Anem a pams

Dotze poetes, dotze joies

"El mot poetessa té unes connotacions disminuïdes. Sóc una poeta que escriu novel.les"

M. Angels Anglada

Vull presentar-vos la meravellosa exposició de la que ahir vaig gaudir amb el meu company i companya del grup de treball: art, cultura, dones i ocupació.


No tinc rellotge ni destí.
            Tinc fred; en el meu test gelat
                            no hi creix cap mot per abrigar-me,
                            només el gran desert dels telegrames muts
                            del àugurs o dels nàufrags.

                            El passaport que riu ja no m'inventa
                            el cordam
                            dels viatges ni el llapis de color,
                            inútil,
                            damunt les meves mitges
                            blanques. Hauré d'anar-me'n, sí,
                            a peu.

Avar com l'heura, el tren no passa.

Tant és.

Si algú em veiés creuar els records
li diria: detura'm

i digue'm què no sóc, què ja no porto.

No tinc rellotge ni destí,
ni mocador de llet, ni cel de pomes.

Els peus, feixucs, em cauen.

El cap

em pesa com un món. I se'm desfulla.

La pell se'n va,
ja no ens trobarem més.

Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred

immens, que sols el cor
mesura. El que no donen més que els vius.

El fred que no s'enterra.

Mai.
(Felícia Fuster, Aquelles cordes del vent, Barcelona1987)

Dones poetes, estava ubicada a una petita cambra en el jardí del Palau Robert acompanyada d’un audiovisual i amb algunes d'aquestes grans obres. Aquesta exposició ens explicava la vida d'aquestes dones sàvies que amb la seva tasca per a la recuperació del català com a llengua literària durant el segle XX , "van ser i són, tan com els homes, guardianes amoroses d'una llengua que mai serà abolida", segons es pot llegir als plafons de l'exposició.

La mostra és eminentment reivindicativa cap a la visibilització del talent de les dones “una tasca que seria impossible sense la summa”, va declarar la presidenta de l’Institut Català de les Dones, Montse Gatell, qui va remarcar el denominador comú de les poetes exposades perquè “marquen un compromís amb la llengua, amb la igualtat de drets, en la qualitat en donar a conèixer sentiments i sensacions. Una experiència col·lectiva i femenina”.

El recorregut de la mostra segueix un ordre cronològic i de cada poeta es presenta un resum biogràfic, unes paraules representatives de la seva manera de viure la poesia i una mostra de la seva obra, i també s’exhibeixen una cinquantena de llibres, tal i com ens ho explica al seu article dones en xarxa.

"Dones poetes" és una mostra itinerant que forma part d'un projecte més ampli de GETLIHC que recupera i visibilitza les aportacions de les dones a la societat a través d'exposicions realitzada per la Universitat de Vic.

Maria Antònia Salvà (Palma 1869 - Llucmajor 1958)

Considerada la primera poeta moderna en llengua catalana, està vinculada a la Renaixença mallorquina. Va escriure poemaris com Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta del pagès (1952) i llibres de prosa com Viatge a Orient (1907) i Entre el record i l'enyorança (1955).

Clementina Arderiu (Barcelona 1889-1976)

Influenciada per la poesia popular catalana, Josep Carner i Joan Maragall, va ser autora dels llibres Cançons i elegies (1916), Sempre i Ara (1946), que va guanyar el premi Joaquim Folguera, És a dir (1959) i L’esperança encara (1969), entre d’altres.

Simona Gay (Illa del Riberal 1898-1969)

És la primera dona que escriu en català a la Catalunya Nord i una figura important en la recuperació del folklore del Rosselló. És autora d’Aigües vives (1932), Lluita amb l'àngel (1938) i La gerra al sol (1965).

Rosa Leveroni (Barcelona 1910-1985)

La seva obra de poesia i prosa es recull en els volums Poesia (1981) i Contes (1985), tot i que també va escriure assaig i va fer crítica literària. L’any 1982 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Montserrat Abelló (Tarragona 1918) Poeta i traductora, ha publicat els llibres de poesia Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), Dins l'esfera del temps (1998) o Memòria de tu i de mi (2006) i ha traduït poetes anglosaxones com Sylvia Plath. Ha obtingut alguns guardons com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura.

Felícia Fuster (Barcelona 1921)

Poeta, escriptora, pintora i traductora, és autora d’Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984), Aquelles cordes del vent (1987) i I encara (1987), entre d’altres. La seva obra està influenciada per la filosofia oriental, sobretot la japonesa, que es reflecteix en llibres com Postals no escrites (2001), l’assaig La poesia japonesa moderna (1988) i l’antologia Poesia japonesa contemporània (1988).

Maria Beneyto (València 1925-2011)

Poeta i novel·lista, d’entre la seva obra destaca el llibre de poemes Ratlles a l’aire (1956) i la novel·la La dona forta (1967). Les seves darreres publicacions són Després de soterrada la tendresa (1993) i Elegies de pedra trencadissa (1997).

Maria Àngels Anglada (Vic, 1930-Figueres, 1999)

Poeta, novel·lista, crítica i assagista literària, és autora de Kyparíssia (1980), Columnes d’hores (1990) i Poesia completa (2009), entre d’altres. Va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i li van atorgar premis com el Josep Pla i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Quima Jaume (Cadaqués 1934-1993)

Poeta i assagista, és autora d’El temps passa a Cadaqués (1986) i del recull de poesia Pels camins remorosos de la mar (1989), Premi Carles Riba de poesia. Va morir prematurament i no va poder veure publicar la seva Obra Completa (1993), on es va incloure el llibre inèdit i pòstum Del temps i dels somnis.

Olga Xirinacs (Tarragona, 1936)

Poeta, novel·lista, contista i assagista, és autora de més de tres-cents relats i de quaranta llibres. Ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi (1990), el premi Carles Riba de poesia (1987) i el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona (1978). Ha publicat Llavis que dansen (1987), La pluja sobre els palaus (1990) i Óssa major (2009), entre d’altres.

Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941)

Poeta, narradora i crítica literària, també ha conreat l’assaig i el gènere biogràfic. És autora de llibres com Primers dies de 1968 (1968), Setembre 30 (prologat per Gabriel Ferrater, 1969), Vida privada (1972), Memòria (1979), A favor meu, nostre (1981), Tria de poemes (1994) i L'amor a Barcelona (1998). L’any 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Maria Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998)

Poeta, traductora i narradora, va ser autora de reculls de poemes com Cau de llunes (1977), Premi Carles Riba al 1976, Bruixa de dol (1977-1979), La germana, l’estrangera (1981-1984), Desglaç (1984-1986) i la novel·la La passió segons Renée Vivien, guanyadora del Premi Carlemany al 1994.

Sant Jordi 2012

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)

Són moltes les llegendes de la nostra cultura, però la que personalment a mí més m'agrada és la de Sant Jordi, el Drac i la Princesa, tot i que la meva sensibilitat cap a la igualtat em porta a reinventar-la per donar-li un toc coeducatiu i, de passada, reivindicar el regal de llibres a les dones i roses als nostres estimats.

Il.lustració Maja Lindberg

Parlaria d'una Princesa Valenta a la que li agradaven els llibres, i amb les seves lectures en vèu alta cridava l'atenció d'un Petit Drac que habitava un forat del castell i aquest, enamorat de les històries que relatava la princesa, aconseguia somiar despert amb ser un Drac Gegant que aconseguiria volar i endur-se a la Princesa fora del castell perquè fòs lliure i feliç fent tot allò que li vingués de gust.

Il.lustració Ileana Surducan

I el nostre Sant Jordi seria un homenet estranger que va conèixer la nostra Princesa Valenta quan ell, espantat al veure el Petit Drac, va pujar sobre el mur del castell, i ella agafant al Dragonet amb les mans el va col·locar damunt una pedra lluny de la mirada del cavaller.

Sant Jordi, agraït per la valentia de la nostra Princesa li va regalar una rosa del roser i li va explicar tots els contes, llegendes i històries que els savis i les sàvies de la seva terra explicaven als infants. (Però recordeu que aquesta seria la meva història i no pas la llegenda original)

Il.lustració Eluneth

Segons la tradició popular, Sant Jordi era un militar romà nascut al segle III a la Capadòcia (Turquia). El sant, que estava sota les ordres de l'emperador Dioclecià, es va negar a dur a terme l'edicte de l'emperador que ordenava perseguir els cristians i per aquesta raó va ser martiritzat i decapitat pels seus coetanis. Molt aviat es va començar a venerar com a màrtir a la part oriental de l'Imperi Romà i de seguida aparegueren histories fantàstiques lligades a la seva figura.
La gesta de Sant Jordi i el drac es va fer popular a tota Europa cap al segle IX sota el nom de "Llegenda àuria", i va ser recollida per l'arquebisbe de Génova, Iacopo da Varazze, més conegut com a Iacobus de Voragine, en 1264, en el llibre 'Legenda sanctorum'. En aquesta versió, però, la gesta passava a Líbia.

La versió de la llegenda més popular a Catalunya explicada per Joan Amades en el Costumari Català al 1904, narra que Sant Jordi va ferir al drac, no el va matar. Sant Jordi, desprès de ferir el drac, el va lligar i el va donar a la princesa, que el dugué fins al poble de Montblanc on la gent li va perdre la por. I va ser allà on la gent del poble el va acabar matant.

Il.lustració Carles Arbat

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent que, des de molt lluny amb les seves alenades, enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.

El monstre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.

I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, perquè deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.

Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica i elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s'oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d'anar.

I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit, com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, un jove cavaller, amb una brillant armadura, muntat sobre un cavall blanc, es va presentar. La donzella se'l mirà i l'advertí:

- Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.

El jove cavaller, se la mirà i li contestà

- No patiu jove donzella.Si sóc aquí es perquè hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera.

No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la matar. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.

Il.lustració Luisa Kelle

I de les propostes, comencem per la visita a la Biblioteca Nacional de Catalunya que, si es sol.licita, es pot visitar amb l'alumnat; més tard es pot passejar per les Rambles envoltats de llibres i roses. Com cada any, la Biblioteca de Catalunya ofereix una Jornada de Portes Obertes el dia 23 d’abril, des de les 10 del matí fins a les 19.30 h. Els fons de la Biblioteca de Catalunya són rics i diversos, recullen el testimoni de la creació literària, artística i científica produïda al llarg de molts anys. Es tracta d’un llegat patrimonial irrepetible, construït a través de compres finançades per la institució i donatius de moltes persones, entitats i organitzacions que amb el seu suport han col·laborat en la formació d’un conjunt bibliogràfic de màxim interès per al país.A més a les hores en punt, es podran escoltar peces a la pianola situada a la Sala de Llevant.

Una altre proposta interessant, apareguda fa un temps al bloc Poesia Infantil i Juvenil, consistia en la realització d'unes auques com a recurs poètic que fàcilment es pot utilitzar a l'aula. Aprofitar un esdeveniment com el de Sant Jordi i el Dia del llibre és una bona oportunitat per a realitzar la nostra pròpia auca. La proposta és fer una auca amb la Llegenda de Sant Jordi, amb 6 o 9 escenes. Cada escena ha d'anar acompanyada d'un rodolí. Serà un treball col·laboratiu d'aula.

Si ens resulta difícil, cal copiar o prendre nota de les següents auques que us recomanem:

-Auca de Sant Jordi, a La pared de les Auques

-Per Sant Jordi... un auca, amb auques fetes pels xiquets de molts col·legis de Catalunya

-Auca del Dia del Llibre i la Rosa, en Rodolins.cat

-La llegenda de Sant Jordi, auca de les Tres Bessones, de Laura Almiñana

- Jordiada, Auca des de Cornellà de Llobregat (2008)

-Poemes catalans sobre Sant Jordi

I molts jocs i recursos per a jugar en Sant Jordi, a Edu365.cat

Aquí teniu la guia de lectura de llibres de Sant Jordi, el drac i pincesa que la nostra companya de la Biblioteca de Cocentania ens ha deixat al seu bloc Pinzellades al món.

I de poemes també us en deixo,

Invocació a Sant Jordi, Miquel Dolç
El cavaller Sant Jordi, A. Correig i Massó
Sant Jordi, Lluís Gassó i Carbonell
L'abella i la flor, A. Bori Fontestà
En un jardí i Les roses, Joan Vinoli
Les roses franques, La diada de Sant Jordi i les flors que s'esfullen, Joan Maragall
La poesia, Josep M López Picó
Cançó de la rosa, Joan Garcés
La rosa de cristall, Josep Maria de Segarra
Brot de Salvia, Guerau de Liost
El poeta olora un perfum i A la poesia, Joan Brossa
El despertar de la rosa, A. Correig i Massó
El roser de Sant Jordi, J. M. Rovira i Artigues
L'espasa de Sant Jordi, Alfons Maseres
Les roses de Sant Jordi, Salvador Perarnau
Sant Jordi, Guillem Colom
Sant Jordi triomfant, J. M. Folch i Torres
Sant Jordi, Salvador Espriu

Poesia per Sant Jordi 2011

View more PowerPoint from Salvia

Per totes i tots vosaltres us deixo amb els somnis del meu dragonet Juancho i

us desitjo una bona diada de Sant Jordi 2012.

Paradigmes del TDAH

Il.lustració David Ho

En primer lloc, recordar-vos que jo no sòc metge ni psiquiatra, sóc educadora social i tot el que avui exposo ho faig des de la meva experiència i amb una visió crítica.

Ja fa uns anys, vaig començar a treballar amb alumnes que se'ls havia detectat el TDAH, nois de 12 a 13 anys que estaven cursant l'EGB. Estaven en un racó de l'aula fent feines de fusteria mentre jo feia una classe de matemàtiques (això era al voltant dels anys 90, en una substitució que vaig fer en una escola de primària). Em va resultar una mica complicat, ja que era una de les meves primeres experiències professionals dins d'aquest àmbit, i estava acostumada a veure a noies i nois asseguts a la cadira mentre un mestre els feia una classe magistral. I això de controlar a tots dos grups alhora, un d'ells en estat de moviment constant i amb una serra a la ma jugant resultava difícil. Anys més tard vaig entendre que en aquella escola estaven intentant donar oportunitats a aquells alumnes, tot i la dificultat que suposava pels seus mestres.

El pedagog i psicoterapèuta Joaquín Blix Formoso es refereix a l'expressió "Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (DDAH)" com un terme utilitzat per descriure un grup d'alumnes que tenen molts problemes en comú. La majoria té una o més àrees de problemes d'aprenentatge que interfereixen amb les seves activitats acadèmiques i socials. Aquests alumnes tenen usualment un potencial intel · lectual igual o major que la mitjana. No són originàriament persones amb problemes emocionals, encara que moltes d'elles els desenvoluparan a causa de frustracions i fracassos que experimenten tant en la seva vida escolar, com en la seva vida social-familiar.

El DDAH és, potser, la causa majoritària dels problemes d'aprenentatge i de conducta en l'actualitat a les escoles, i els orígens del problema són multifactorials.

Les nostres companyes doules al seu blog ens plantejen la següent pregunta: Dèficit d’atenció o un sistema educatiu que no té en compte les motivacions i les necessitats de cada individu? Hiperactivitat o falta de llocs i espais per a cobrir la necessitat més bàsica de la infantesa: EL MOVIMENT?

Il.lustració Loren Long

No podem donar una resposta contundent a les anteriors preguntes, ni s'ha arribat a una conclusió encertada de l'origen i causes d'aquest problema que afecta a tants dels nostres nens, als seus pares i, per descomptat, als seus i seves mestres. L'única cosa que sí sabem és que cada dia és major el nombre d'alumnes que presenten les problemàtiques que s'inclouen dins de l'ara denominat "trastorn" pel món mèdic tradicional, tot i que els estudis que s'han desenvolupat sobre l'origen i les causes del suposat trastorn no arribin a una definició clara, com tampoc a les seves solucions.

Si avui plantejo aquesta reflexió és perquè al llarg d'aquest últims anys, m'he trobat amb aquesta problemàtica dins les aules i inicialment no trobava recursos per poder millorar la meva actuació. Més tard, i a base de voler millorar i voler donar oportunitats a aquests joves, vaig recercar informació sobre aquesta matèria i avui la vull compartir amb totes i tots vosaltres.

Què està passant dins de les nostres aules? Com és que, de cop i volta, comença a haver-hi un nombre major de DDAH a les nostres aules?. A l'anterior publicació plantejava els paradigmes actuals en matèria d'educació. Per què el sistema allunya a una sèrie d'individus, perfectament vàlids, però necessitats de nous recursos pedagògics i de canvis de model educatiu? Per què els ignorem, quan el que necessiten és més de nosaltres?

Il.lustració Jon Krause

Segons la proposta d'en Joaquim Blix, l'enfocament mèdic considera el tractament farmacològic com la intervenció primària i com a intervenció secundària als tractaments psicosocials i educatius, aclarint que, en aquest camp, la intervenció psicosocial es considera aquella intervenció on hi ha evidència científica de la seva utilitat. Sembla com si no hi hagués una altra possibilitat per a la millora del problema sense la utilització dels fàrmacs. És més, àdhuc no estaria justificat el problema com a trastorn mèdic si no estigués contemplat un tractament farmacològic.

Molts nens i nenes que abans eren vistos com plens d'energia, i somiadors, avui són etiquetats com hiperactius, distrets i impulsius. L'etiqueta psiquiàtrica desqualifica la individualitat del nen i la nena reduint-la a un trastorn psiquiàtric i controlant la seva creativitat i esperit amb una pastilla.

Teresa Forcades:"L'etiqueta d'hiperactivitat infantil és posterior al medicament".La monja benedictina ens explica quina és la seva opinió sobre l'ús de medicació psiquàtrica per tractar la hiperactivitat infantil. Fragment de l'entrevista que es va publicar a l'ARA.

Un nen o una nena no s'avorreix o es torna inatent o indisciplinat o irrespectuós o violent per la seva pròpia naturalesa, malgrat això l'etiqueta Trastorn DDAH implica que ho és. Aquests nens i nenes poden ser més enèrgics o més espavilats, o més necessitats d'un entorn més interessant dels que el sistema educatiu actual poden oferir-los. No podem oblidar que són persones joves plenes d'energia, que estan sent diagnosticats amb un trastorn mental que els hi perseguirà tota la vida.

J. Blix ens indica que tots els factors que intervenen en el desenvolupament sa dels nostres nens i nenes han de ser analitzats amb profunditat en cada cas abans de diagnosticar, etiquetar i medicar-los. I potser ens adonem que, en la gran majoria dels casos, no hem de parlar d'un nen/a malalt, sinó d'una societat malalta. La majoria dels nens i nenes no tenen trastorns, viuen en un món trastornat.

Sabem que molts són persones que per les seves condicions cerebrals aprenen d'una forma diferent al comú dels altres. Les aules tradicionals estan dissenyades per a nens i nenes que són bons en estar quiets per llargs períodes de temps, escoltant llargues instruccions verbals i fent eternes pàgines de treball avorrit. L'estil d'aprenentatge de la majoria d'aquests nens xoca amb el tipus d'educació tradicional que coneixem. Les dificultats d'aprendre en les formes tradicionals els tornen no atents, hiperactius, fluixos i disruptius. Aquestes conductes els hi fan més difícil captar el material vist a classe i, per tant, fracassen

Per Blix, hi ha nens que originalment tenen estils, característics individuals diferents al comú dels altres nens. Nens i nenes que per naturalesa pròpia tenen una gran sensibilitat, que tenen una quantitat impressionant d'energia. Persones que s'avorreixen fàcilment i que, de vegades, sembla que tenen molt poca capacitat de concentració. Persones que es resisteixen a l'autoritarisme. Persones que desenvolupen els seus propis estils d'aprenentatge. Persones que es frustren fàcilment perquè tenen grans idees però els manquen recursos, o persones necessàries per ajudar-los a tirar-les endavant. Persones que aprenen a través de l'exploració, i es resisteixen a aprendre de memòria o a limitar-se a escoltar. Joves incapaços de romandre asseguts i quiets, a menys que estiguin absorts en alguna cosa que sigui del seu interès. Persones que si experimenten el fracàs sovint, és possible que es rendeixin i desenvolupin bloquejos d'aprenentatge permanents. Són persones amb estils diferents de ser, d'aprendre, de veure les coses, de caminar pel món.

Hem de considerar que molts joves que es manifesten hiperactius o no atents no són realment DDAH, sinó una generació de joves ansiosos, estressats o deprimits davant el tipus de societat que els ha tocat viure i ens estiguin donant l'oportunitat de reflexionar i fer el que realment hem de fer amb ells.

El problema és que a aquests nens i nenes se'ls detecta més o menys cap als 6 o 7 anys en el millor dels casos, i a d'altres fins més endavant ,quan ja han començat l'educació formal i estan ja fracassant acadèmicament; les seves característiques individuals ja s'han convertit en dèficits reals, i aquests dèficits són les causes per les quals un nen i una nena comença a tenir problemes d'adaptació amb l'entorn. És llavors quan els problemes que té aquest nen/a ja depassen totes les seves capacitats i es comencen a presentar les conductes disfuncionals, però sempre com una resposta d'adaptació ineficaç.

Hi ha diferents propostes per donar respostes al TDAH, algunes utilitzen la medicació farmacològica i altres proposen altres tipus d'intervenció. Cadascú ha de prendre una decisisió coresponsable després d'haver estat informat de les diferents mètodes.

"El dèficit d'atenció sense fàrmacs". Aquest llibre respon a les preguntes que més sovint es fan mares, pares i docents en relació al TDAH L'autora part de la base que un diagnòstic taxonòmic d'aquesta condició és el passaport segur per a la medicació i suggereix fer un diagnòstic descriptiu de la individualitat de cada nen/a que aporti indicacions clares per a les teràpies pertinents, les quals han d'actuar sobre la base del problema i minimitzar les possibles causes de les dificultats d'atenció i la hiperactivitat.

Cal continuar reflexionant sobre aquest tema. I com sempre per això us convido a la vostra participació i aportacions, tant a favor com en contra del que avui he plantejat.

M'acomiado deixant-vos la guia pràctica per educadors/es elaborada per la Fundació Adana.

Feu click sobre la imatge si voleu descarregar la guia pràctica per educadors/es

Calaix de webs on es treballa el TDAH

http://www.terapiadejuego.es/webs/EL%20DDAH%20CAMBIANDO%20PARADIGMAS.pdf

https://www.ara.cat/entrevistes/Teresa_Forcades-Hiperactivitat_infantil_3_652164780.html

http://cuandonotodossontdah.blogspot.com.es/search/label/nuestra%20historia

http://www.trastornohiperactividad.com/falsas-creencias-tdah

http://www.aprendiendocon-tdah.com/

http://tdah.tel/
http://www.fundacionadana.org/

Dia de la Terra

"El que tu facis compta ", amb aquest lema el proper diumenge tornarem a celebrar el dia de la Terra. El 22 d'abril, milers d'organitzacions i milions de persones es mobilitzaran al planeta pel medi ambient.

La proclamació del 22 d'abril com a Dia Internacional de la Mare Terra suposa el reconeixement que la Terra i els seus ecosistemes ens proporcionen la vida i el suport al llarg de la nostra existència. També suposa reconèixer la responsabilitat que ens correspon, com s'exposa en la Declaració de Rio de 1992, de promoure l'harmonia amb la natura i la Terra per tal d'assolir un just equilibri entre les necessitats econòmiques, socials i ambientals de les generacions presents i futures.

El Dia Internacional de la Mare Terra ofereix una oportunitat per sensibilitzar el públic a tot el món als desafiaments en relació amb el benestar del planeta i de tota la vida que sustenta.

Va ser un 22 d'abril de 1970 quan més de 20 milions de nord-americans es van mobilitzar per augmentar l'escassa consciència sobre la fragilitat del planeta.

L'esdeveniment promogut per les organitzacions socials va ser batejat amb el nom de Dia de la Terra (Earth Day), i pot considerar-se com el naixement del modern moviment ecologista. La pressió social va tenir els seus fruits i el Govern dels EUA va crear l'EPA (Agència de Protecció Ambiental) i va promulgar la "Clean Air Act".

Dos anys després es va celebrar la primera cimera mundial sobre medi ambient: la Conferència d'Estocolm. El "esperit d'Estocolm" va servir per sensibilitzar, encara que insuficientment, als governs i a la societat civil sobre la magnitud dels problemes que afecten el medi ambient en què es desenvolupa la nostra existència, però és indubtable que el Pla d'Acció i les recomanacions emanades d'Estocolm no s'han traduït encara en una acció decidida.

El 1990 s'organitza de nou el Dia de la Terra, aquest cop a tot el món. La celebració va ser tot un èxit: més de 1000 ONGs organitzaren actes en 140 països i s'estima que van participar l'ordre de 200 milions de persones. Igual que en la primera celebració dos anys després es va celebrar una altra macro cimera mundial. La Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament de Rio de Janeiro de 1992, va despertar grans esperances i va ser la major conferència celebrada fins ara, no només en nombre de participants sinó d'assistència de caps de govern. Però les expectatives no van ser satisfetes, perdent-se una oportunitat única d'iniciar un canvi de rumb per construir un món més just, segur, pròsper i sostenible.

A Barcelona també porta temps celebrant-se amb una fira i mercat d'accés gratuït. En aquesta ocasió, la 17a. edició de la Fira per la Terra es dedicarà a Rio +20. Si voleu visitar-la recordeu que es situarà al Parc de la Ciutadella i al Passeig Lluís Companys.

La Fira per la Terra - Mercat de la Terra és una trobada d'entitats de tota mena per cridar l'atenció de les agressions que la societat moderna fa als sistemes naturals i socials i per proposar formes de comportament respectuosos, cooperatius i solidaris.

La Fira per la Terra - Mercat de la Terra vol potenciar la producció local de bens i serveis realitzats amb respecte a les persones i als sistemes naturals, que són la base perquè els humans poguin disposar d'un nivell de vida digne.

Aquesta setmana també hi haurà esdeveniments commemoratius i fires a molts llocs del món. Tot i que hauríem de fer-ho a diari, aquest dies no podem oblidar de fer les nostres aportacions des de les nostres aules, des de mirar algun dels petits vídeos, escoltar cançons en relació a la terra, fer un petit taller de reciclatge de joguines, elaboració de sabons naturals, fomentar l'ús de carmanyoles en contra del paper d'alumini, realitzar una relació de cançons que parlen de la natura i de la cura de la terra, desenvolupar el joc de la teranyina en la que observaran que si un fil trontolla es ressentirà la resta, calcular la nostra petjada ecològica...

Calaix de material i webs per treballar a les aules