“No passar per la mutilació genital femenina ha estat molt dur...Vull ser un exemple per a les nenes i dones de la meva comunitat i ensenyar fins on poden arribar sense haver de passar per la mutilació genital femenina”
Janet
Naningoi
Avui la
Janet Naningoi trencava el silenci de pensaments que duia aquest matí, en llegir les seves paraules a l'article al diari 20 minuts.
"El
meu nom és Janet i he vingut a Espanya per explicar la meva lluita contra la
mutilació genital femenina perquè avui, 6 de febrer, és el Dia Mundial de la
Tolerància Zero a la Ablació. Vinc de Marigat, una comunitat de Kenya. Tinc 23
anys i si tot va bé, acabaré la meva formació com a professora a l'abril. A la
meva família som 7 germanes i 3 germans, jo sóc la segona. La meva germana gran
va ser l'única de les filles en passar per l'ablació.
Quan jo tenia 13 anys , al meu col·legi va
arribar una professora d'una altra zona del país on no es realitza la mutilació
genital femenina i per primera vegada vaig saber que podia demanar no passar
per aquesta pràctica . Quan van arribar les vacances escolars vaig veure com
els meus pares preparaven el necessari per dur a terme el ritual d'iniciació en
què es practica l'ablació a les adolescents . Vaig reunir el valor per
preguntar-li a la meva mare si seria mutilada i la seva resposta va ser:
"sí , així ha de ser" . Aquest mateix dia vaig decidir fugir i
refugiar-me en casa de la meva tia . Tres mesos després , quan van acabar les
vacances , vaig tornar perquè el que més desitjava era seguir estudiant .
El meu pare em va permetre continuar a
l'escola i no passar per l'ablació sempre que no em quedés embarassada ja que
això seria una gran vergonya per a la meva família ja que, segons la tradició
de la meva regió , només una dona que ha passat per l'ablació genital pot
casar-se o tenir fills . Quan vaig arribar a classe, les meves 29 companyes de
classe havien estat mutilades aquell estiu . Cap d'elles volia parlar ni
acostar-se a mi, ni tan sols la meva germana gran . Era rebutjada i aïllada ,
tot això per no haver passat per l'ablació .
Vaig sentir que l'única solució era seguir
estudiant i esforçar-me per demostrar que una jove que no ha estat mutilada pot
ser també una bona alumna . Em vaig refugiar a l'escola i en aconseguir el meu
somni de ser professora . Va ser llavors quan vaig conèixer al personal de
World vision , ells havien escoltat la meva història i buscaven joves i dones
com jo capaces de dir no a la
mutilació genital femenina .
Vaig començar a assistir a les sessions de formació i sensibilització sobre les
conseqüències de l'ablació i els drets de les dones que organitza aquesta ONG
en Marigat , primer a escoltar i després per parlar jo mateixa davant les més
joves . Les nenes més petites van començar a fixar-se en mi perquè veien que hi
ha una opció diferent a seguir una tradició que causa danys físics i
psicològics .
No passar per la mutilació genital femenina ha estat molt dur, no només perquè vaig ser rebutjada per les meves companyes, encara avui pateixo les conseqüències de la meva decisió. En la meva comunitat, fins que no passes pel ritus de l'ablació, i sense importar l'edat que tinguis, ets considerada una nena que no ha passat a l'edat adulta. A més, sóc conscient de la dificultat que suposa per a una noia que no ha passat per la mutilació genital femenina trobar un home que l'accepti com a esposa.
El meu somni segueix sent estudiar, fer un
mestratge o un doctorat. Vull ser un exemple per a les nenes i dones de la meva
comunitat i ensenyar fins on poden arribar sense haver de passar per la
mutilació genital femenina. Segueixo col·laborant amb World Vision en el seu
projecte de lluita contra l'ablació, perquè encara són moltes nenes que a l'oest
del meu país han de patir les conseqüències d'una pràctica que, encara que és
il·legal, té un profund arrelament social i cultural.
La
mutilació femenina reflecteix una desigualtat entre sexes molt arrelada, i
constitueix una forma extrema de discriminació de la dona. És practicada
gairebé sempre en menors. Aquesta pràctica viola els drets a la salut, la
seguretat i la integritat física, el dret a no ser sotmès a tortures i tractes
cruels, inhumans o degradants, i el dret a la vida en els casos en què el
procediment acaba produint la mort .
Com
publicava avui Elena Valenciano al web Mujeres en red, "Unes 130
milions de dones i nenes a tot el món són condemnades injustament a viure
-només per raó del seu sexe - amb una marca terrible : la mutilació dels seus
òrgans genitals . Txad , Somàlia , Mali , Sudan , Burkina Faso , Senegal ,
Gàmbia , Kenya i Costa d'Ivori són exemples de països on més del 90% de les
dones pateixen aquesta mutilació .
Almenys
15 països africans han ratificat el Protocol de Maputo , pel qual es declaren
disposats a eliminar totes les pràctiques nefastes que atempten contra els drets
humans de les dones . En concret , es comprometen a adoptar lleis i establir
sancions per condemnar totes les formes de mutilació genital femenina .
Si us interessa treballar dins les aules, podeu consultar la proposta que va realizar UNICEF amb "No te cortes: muévete por quienes sufren la A/MGF". I si el que voleu és veure un film, us proposo:
"La Flor del desert". Fitxa pedagògica realitzada per cinema per a estudiants
"Moolaade". Fitxa pedagògica realitzada per Edualter per treballar a les aules.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
