenatjada avui amb un doodle commemoratiu a la seva figura. De mica en mica anirem fent camí, i es donarà l'espai merescut a totes les dones que, com ella, han estat i són una part fonamental de la nostra història. Perquè si imagino un futur, l'imagino amb nom de dona.








1 comentari:

  1. Comparteixo plenament les teves reflexions i encara aniré una mica més lluny i diré que jo el futur me l’imagino no solament amb nom de dona sinó amb la figura , la valentia i l’essència que normalment la caracteritza i és per això que penso que no està tot perdut i que encara existeix una esperança i aquesta ...també porta nom de dona.

    ResponElimina

Si vols fer aportacions i comentaris, pots incorporar-los en aquest espai i en breu els veuras penjat. Gràcies per compartir les vostres opinions